Anna Ferrer: “Adoro la tradició, però visc al segle XXI”

La cantant menorquina presenta el seu segon àlbum 'Krönia'

Anna Ferrer (Menorca, 1994) volia trencar amb el caràcter local de Tel·lúria, la seva carta de presentació.“Em vaig preguntar per què estava explicant tant de mi”, reconeix. S’hi sentia encotillada i anhelava alliberar-se de les quatre parets que fins ara han tancat la seva zona de confort. De la necessitat d’obrir-se portes brota Krönia. El seu segon àlbum és l’expansió de la seva essència folklòrica a nous horitzons i universos, més transgressors i experimentals, però igualment arrelats a la natura, que es respira més fosca, caòtica i ombrívola. El pròxim 28 de novembre presentarà el seu nou treball a la sala 2 d’Apolo, amb un format que “té moltes ganes de veure” i viure en directe. Abans farà parada aquest diumenge 17 al Festival Càntut, a Cassà de la Selva, amb l’espectacle ‘Vega’, que ha creat conjuntament amb Paula Grande i que explorarà el repertori popular gironí amb una marcada perspectiva de gènere.

Anna Ferrer publica el seu segon àlbum 'Kronia'
Anna Ferrer publica el seu segon àlbum ‘Krönia’

Quin és el punt de partida de Krönia?
Neix com a revolució interna després d’haver anat a un lloc molt pur amb Tel·lúria. Sóc una persona molt intensa i em moc en els extrems, i tenia ganes d’anar a una cosa totalment nova. A través del projecte ‘Oceanes’ de la Clara Peya, vaig contactar amb el món del processament electrònic en viu i vaig dir: “Vull que aquest lloc nou vagi cap aquí, però sense deixar de tenir la meva essència”. Havia de trobar la forma d’equilibrar contingut i forma, i vaig començar a investigar artistes com Ibeyi, ÌFÉ i Bon Iver, que utilitzen l’electrònica a favor de l’organicitat.

Vas creuar-te amb la paraula ‘krönia’ de casualitat a una conversa de WhatsApp. Què vol dir?
És un festival que se celebrava a l’antiga Grècia en honor a Cronos, déu de l’època daurada. Els humans no havien de treballar perquè la terra els abastia de forma natural. Durant els tres dies que durava el festival, els esclaus eren lliures. Em sembla una reducció de l’existencialisme, perquè ser lliure tres dies i esclau la resta de l’any és absolutament un placebo. Crec que obre molt el debat del bé i el mal, la justícia i la injustícia, mirar cap endins. I Krönia fa precisament això, parlar més de reflexions que d’emocions.

Com ha estat crear des de la raó?
A Tel·lúria, tot era instintiu. És un homenatge a Menorca i un agraïment a la gent del meu entorn. En canvi, Krönia és més cervell, he anat analitzant què passava i connectant això amb allò altre. Té aquest punt de llibertat creativa, de dir: “Vull jugar i autovacil·lar-me”. Ha estat un procés de destruir el meu personatge.

En quin sentit?
Vull generar incomoditat. Krönia és una revolució contra les etiquetes que hi ha al món natural, però també contra els prejudicis del món intel·lectual, de l’autoqüestionament, la consciència. Fins i tot en espais de lluita i reivindicació hi ha una mirada crítica.

De les lletres es desprèn un discurs punyent, per exemple, cap al patriarcat. Què t’hi ha portat?
Amb Tel·lúria al centre eren els meus processos emocionals, i vaig acabar saturada. Ara em representa més la reflexió que l’emoció, m’interessa molt més entendre, qüestionar, aprendre, créixer, debatre, confrontar opinions de manera pacífica –o no, és igual. D’alguna manera vull treure’m a mi del centre i posar la comunitat, obrir debat real.

És irònic que recuperis el nom d’una festivitat grega i vulguis simular una espècie d’àgora, un relat coral.
Quan escrius sobre amor, tothom s’hi pot sentir identificat, però és la teva història. Ara em ve de gust que la veu sigui la de tots, perquè jo mateixa sóc producte de les 1.000 veus del meu cos.

Com definiries aquesta proposta musical?
Tot i ser més comercial, Krönia és més arriscat. He estat molt temps mirant enrere des de la nostàlgia, el romanticisme i la tradició. Ho adoro, però visc al segle XXI. Vull alimentar-me del que està passant, no congelar les coses, sinó refrescar-les. Amb en Panxi Badii (productor del disc) vam plantejar una lluita en què ell era la veu del segle XXI i jo la de la tradició, cadascú escombrant cap a casa seva. Crec que hem trobat el centre.

Com has viscut el salt a l’electrònica?
M’ho he passat molt bé. L’Auto-Tune ha jugat a favor del folklorisme.

Tot i tenir un embolcall renovat, les cançons continuen transpirant etnicisme i mediterraneïtat. Què t’hi fa sentir tan còmoda?
Una de les coses que més m’inspiren de la cultura folklòrica és la poètica. Crec que ara el discurs poètic de molts artistes és una mica buit, a vegades em falta poesia. La poètica dels llibres de romanços i de gloses que llegeixo és molt metafòrica, i la trobo riquíssima perquè parla de situacions banals que poden generar imatges molt poètiques, i això m’apropa a la gent. Tothom menja pa o ha vist un arbre.

Del pa parles al primer single de l’àlbum, Cachito de pan, però no precisament en sentit literal. Què representa?
És el tros de pastís que el col·lectiu que vulgui reclamar en aquell moment té dret a tenir. És un crit contra el sistema patriarcal, però sempre dic que té sentit per a qualsevol lluita o revolució. És parlar des de l’opressió i sentir que vols menjar la porció que et toca, ni més ni menys.

La major part del disc és en castellà. Ho trobaves a faltar a Tel·lúria?
No vaig cercar-ho. Durant una residència artística, vaig descobrir que m’obria tot un món de vocabulari i imatges poètiques, un llenguatge musical nou. Estic molt encuriosida d’on m’està portant, m’hi sento molt còmoda.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació