Marta Sentís, fotògrafa nòmada

Marta Sentís, nascuda a Barcelona el 1949, té una trajectòria personal i fotogràfica que m’atreveixo a qualificar de nòmada perquè ha viscut al llarg de la seva vida en països i ambients molt diversos que l’han convertida en una veritable ciutadana del món. Va passar la seva infantesa a París i després va residir a diferents ciutats europees. Durant la seva joventut va viure alternativament a Nova York i Barcelona, on va participar dels moviments culturals de la seva època, i va treballar per diverses institucions internacionals. També va fer llargues estades a Egipte i a altres països asiàtics i africans. Aquesta internacionalitat fa que parli diverses llengües –anglès, francès, italià, àrab i portuguès– la qual cosa li ha permès aprofundir en les relacions personals amb la gent que ha anat trobant al llarg dels seus periples.

Aquesta extensa trajectòria té una clara traducció en la seva obra fotogràfica. Com apunta Alejandro Castellote, comissari de l’exposició: «Sentís fa una fotografia fidel a la seva experiència del món, a les contingències d’aquells viatges que han atorgat sentit a la seva vida, on mostra el seu intencionat desarrelament i el grau de complicitat que estableix amb diferents grups socials i ètnics».

El gruix de l’exposició està constituït per les nombroses fotos fetes en les seves estades a diferents indrets i països dels quatre continents: Brasil, Nova York, el Iemen, les Maldives, el Sudan, Egipte, Etiòpia o Anglaterra, entre d’altres.

En conjunt, les imatges presenten alguns trets que ens poden ajudar a copsar la filosofia fotogràfica de l’autora. En primer lloc, la presència del factor humà és absoluta. Es poden comptar amb els dits d’una mà les imatges on no apareix cap persona. Així, doncs, el seu principal centre d’interès esdevé la figura humana. D’altra banda, no estem parlant de retrats o posats preparats, sinó que la gent apareix sempre situada en el seu entorn més proper: els seus barris, les seves cases, els seus comerços o les seves feines. I les composicions són sempre molt informals, lliures, allunyades dels cànons compositius més clàssics. Els personatges es retraten immersos en el seu món, amb total naturalitat, i rares vegades miren directament a la càmera. No estan pendents de la fotògrafa que, de fet, més que fotografiar-los, els acompanya.

Malgrat les oportunitats que presenten els escenaris que va recórrer l’autora, no hi ha en cap moment una visió o interès de caràcter paisatgístic. El factor humà i el seu entorn immediat són, com ja hem comentat, els centres d’interès de Sentís. I en un segon nivell s’observa també que la pràctica totalitat de les persones, incloses les retratades en països occidentals, pertanyen a ètnies i altres cultures que tant interessen a l’autora.

Un altre aspecte rellevant és la notable densitat i contrast de les imatges i, sobretot, la forta saturació del color que utilitza i que es manté en totes les imatges, fet que reforça la potència cromàtica dels ambients que es retraten.

També és interessant assenyalar la forma en què el comissari ha organitzat la disposició de les imatges a la sala. Sovint, diverses fotografies es presenten juntes en forma de mosaic i agrupades atenent a criteris temàtics o geogràfics, de manera que es crea en l’espectador una certa sensació calidoscòpica que penso és una encertada aproximació expositiva als mons que retrata la fotògrafa.

Aquesta sèrie acaba a mitjans dels anys noranta, moment en què per raons personals Sentís va decidir deixar la pràctica fotogràfica i dedicar-se a altres activitats. Com a espectador, he de confessar que em sap greu, perquè estic convençut que la fotògrafa encara tenia molt per a oferir-nos. Aquest cas d’una curta carrera em recorda el de Tina Modotti, de qui aquests dies encara podem veure l’exposició que li ha dedicat el centre KBr.

De tota manera, la mostra no acaba aquí perquè, per sort, també presenta, en formats més petits, cinc sèries més reduïdes que acaben de dibuixar la personalitat de l’autora i donen fe de la seva capacitat creativa.

La primera és la sèrie Oficis, realitzada l’any 1979 a Barcelona, en un projecte liderat per Fernando Amat, propietari de la històrica botiga Vinçon, qui amb la col·laboració de diferents artistes volia reforçar la marca Barcelona. Malauradament, el projecte finalment no es va culminar i ara es presenten, per primera vegada en públic, el retrats en blanc i negre i en format postal que Sentís va fer de diferents oficis presents a la ciutat.

La segona, La meva generació, són retrats de col·legues i companys de les generacions dels anys setanta i vuitanta del segle XX –l’anomenada generació underground i contracultural–  amb els quals Sentis va compartir a Barcelona vivències i amistat i als qui va fer un conjunt de notables retrats, també en blanc i negre. Això ens permet retrobar-nos amb molts protagonistes d’aquella època com ara Ocaña, Nazario, Mariscal, Barceló, Miralda, Bigas Luna, Almodóvar, Gelabert, Pau Riba, Sisa, Brossa, Maragall o Racionero, entre altres.

La tercera, Visió urbana, és un conjunt d’una trentena de composicions que Sentís va crear el 1979 a partir d’imatges urbanes de postals que ella fotografiava en blanc i negre, amb una lent macro, i després imprimia en color i acoloria a mà amb resultats força singulars. La quarta, Collages, és una altra experimentació feta a partir de fotografies de fragments de postals antigues de Barcelona que l’autora manipulava i també acoloria a mà.

Finalment, trobem Reclusió, una excepció al seu radical abandonament de la fotografia. Durant el confinament provocat per la pandèmia, Sentís va utilitzar el seu telèfon mòbil per donar fe dels detalls de la natura al jardí i als voltants de la seva casa d’Eivissa, i va fer unes imatges que compartia per WhatsApp amb les seves amistats i que ara comparteix novament amb els visitants de l’exposició.

L’obra de Sentís bé mereix una visita al Palau Solterra de Torroella de Montgrí on, a més de la col·lecció fotogràfica permanent de la Fundació Vila Casas, es pot aprofitar per veure l’exposició Francesc Català-Roca: Homenots & Homenets, una petita mostra amb la qual es vol commemorar l’any Francesc Català Roca amb motiu del centenari del seu naixement. Comissariada per Laura Terré, presenta la col·lecció de caràcter permanent dels cinquanta-vuit retrats de personatges de la cultura catalana –els «Homenots», emprant l’expressió de Josep Pla–  que el fotògraf va realitzar en vida i que habitualment s’exposen al Palau. En aquesta ocasió, la mostra es completa amb quinze magnífics retrats de nens –els «Homenets» – que el mateix Català Roca va realitzar al llarg de la seva carrera, amb una especial tendresa i el seu mestratge habitual.