L’obra amb què la companyia Dagoll Dagom posa punt final a una llarga i exitosa trajectòria dalt dels escenaris es va estrenar comercialment el 1901 i va tenir una bona resposta de crítica i públic. Fins i tot es va representar en italià, castellà i francès.

L’alegria que passa (1898) és una peça teatral breu de Santiago Rusiñol, de caràcter poètic i amb ambientació musical (la partitura és d’Enric Morera), que tracta el tema central de la literatura modernista: l’enfrontament entre l’artista i la societat. L’argument gira al voltant de l’arribada d’un circ ambulant a un poble ensopit i el conflicte que es produeix entre els artistes i els vilatans.

Estrena i èxit teatral

L’obra es va estrenar el 16 de gener de 1899, al Teatre Líric de Barcelona, a càrrec de la companyia del Teatre Íntim d’Adrià Gual, que la va dirigir i també hi va fer d’actor. La crítica en va destacar el doble caràcter costumista i simbòlic, cosa que li va assegurar l’èxit entre un públic ampli i divers. La bona acollida per part de la crítica i del públic es va mantenir en la representació que se’n va fer a la Cinquena Festa Modernista de Sitges, l’agost de 1899, i en l’estrena oficial al Teatre Tívoli de Barcelona (ja dins el circuit comercial), el 8 de gener de 1901.

L’èxit de l’obra va fer que ràpidament es traduís i representés en altres llengües. El mes de març del mateix 1901 es va estrenar al Teatre Novedades de Barcelona en italià (traduïda per Alfredo Sainati), a l’abril al Teatre Eldorado de Barcelona en castellà (en traducció del mateix Rusiñol) i al desembre a la sala Los Latinos de París en francès (en la versió de Marius André). A començament de 1902, L’alegria que passa ja era una peça indiscutible del teatre comercial a Catalunya.

D’ençà d’aleshores, i fins a la guerra del 36, L’alegria que passa es va continuar representant tant a Barcelona (al Tivoli el 1901; al Romea fins a sis vegades entre el 1902 i 1926; al Teatre Espanyol el 1910 i el 1928; i al Novedades i a l’Orfeó gracienc el 1935, en homenatge a Rusiñol), com en diverses localitats catalanes (a Girona el 1905 i a La Garriga el 1929, entre d’altres). Fins i tot a Madrid, l’any 1904, al Teatro de la Comedia. El setembre de 1936, durant la guerra, també se’n va fer una funció al teatre Novedades de Barcelona.

Durant el franquisme, i amb la represa del teatre català a la dècada dels cinquanta, els muntatges de L’alegria que passa van ser esporàdics, ja que els temps havien canviat i la cartellera teatral anava per camins ben diferents. Però, així i tot, no es va deixar de representar del tot, de vegades només les cançons i en d’altres l’obra sencera. Per exemple, a Barcelona, en dues ocasions al Teatre Romea (el maig del 1950, en un recital de cançons catalanes, i el 1961, en un homenatge a Marta Grau) i una altra al Liceu, l’any 1956; i a Sitges, el novembre de 1966, commemorant el centenari del naixement d’Enric Morera. Ja en època democràtica, es va representar l’any 1979, durant les festes de la Mercè, a l’Hospital de la Santa Creu, dirigida per Pere Dausà. I el 2001, a Girona i a Olot, a càrrec de la Companyia El Teatre Blau, dirigida per Martí Peraferrer. El muntatge seguia la partitura original d’Enric Morera, però interpretada al piano per Joaquim Rabasseda.

Del teatre al cinema

Ben entrat el segle XX, un nou art ple de possibilitats (el cinema) començava a agafar volada. Els creadors de pel·lícules del nostre país es van interessar, ben aviat, per traslladar a la pantalla gran el teatre de Santiago Rusiñol. Entre 1915 i 1948 es van fer sis adaptacions cinematogràfiques d’obres com La mare, El místic, L’auca del Senyor Esteve o L’alegria que passa, tot i que podrien haver estat moltes més, perquè, en opinió del director de cinema Edgar Neville, les obres de Rusiñol eren ideals per convertir-les en pel·lícules.

L’adaptació de L’alegria que passa a la pantalla gran (en castellà i amb el títol La alegría que pasa), a càrrec de la productora barcelonina Nacional Sonofilms, no va arribar fins a finals dels anys vint i començaments dels trenta, en el període de transició del cinema mut cap al sonor. La direcció i el guió van ser de Sabino Antonio Micón, un aficionat al cine que havia començat escrivint crítiques a diaris i revistes i que, anys després, acabaria rodant documentals sobre paisatges, oficis i costums. Els intèrprets principals d’aquella «comèdia musical» van ser Dolores (Lolín) Ruiz Quijo, José María Alonso-Pesquera, Teodor Busquets, Josefina Francés, Josep Ardèvol, Armand Guerra, Arturo Aramac i Santiago Sisteró.

La pel·lícula es va filmar entre desembre de 1929 i març de 1930, en espais interiors i exteriors com Aiguafreda i Sant Martí de Centelles, combinant la llum natural i l’artificial. L’empresa Nacional Sonofilms tenia previst estrenar-la el mateix 1930 a una dotzena de cinemes de Barcelona i a altres ciutats catalanes (Figueres, Girona, Lleida, Olot, Terrassa, Sitges, etc.), però diversos problemes tècnics ho van impedir. La producció, que aspirava a triomfar com a pel·lícula «parlante y sonora», va haver d’endarrerir l’estrena quatre anys, amb una sonorització feta a posteriori per Josep Manuel Amich i Bert (conegut com a Amichatis) –amb discos que contenien els diàlegs, les cançons de l’obra i els efectes sonors–, el qual va alterar el muntatge original del film per tal de sincronitzar-hi el so.

Finalment, La alegría que pasa es va estrenar el 22 de gener de 1934 al cinema Volga de Barcelona. La premsa del moment (El Diluvio, La Vanguardia) va parlar d’èxit de públic i en va valorar els aspectes tècnics i artístics (la «belleza de una realización cuidadosísima e inteligente», una «interpretación muy cuidada» i també la música d’Enric Morera). Amb tot, el film només es va projectar durant una setmana.

Del cinema a la televisió

La televisió franquista dels anys seixanta va començar una aproximació a la cultura catalana que, per a uns, era un intent d’obertura del règim i, per a d’altres, una operació política destinada a assimilar el món cultural que fins llavors s’havia perseguit i silenciat. Sigui com sigui, el cert és que la TVE d’aleshores va impulsar l’any 1964 el programa Teatro Catalán, filmat en estudi. Les adaptacions televisives  —en català i de qualitat desigual—  eren d’obres de Folch i Torres, Guimerà, Rusiñol, Sagarra, Carner i Víctor Mora, entre d’altres. A partir de 1974 les adaptacions continuarien amb altres sèries programes de la mateixa TVE (Taller de comèdies, Lletres catalanes, Gran Teatre, etc.)

De L’alegria que passa se’n van fer dues adaptacions. La primera, emesa el novembre de 1969, la va dirigir Esteve Duran i els intèrprets principals van ser Jordi Torras, Josep Abadal, Joan Fernàndez, Montserrat Carulla, Anna M. Simon, Ferran Rubio, Lluís Nonell i Jordi Serrat. Al cap de més d’una dècada, se’n va fer una altra, dirigida per Antoni Chic, que es va emetre l’abril de 1980 dins l’espai Gran Teatre. Els intèrprets principals van ser Rafael Anglada, Josep M. Angelat, Lluís Fenton i Isabel Mestres. Aquesta segona adaptació es va tornar a emetre l’abril de 1984 per la segona cadena de TVE.

‘L’alegria que passa’ i Dagoll Dagom

De 1980 ençà, L’alegria que passa s’ha continuat representant i ha estat objecte de muntatges teatrals i de propostes audiovisuals ben diverses, com la del 2007 a Sitges, durant l’Any Rusiñol, si bé no hi ha hagut cap altra proposta cinematogràfica ni televisiva.

I ara, més de cent anys després de la seva estrena, la companyia Dagoll Dagom ha triat precisament aquesta peça teatral per posar punt final a una llarga i exitosa trajectòria de teatre musical a Catalunya. La proposta (arriscada) de la companyia agafa l’obra de Rusiñol i se la fa seva, fins al punt d’introduir-hi personatges i conflictes que no són al text. El muntatge és espectacular i segur que farà les delícies dels amants dels musicals i no decebrà els aficionats del teatre. Una magnífica cloenda a la carrera de Dagoll Dagom, que s’acomiada dels escenaris amb un text de Rusiñol que no ha deixat mai d’interessar als professionals de les arts escèniques. Per això és un clàssic.

• 

  Crítica

  L’última alegria de Dagoll Dagom

  Martí Figueras