Art performatiu a l’autocar. Eufònic, dia u

Un autocar ens espera aparcat enmig de la plaça de Carles III de La Ràpita. És curiós, perquè la plaça es diu així en honor al rei Carles III, impulsor de la construcció del port i del nucli urbà actual, però els rapitencs van decidir eliminar el prenom de Sant Carles en un referèndum celebrat aquest mateix any. Bé, almenys això és el que em diu Viquipèdia mentre espero que el vehicle arrenqui. Abans d’acabar de llegir l’explicació sencera, la Marta Oliveres, co-comissària del festival Eufònic Pro, puja. En aquell moment jo ho desconec, però la Marta es convertirà en la nostra guia i llum al llarg del cap de setmana. Un cop ha passat llista, dona la instrucció al conductor perquè ens porti cap a l’Escola per l’Art i la Cultura de Tortosa.

El primer que veig a la central logística de les Terres de l’Ebre, com l’anomena el pare d’una amiga nativa, és una gran escultura al mig del riu amb la inscripció “A los combatientes que hallaron gloria en la batalla del Ebro”. El bus, però, ens deixa davant d’un edifici d’on penja una pancarta amb el lema “Lluitem pel futur, salvem lo Delta”. Penso que, en part, jo estic allà amb aquest mateix propòsit (el del segon lema, vull dir). L’Eufònic és un festival que fa onze anys que se celebra allí, al final de tot de Catalunya, on si et despistes acabes a València. Vicent Fibla, director del festival, s’esforça a remarcar en tot moment la importància de la localització escollida: la idea és fer territori amb un doble vessant, així que es descentralitza tant de l’àrea metropolitana de Barcelona com dins del Delta. Les instal·lacions artístiques, tant visuals com musicals, se situen en tota mena d’entorns; des de museus pensats per a les arts contemporànies, com Lo Pati d’Amposta, fins a espais naturals on el seny no convida a plantar un DJ Set. 

Només arribar a l’Escola per l’Art i la Cultura de Tortosa, on tenen lloc les xerrades del primer dia, vaig cap a una paret on hi ha enganxats els horaris. Al meu costat hi ha un home d’uns 40 anys, amb barba i ulleres quadrades. Del coll li penja una acreditació on diu ‘Pau Waelder, crític d’art i comissari’. “Hello”, li dic induït per la germanitat del seu nom. “Som de Mallorca”, em contesta. Waelder s’assabenta a la vegada que jo que és ell qui obre el festival amb la conferència “NFT i arts performatives, on queden?”. Assisteixo amb recança, ja que en el meu dia a dia intento fugir de tot el que soni a cryptobro. El crític d’art, però, mostra una cara dels NFT molt allunyada al que estem acostumats a llegir a Twitter. Explica totes les bondats que poden tenir a l’hora de, per exemple, recollir l’efimeritat de l’art performatiu, com ha fet Marina Abramovich venent fotograma a fotograma el seu “Hero”. El que ve a dir, crec, és que els NFT obren una nova porta als artistes digitals que molt poc té a veure amb l’especulació salvatge de micos avorrits amb què quatre youtubers intenten estafar marrecs. 

Antònia Folguera, co-comissària del festival, anuncia al següent ponent. Es tracta de Christian Alonso, que ve a presentar l’exposició que havia curat a principis d’any a la Capella de Barcelona. Aquí sí que vaig del tot perdut. Parla sobre espècies de plantes invasores al delta del Llobregat. Ens ensenya les complicacions que van tenir per muntar al bell mig del Raval tres instal·lacions on poguessin créixer les plantes i en com alguns visitants van tornar més enllà de la inauguració per veure com d’altes s’havien tornat. Jo estic atent dins d’aquella sala sense aire condicionat, però de veritat que no soc capaç d’entendre el perquè de tot plegat. A la sortida, tanmateix, felicito Alonso per l’exposició i li faig una única observació: ha parlat tota l’estona en anglès. Ell, de Lleida, em comenta que és per deferència als ponents internacionals, però que és veritat que si es vol fer territori no hauríem de tenir problema en parlar en català. Al llarg del matí hi ha més presentacions, però la calor ebrenca crea al meu cap un forat on es perden totes les idees que he anat sentint. Un cop fetes les conferències i un primer vermut/paella pensat per “fer xarxa” (és a dir, que la gent s’intercanviï telèfons i instagrams), la Marta Oliveres ens treu de l’edifici per fer-nos un tour per Tortosa. 

La dona fa una feina encomiable. Dirigeix a un grup de persones brillants (a excepció de jo) en els seus respectius camps pels edificis d’una ciutat que desconeix. S’atura davant façanes per enumerar dades que acaba de llegir a internet, sovint equivocant-se en algun nom o alguna data. Ens guia a través de carrers a 35 graus, cercant desesperadament una ombra que eviti que algú caigui per un cop de calor. Per sort acabem entrant a la Catedral de Tortosa, que com a tots els edificis religiosos, s’hi està fresquet. És l’hora de la migdiada i, assegut a un dels bancs, trec tota la meva força interior per vèncer la nyonya i no adormir-me dins del temple (no seria la primera vegada, que preguntin per mi a Montserrat).

Aquesta visita guiada pel centre de la capital del Baix Ebre no és més que una excusa per fer temps fins que ens obrin el Museu de Tortosa, ubicat a l’antic escorxador de la ciutat. És curiós com en aquest país hem convertit edificis que un altre temps eren inferns carnis en espais per a la cultura i el coneixement. A Lleida ha sorgit el Teatre Municipal de l’Escorxador, a Tarragona s’ha transformat en el Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili i la bella ciutat de Mataró n’ha fet biblioteca. A Terrassa, en canvi, van enderrocar l’edifici per construir una parada d’autobusos. El cas és que el Museu de Tortosa és també escenari de l’Eufònic i, com a tal, allotja una de les performances anunciades al programa. Es tracta de la de l’artista argentí Diego Paonessa, on presenta dos dels seus últims projectes: Escala AC i Música para electroimanes. 

La imatge és la següent: una sala d’exposicions buida amb cinc peixeres de vidre de diferents mides a terra. Aquestes, però, s’alcen sobre una bobina de coure, totes connectades a una mateixa font d’alimentació. Dins les peixeres, una boleta de metall o un cargol petit repiquen les parets de vidre. No hi ha ni ritme ni compàs. Tot plegat són sorolls aleatoris i irrepetibles, bondat del corrent altern, tal com explica l’artista. En un moment, sense que la dringadera afluixi, Paonessa encén la segona instal·lació. Ara, del sostre de l’edifici modernista cau un so constant, una percussió compassada al ritme de la peça Music for Pieces of Wood, escrita l’any 1973 pel compositor minimalista Steve Reich. La seva complexa execució manual queda en res davant els cinc selenoides-percutors que pengen de les bigues de l’escorxador. El diàleg que creen les dues instal·lacions té quelcom de diví: a nivell terrenal tot és caos, desordre i impredictibilitat; en canvi, als cels, una ordenació perfecta de sons, permeten a l’espectador anticipar-se a allò vindrà –que no és més que la mort. 

Totes les intuïcions de dualitat platònica amb què surto de l’escorxador queden ràpidament oblidades en veure la filla d’algun dels assistents fent un TikTok amb Despechá. Tornem a pujar a l’autocar, ara per anar a veure b1n0 + Maria Sevilla a Roquetes. Sota uns til·lers ens resguardem del sol uns quants modernets que fem més cara de ciutat que una boca de metro i cinc senyores autòctones. La cultura, sobretot si és gratis, atrau a tothom a tot arreu. Allà, Malcus Codolà i Emili Bosch mostren tot el seu talent amb els sintetitzadors, els samples i la música electrònica, així en general. Per sobre dels seus sons, la veu de Maria Sevilla reformulant alguns dels grans poemes de la literatura catalana, de Llull a Riba, passant March. Dic “reformulant” perquè, malgrat no haver llegit l’obra completa de Verdaguer, estic convençut que a Plus Ultra no apareix en cap moment el vers “fotre un clau amb qualsevol / a canvi d’una eixuta clenxa”. Si em donen a escollir, prefereixo mil vegades aquesta reinterpretació de la cultura que no pas aquella fluixor tan nostrada. La música calla precipitadament i l’únic que se sent són els riures de les iaies ebrenques, que havien estat fent festa durant tot el concert. Per un segon, són les protagonistes absolutes de l’Eufònic.

Abans que es faci del tot fosc hem de fer una última parada a Lo Pati d’Amposta. Allí, Aida Boix, directora del centre d’art; Adam Tomàs, alcalde de la ciutat i el ja esmentat Vicent Fibla presenten l’exposició de la japonesa Ryoko Akama. Pren la paraula Boix, que es disculpa per l’absència d’Arnau Horta, comissari tant d’aquesta mostra com la de Paonessa, no ha pogut assistir per afers familiars. La directora de Lo Pati fa quatre apunts sobre l’exposició; cedeix el micròfon a Tomàs, que, com a bon polític, agraeix al festival per pensar en la seva ciutat, ja que és imprescindible fer cultura i bla, bla, bla; i finalment parla Fibla, que inaugura oficialment l’Eufònic 2022. Al costat dels tres gestors, l’artista japonesa resta en silenci. És una dona baixeta, amb sandàlies, pantalons pirata marrons, tirants d’estampat floral i gorra plana. No diu res, espera que la seva obra parli per ella. 

La cinquantena d’assistents entrem amb recel a la sala. Ens acaben d’explicar que l’obra d’Akama és termosensible. Això vol dir que si la instal·lació arriba a certa temperatura, s’apaga. Ens repartim inconscientment per les diferents obres, procurant en tot moment no amuntegar-nos massa gent al voltant d’una mateixa peça. Si l’obra s’estressa, deixa de funcionar. El títol de l’exposició, Not a matter but it really matters –que en català es traduiria com a “No és matèria però realment importa”–, fa una clara al·lusió al problema del sobreescalfament global i ens porta a reflexionar sobre el nostre paper individual en un conjunt global. La nostra acció té un impacte directe, així que hem de prendre consciència de plena de què fem. En un dels documents que penja de la paret central, Akama fantasieja amb una ciutat que talla el subministrament elèctric si arriba a una temperatura determinada. “Enjoy the power-cut” (“gaudiu de l’apagada”), sentencia al final del full.

Les altres parets estan decorades amb tota mena d’artefactes. Objectes quotidians que es connecten entre ells i creen moviments i sons artificials. Una sèrie de cables i tubs que s’entrellacen entre ells, acabant en una ràdio, una galleda, una bombeta o un casc d’obra. També es projecten vídeos que no acabo d’entendre. En un primer moment crec veure una gota de plom ballant sobre un disc vinil. Quan s’obre el pla, penso que és aigua llençada sobre una planxa de ferro. És igual, tant me fa. El que sí que fa és un soroll molt graciós, d’entre evaporació d’algun líquid i de vibració de l’asfalt de Via Laietana quan el metro passa per sota. 

Algú comenta que a fora estan convidant a birres, la sala es buida, baixa la temperatura i els artefactes tornen a la vida. L’autocar ens espera a dos carrers per tornar a La Ràpita, centre neuràlgic de l’Eufònic. Alguns dels companys de bus em conviden a sopar i seguir bevent i parlar d’art conceptual, música i llum. Jo, que no puc amb la meva ànima, declino l’oferta i vaig a dormir a l’hotel. Demà més cultura.