Mirar a través del forat amb Nancy Holt

Baixant pel carrer Montalegre cap al MACBA, passes per una finestra que dona a la sala d’exposicions del museu. A l’altra banda del carrer, hi ha la capella de la Misericòrdia, que té una finestra trencada. Si no us hi havíeu fixat mai, en la finestra, i ara visiteu Nanchy Holt / Dins Fora, l’exposició monogràfica més gran que s’ha fet mai a Europa del treball de Nancy Holt, quan arribeu a la paret de vidre del museu, hi trobareu un tub industrial en forma de T, com una mena de telescopi de metall que us convidarà a mirar a través seu amb un sol ull i veure, efectivament la finestra esquerdada. Si funciona, us haureu qüestionat alguna cosa sobre el dins, el fora i la vostra manera de mirar.

Nancy Holt (Worcester, Massachusetts, 1938 – Nova York, 2014), artista polifacètica, va ser clau en l’escena artística novaiorquesa i pionera en el camp de la imatge en moviment i la instal·lació site-specific, part d’una fornada d’artistes que van començar a omplir de land art els deserts del sud-oest americà als anys seixanta del segle passat. Com correspon a la línia promoguda per la directora Elvira Dyangani Ose, l’exposició comissariada per Katarina Pierre, Lisa Le Feuvre i Teresa Grandes, és una revisió crítica del cànon de la història de l’art contemporani, que no havia donat a Holt l’entitat que potser mereix, subordinant-la sempre als seus col·legues masculins com ara Robert Smithson i Walter De Maria. Al catàleg, un assaig de Grandes empelta amb molta naturalitat la feina de Holt amb la d’artistes catalanes com ara Fina Miralles, Àngels Ribé i Eulàlia Grau feien durant els seixanta, forjant una aliança entre dones artistes del segle XX plena d’afinitats conceptuals. La dimensió i la seriositat de l’exposició aconsegueixen l’efecte reivindicatiu que es proposen.

Com mostren la sèrie de Locators (localitzadors), el nom que reben els dispositius per mirar a través, el gran tema de Holt és la percepció. Al cor de tot hi ha la llum i la mirada: moltes obres de Holt són jocs per fer visible l’invisible, cridant l’atenció sobre el potencial escultòric de la mateixa llum, com ara Mirrors of Light i Holes of Light, una combinació de projectors, forats, miralls i parets blanques que pinten de llum dues sales de la visita. L’obra més famosa de Holt, però, només la podem veure representada en fotografia: Sun Tunnels (túnels de sol), una peça de land art que consisteixen en quatre cilindres de formigó de cinc metres i mig de longitud per tres de diàmetre, disposats en forma de X en un desert d’Utah. Cadascun dels túnels està perforat seguint el patró de certes constel·lacions, de manera que el recorregut del sol i la lluna al llarg de les estacions van pintant combinacions sempre canviants de llums i ombres dins dels cilindres. És una obra on l’interès per la ciència i per la mística, que Holt posava al mateix nivell en tant que modes de coneixement, es fonen per formar una mena de Stonehenge brutalista, la repetició secular del vell trop religiós que uneix el cel amb la terra i vincla l’aparent de desordre mundà amb el cosmos. Fins i tot en forma de fotografia a les parets del museu aconsegueix induir una disposició transcendental.

La peça més divertida i clara es troba abans d’entrar les sales: Ventilation Systems (sistemes de ventilació) és una escultura feta de tubs d’acer idèntics als del sistema de ventilació de qualsevol edifici entrecreuats d’una manera inusualment orgànica i disposats perquè els ventiladors girin tota l’estona. Amb aquestes obres, Holt volia cridar l’atenció sobre els sistemes que fan possible la vida i que normalment passem per alt: convertit en ready-made, el sistema de ventilació produeix un petit desplaçament de la percepció ordinària que Holt voldria dirigir cap a aspectes com ara la nostra relació amb el clima, la importància de les feines quotidianes, i la interdependència de tots els éssers humans. Acostumem a aplaudir la tendència de l’art contemporani a fer entrar cada cop més coses en la consciència, de posar aspectes cada cop més quotidians en el suspens de la mirada estètica i qüestionar totes les neutralitats possibles. Gràcies a exposició com aquesta, podem veure que això ja fa molt més temps del que pensem que es feia, reivindicar un llegat menystingut i constatar una continuïtat històrica: un gest que en ell mateix, també ens fa dirigir la mirada sobre certs dogmes i prejudicis amb què despatxem la història de l’art, i fer-nos la gran pregunta que obsessionava a Holt: ¿Què estic mirant?