Els 1.322 refugis antiaeris de Barcelona

A l’Espai Memorial de la presó Model es presenta una exposició fotogràfica sobre els nombrosos refugis antiaeris que es varen construir a Barcelona per a protegir la població dels terribles bombardejos que la ciutat va patir els anys de la Guerra Civil Espanyola.

L’exposició ha estat organitzada per la Regidoria de Memòria Democràtica de la ciutat i és fruit d’un profund treball en equip de l’historiador Xavier Domènech i la fotògrafa Ana Sánchez.

Tots hem sentit a parlar alguna vegada dels refugis a Barcelona, però segur que poca gent sap que els treballs d’estudi d’aquest fenomen urbanístic han permès censar-ne una xifra total de 1.322. Molts d’ells han desaparegut amb el pas dels anys, la majoria per obres de noves edificacions en els subsòls on estaven situats. Els autors d’aquest treball n’han investigat uns quatre-cents i han recopilat imatges de la quarantena als quals han pogut accedir amb unes mínimes condicions de seguretat.

La construcció d’aquests singulars espais d’aixopluc i salvaguarda s’explica perquè, entre el febrer de 1937 i el gener de 1939, Barcelona va patir l’impacte de més d’un milió de bombes que varen provocar més de 2.700 morts i 17.000 ferits. Com apunten els estudiosos, la Guerra Civil Espanyola va ser una de les primeres vegades en què es perpetraven aquesta mena d’atacs contra la indefensa població civil, amb la intenció d’atemorir-la i desanimar l’enemic. Una fórmula bèl·lica que poc després executarien de forma massiva els dos bàndols de la Segona Guerra Mundial, amb la resultant destrucció de moltes ciutats europees. Un fenomen avui tristament repetit a la guerra d’Ucraïna.

La població civil i les autoritats públiques barcelonines varen intentar, per tots els mitjans possibles, protegir-se d’aquests atacs aeris i, així, en molt poc temps, es va construir una extensa xarxa de refugis. D’acord amb els estudis dels 1.332 espais inventariats, només el 5% foren construïts per les institucions públiques, i prop del 10% va rebre alguna mena de subvenció per a la seva construcció. La resta van néixer de la iniciativa privada, molt lligada al ric teixit associatiu dels barris de la ciutat, de les seves entitats socials, i de l’acció d’algunes famílies particulars.

Ana Sánchez, armada amb la càmera, el tres peus i alguns llums imprescindibles per a il·luminar els obscurs espais dels refugis, ens presenta 170 fotografies que ens mostren recintes i passadissos plens de runa, racons inundats, restes de les precàries instal·lacions i alguns objectes malmesos i rovellats que s’hi han trobat.

Les fotografies, en color, es presenten positivades sobre tela en un format considerable d’uns 120 x 70 cm. És destacable el magnífic resultat que Ana Sánchez ha aconseguit en uns espais de molt difícil accés, complicada  maniobrabilitat i precàries condicions de llum.

Però un aspecte molt rellevant d’aquesta exposició és el fet que les imatges es presenten a l’interior de les cel·les al llarg dels passadissos centrals de la tercera i quarta galeries de la presó Model. A cada cel·la se’ns ofereixen dues o tres imatges d’un dels refugis fotografiats, i a la porta d’accés a la cel·la trobem uns panells amb informació de cadascun d’aquests refugis: les seves principals característiques, ubicació, promotors, planells, etc.

Veure aquestes grans imatges confinades en aquests espais tan petits, relativament foscos, sense obertures, automàticament transporta l’espectador a un ambient tancat i claustrofòbic. En certa manera, són sensacions que es podrien associar a les que devien experimentar les persones que s’havien de tancar als refugis per protegir-se de les bombes dels avions italians que volaven des de Mallorca. I, per extensió, ens acosta a la vida dels presos que al llarg de tants anys varen patir també l’aïllament i la soledat d’aquests recintes de la Model.

El conjunt de l’exposició està organitzada amb tres grans àmbits atenent a la tipologia dels refugis. En primer lloc, trobem els disset refugis comunitaris per a homes, dones i nens, construïts en espais públics per iniciativa popular. Se’ls ha batejat com el «model Barcelona» que es va oferir com a format progressista per a la construcció de refugis a la guerra europea que, finalment, va apostar més aviat pels refugis privats.

Alguns dels espais destacats d’aquest apartat, són els refugis de la plaça Tetuan i les places de Gràcia: la de la Revolució i la del Diamant.

El segon àmbit és el constituït pels refugis de les fàbriques i empreses, construïts a partir de la iniciativa obrera nascuda dels processos de col·lectivització i reconversió militar de les empreses. Veiem aquí entre d’altres els de l’Elizalde, la Damm o la indústria de guerra F-14.

El tercer àmbit està constituït pels refugis de famílies particulars, molt més reduïts, més desconeguts i gairebé oblidats. Hi ha, també, un quart àmbit que correspon a aquells refugis de caràcter oficial que les institucions varen habilitar per acollir els càrrecs públics no només de la Generalitat, sinó també d’altres administracions com el Govern espanyol o el basc que, cap al final de la guerra, es varen desplaçar a Barcelona.

Són refugis com el de Lluís Companys, al Palau de les Heures, el de Negrín, a Pedralbes, o el del Palau de la Generalitat. Finalment, també es veuen imatges d’altres espais com els túnels dels Ferrocarrils de Sarrià que es varen habilitar per protegir molta població.

En conjunt, una exposició de notable interès, situada en un marc molt adient, que permetrà als visitants no només endinsar-se en aquest moment de la història de la ciutat sinó aprofitar l’ocasió per conèixer de molt a prop el recinte de la presó Model.