Fotografiar la memòria en temps d’acceleració visual

De pedra és una instal·lació fotogràfica de Mònica Roselló i Jordi Guillumet que vol reflexionar en profunditat sobre la fotografia i la seva capacitat evocadora en el transcurs del temps. Aquesta parella d’artistes plàstics, centrats en els terrenys de la fotografia i la docència, forma un veritable equip que signa conjuntament els seus treballs. El projecte que ara presenten ve de lluny: la idea va néixer l’any 2000 a la històrica galeria Metrònom, al barri del Born. El 2021 la mostra es va presentar novament, tot i que amb formats i continguts diferents, al Centre d’Arts Santa Mònica sota el títol de Tabula Rasa. L’exposició actual es presenta en una nova versió a la magnífica sala del celler històric de Can Basté (Sala Cava), que des de fa anys ha esdevingut un espai de referència fotogràfica entre el centres cívics de la ciutat, juntament amb la Casa Golferichs i el Pati Llimona.

No resulta gaire fàcil descriure la instal·lació que han dissenyat els autors, però em sembla important intentar-ho, perquè en la seva complexitat rauen en bona mesura la intencionalitat i els valors del projecte La Pedra. La instal·lació consisteix en dues grans pantalles de roba blanca de grans dimensions —3,4 x 2,5 metres— lleugerament corbades que reben les imatges de dos projectors. Per transparència de les pròpies pantalles, cada projector projecta la imatge a les dues cares de cada tela, de manera que l’espectador es pot situar als dos costat de les pantalles i veure les mateixes imatges però, com és lògic, invertides lateralment.

Es presenten un total de 88 imatges, procedents dels arxius i àlbums personals del dos autors, que es mostren simultàniament de dos en dos, en un total, doncs, de 44 parelles. D’aquesta manera en un primer nivell els emparellaments proposats creen ja una certa associació entre cada parella i són una primera invitació a una reflexió. Es tracta d’associacions personals dels autors, normalment molt subtils i obertes a diferents interpretacions per part dels espectadors, que les veuran en funció de les seves experiències, sensibilitats i records.

Però la proposta continua a un segon nivell. Un cop vista cada parella, la llum blanca del projector s’apaga, però la pantalla manté una imatge latent en tons verdosos. Aquesta latència de la imatge original s’aconsegueix amb una impregnació del teixit de la pantalla amb una emulsió fotosensible que conserva una mena d’ombra acolorida de la imatge inicial, una mena d’espectre d’allò que han vist els nostres ulls uns instants abans, quan la tela estava degudament il·luminada. 

Aquest recurs és una original metàfora de la memòria fotogràfica, per la qual sovint temps després d’haver vist una fotografia o fins i tot una imatge real, allò que hem vist retorna a la nostra ment sota diferents versions i ens ajuda així a configurar els nostres records. Fins i tot, si mentre la fotografia es projecta algun espectador se situa, casualment o intencionada, entre el projector i la pantalla, la seva imatge quedarà també fixada en la següent imatge latent. Una pràctica que sembla que recreï una mena de fusió, de col·laboració entre la imatge i l’espectador. En una època de brutal massificació fotogràfica en què habitualment dediquem fraccions de segons a veure en un format mínim la ingent quantitat de imatges que ens arriben a través dels mòbils, aquest exercici reivindica el poder evocador i de record històric de la imatge quan se li dona el temps que precisa i mereix la seva contemplació.

Aquest enginyós mecanisme de presentació i observació que se’ns proposa no va pas en detriment de l’interès i la qualitat fotogràfica de les imatges, considerades aïlladament. Hi trobem en la majoria una inspiració conceptual dels autors, que retraten ambients i espais de la vida quotidiana, practiquen la fragmentació i els detalls dels objectes i els cossos, vinculant-los sempre a les seves vivències personals i fent del record un mecanisme per retenir el pas del temps. En conjunt, aquesta exposició és sobretot una reflexió sobre el valor de les imatges fotogràfiques, la preservació de la memòria de fets, persones i objectes amb els que hem conviscut. Una reflexió poc freqüent i molt necessària en aquests temps d’hiperinflació visual.

De pedra es podrà visitar al Centre Cívic Can Basté del febrer a l’abril, a La Casa Elizalde del juny al novembre, i al Centre Cívic Joan Oliver “Pere Quart” a finals d’any.