Mestres antics

Fa poc em van proposar anar a una exposició sobre Dostoievski a la Casa de Rusia de Barcelona. Era en una festa plena de creatius estrangers, el tipus de gent que mig any viu en una cabana a British Columbia i l’altra meitat en un pis de rajola hidràulica a l’Eixample. Gent que mai no t’imaginaries omplint un Excel de despeses. Quan m’acomiadava, un home que acabava de conèixer em va preguntar si l’acompanyaria a la Casa de Rusia. Dir que no m’hagués semblat d’escàs sentit narratiu. Em vaig inventar una excusa, però, per no anar-hi durant la visita guiada. Potser va ser un error. L’exposició consistia en vídeos fets amb Windows Moviemaker, muntatges de la cara de Dostoievski sobreposada sobre imatges de Lenin i les torres bessones en flames. Per la cantonada dreta lliscaven els rostres de Woolf, Freud, Nietzsche i altres pensadors il·lustres lloant l’escriptor. Em va semblar que la Casa de Rusia havia entès la inutilitat d’organitzar tal mostra des d’un racó remot del Mediterrani, i s’entregava a l’absurd sense gaires subterfugis. Un simpàtic troleig a 5 euros l’entrada o un comentari genial sobre la limitació intrínseca del format. Al rebedor hi havia un cartró retallat d’aquells que pots posar la cara i fer-t’hi fotos: podies triar entre ser Raskòlnikov, l’heroi de Crim i càstig, o la vella que mata amb una destral.

Conec una jamaicana que va viure un clímax estètic observant un quadre de Rothko. M’ho va descriure com una sensació intoxicant de proximitat al sublim. Hi vaig pensar mentre contemplava el rostre retallat amb Paint del pare dels Karamàzov rebotant per una pantalla gegant. Era una imatge comprensible, reconfortant. En general, la meva experiència als museus s’ha apropat més a una divagació erràtica i travessada pel sentit del ridícul. Els museus ens haurien d’apropar als mestres antics, incloure’ns durant uns instants en la seva conversa atemporal. Però els qui tenim la sensibilitat pictòrica atrofiada ens hi passegem amb certa ànsia castradora. Fins al moment en què sortim del museu, anticipem un nou fracàs en l’intent de deixar-nos penetrar per l’alta cultura. De tant en tant hi tornem, però, per si de cas ens havíem quedat només a una cantonada de l’èxtasi de la jamaicana.

El novembre passat, per exemple, em vaig aventurar al Kunsthistorisches Museum de Viena amb l’objectiu de seure davant de L’home de la barba blanca de Tintoretto. Mai no hauria tingut cap interès en Tintoretto, i molt menys en el seu barbut, si no fos perquè és el quadre que observa cada setmana el crític d’art Reger, dia sí dia no, excepte els dilluns, a la novel·la Mestres antics de Thomas Bernhard. El crític Reger contempla durant hores L’home de la barba blanca amb una concentració impossible de concebre pels cervells de la meva generació, i només així és capaç de pensar bé i escriure les seves coses. Gràcies a Tintoretto pot articular la seva aversió elemental: “Fins i tot l’obra d’art més extraordinària no és res més que un esforç llastimós, totalment mancat de sentit i de finalitat, d’imitar la Naturalesa, sí, de remeiar-la”, diu Reger. “No hi ha res més repulsiu que els senyors pintats.” M’imagino Camille Paglia asseguda al costat de Reger davant del barbut, replicant que L’home de la barba blanca i tots els seus companys al Kunsthistorisches Museum no són intents d’imitació, sinó de contenció: que la història de l’art occidental no és més que un intent masculí de defugir els excessos i fluids de la natura, un ritual apolini per neutralitzar tot allò que és fosc i incontrolable.

Després de retratar-me amb L’home de la barba blanca i observar-lo durant uns minuts, vaig seure al banc i em vaig deixar anestesiar per l’infinit scroll. Per allà hi havia també algun quadre de Bruegel, i vaig googlejar si per casualitat tenien la seva pintura de la caiguda d’Ícar al mar. No la tenien perquè és al museu de Belles Arts de Brusel·les. Si mai vaig a Brusel·les, no descarto pagar l’entrada del museu només per caminar directe cap a La caiguda d’Ícar. L’escrutaria durant tres minuts i m’hi faria una foto pel meu amic, un que quan estic malament apareix amb una ampolla de vi i material per fer pasta carbonara. Ell em va ensenyar el poema que va escriure W.H. Auden inspirat per aquest mateix quadre. “Sobre el patiment mai no s’equivocaven, / els mestres antics: què bé van entendre / la seva dimensió humana: com té lloc / mentre algú altre menja o obre una finestra o simplement passeja per allà”. Al quadre de Bruegel, Ícar cau sobre les aigües de l’Egeu, les ales de cera desfetes pel sol hel·lènic, cap a una mort cruel i prematura, i ningú no s’immuta. Els vaixells continuen navegant i els pagesos llaurant les seves terres. Potser és en aquesta certesa igualadora, la que per força comprèn Ícar instants abans de morir, on algú podria trobar algun tipus de consol o companyia. És davant d’un cert tipus d’abisme que l’art et deixa totalment sol.