Les nostres noves icones

Em vaig endur els Beckham a un viatge al Japó. No els Beckham de debò, sinó un parell de dobles que feia servir per a un rodatge. Mentre passejàvem per uns grans magatzems de Tòquio buscant sabates per a Victoria, va començar el murmuri. Aleshores una gentada embogida va aparèixer al voltant nostre. La meva Victoria estava tan aclaparada, que aviat va perdre el seu semblant de gel mentre la multitud li posava la càmera dels telèfons al davant. Però no va ser el seu frenesí el que més em va sorprendre. Em va molestar molt més la manera com van persistir, fins i tot després d’haver explicat que no es tractava de Posh i Becks reals sinó d’una mera reproducció.

Andy Warhol s’hauria quedat embadalit. Va entendre la nostra obsessió per la cultura de les celebritats millor —i abans— que ningú. El 1968 Warhol va predir que «En el futur, tothom serà mundialment famós durant 15 minuts.» És difícil d’entendre en aquests temps de The X Factor que alguna vegada sonés com una declaració enigmàtica, fins i tot desconcertant. El 1979 Warhol va reiterar la seva afirmació, dient que n’havia vist prou per estar convençut que tenia raó. El 2009 sembla que no va anar prou lluny: ara YouTube ens concedeix a tots els nostres 15 segons de fama, si ho desitgem.

La predicció de Warhol no va ser un comentari sense importància, sinó una convicció basada en la seva comprensió fonamental de la imatge, la icona i com la producció en massa i la marca ja havien començat a revolucionar el món. Tradicionalment, les icones evoquen una reacció de caire espiritual. Com a devot catòlic bizantí, Warhol havia crescut atrapat per les brillants imatges de Crist i la Marededeu; coneixia el poder sagrat que poden tenir les imatges. Les seves serigrafies de Marilyn Monroe, Mao Tse-tung i Liz Taylor comparteixen la mateixa composició, la mateixa il·luminació de fons i contorns reduïts que els sants de l’Església Catòlica. Els seus eren els cossos fetitxitzats originals: objectivats i adorats, desmembrats i conservats, elevats a l’estatus de déus i immortalitzats com a icona.

Al final, Warhol va quedar seduït pel poder de la imatge més que ningú altre, i prou com per deixar que la seva pròpia imatge eclipsés la seva obra artística.

Quan Warhol va crear les seves estampes de Marilyn en els mesos posteriors a la seva mort, el 1962, va triar una imatge que evocava el seu caràcter de deessa sexual, no pas la dona suïcida i desesperada que realment era. La va reduir a uns quants trets definitoris, l’essència de la marca Marilyn, i la va reproduir en massa. Preferim l’objecte, la còpia. La imatge ens allunya de la realitat. El suïcidi de Marilyn i el patiment dels màrtirs queden amagats rere el glamur de la imatge.

Ara la celebritat ha adquirit un estatus sagrat per si mateixa, i mirem les estrelles per tenir l’experiència transcendental que antigament es buscava a través de la religió. El nen fa un petó a la imatge de Kate Moss de la mateixa manera que abans s’abraçava una icona religiosa. La revista Heat s’ha convertit en el nostre altar, el nostre iconostasi. El culte a la celebritat ha substituït la imatgeria religiosa i els contes de fades, que eren els nostres referents culturals compartits. Ara Marilyn és la deessa del sexe, Camilla Parker Bowles és la bruixa dolenta, el Che Guevara és el revolucionari. Els famosos s’han convertit, doncs, en una taquigrafia visual per als relats que donen forma a les nostres vides.

A The Factory, les superestrelles de Warhol, els abandonats i els vagabunds que esperaven santuari i notorietat, no necessitaven talent per protagonitzar les seves pel·lícules; s’interpretaven a si mateixos. Tal com va afirmar Warhol, «Per interpretar la pobra noia rica de la pel·lícula, Edie [Sedgwick] no necessitava cap guió. Si hagués necessitat un guió, no seria l’actriu adequada per al paper». En utilitzar actors que s’interpretaven a si mateixos, les seves pel·lícules van difuminar la línia que separa la imatge de la realitat. Warhol era el voyeur total, observava constantment la gent a través de la lent. Mirava i escoltava, però no hi participava. Rere la càmera, Warhol tenia el control. El seu angle de càmera fix recrea la mirada estàtica i voyeurista, la qualitat granulosa d’una pel·lícula casolana.

Warhol va obrir les portes de The Factory als seus súbdits i els va permetre regnar amb drogues i alcohol per portar-los a l’extrem. Avui, els concursants de Big Brother i The X Factor necessiten pocs incentius per desfilar davant de la càmera. Res més que la promesa dels seus 15 minuts… o 15 segons.

L’any 2000 va marcar l’inici de Big Brother a la Gran Bretanya i l’ascens de les celebritats de pa sucat amb oli, ansiosos d’una oportunitat per ser famosos. Quan Mark Frith es va fer càrrec de la nova revista Heat aquell mateix any, part de la seva missió va ser convertir la gent normal en estrelles. El 2002 Jade Goody va posar per a la portada. Goody és el més perdurable d’una raça de celebritats que han arribat a l’estrellat sense cap talent per mantenir-lo. En un càsting recent per a un doble d’Amy Winehouse, em va sorprendre que totes les noies admetessin sense embuts que volien ser famoses. Semblava que no importava a qui ni a què es podia lloar.

I si la imatge escindida de la realitat pot captar la nostra imaginació amb tanta força, també estic intrigada per com es pot sentir la celebritat enfrontada amb el seu propi semblant. Com tothom sap, Germaine Greer no va reconèixer Kylie perquè «no s’assemblava a la seva imatge». Andy Warhol sempre s’assemblava a la seva imatge. Tot i considerar-se poc atractiu i poc sexy, l’artista va conrear el seu propi aspecte excèntric i va construir la seva pròpia imatge tan ajustada com les serigrafies i les pel·lícules que va crear. Tenia més de 400 perruques amb el característic gris plata que li donaven un aire atemporal. Segons els amics, evitava tant com podia que la gent el veiés sense perruca. Per a un home que sentia que vivia la vida com si l’estigués mirant a la televisió, la càmera, la perruca i tots els elements que formaven part de la marca Warhol es van convertir en una carcassa protectora que blindava l’home privat que encara anava a l’església tres cops per setmana i mantenia un relació intensa i ben amagada amb la seva mare.

Al final, Warhol va quedar seduït pel poder de la imatge més que ningú altre, i prou com per deixar que la seva pròpia imatge eclipsés la seva obra artística.

Nota d’agenda: El Festival Panoràmic presenta fins al 26 de novembre a la Fàbrica Roca Umbert de Granollers l’exposició Truth is Dead d’Alison Jackson, comissariada per Fèlix Pérez Hita. Jackson és també una de les convidades del Festival Panoramic i participarà en les Jornades Professionals del Festival Panoramic que se celebraran el dijous 2 de novembre a les 19h al KBr Fundació Mapfre a l’Avinguda del Litoral, 30 de Barcelona. Al mateix recinte de Roca Umbert de Granollers podeu veure l’exposició Screen Tests d’Andy Warhol, comissariada per Andrés Hispano fins al 26 de novembre.