Una reedició necessària?

Hi ha llibres que, sense saber ben bé com, cauen a les mans del lector impulsiu, els llegeix d’una tirada, i es diu: això és bo, això ho hauria de tornar a llegir més a poc a poc, amb calma. També pot ser que, si l’hi havien deixat o l’havia tret d’una biblioteca, al cap de poques pàgines es digui: aquest llibre el vull tenir. Per subratllar-lo, per anotar-hi coses al marge, per no haver-lo de tornar, per poder-lo deixar o regalar.

Aleshores el lector peripatètic va a la llibreria, el demana i li diuen la frase dels trons: «No, aquest llibre ja fa anys que està descatalogat». Hi insisteix, pensant que és un error del llibreter, que n’hi ha d’haver alguna edició més recent. Però no: no hi ha manera de trobar-ne un sol exemplar. Només en llibreries de vell, i encara amb sort.

I no és pas el típic llibre que només ha tingut una edició. El lector bibliòfil constata que, concretament, se n’han fet quatre: la primera, el 1940, a l’exili, a Buenos Aires, tan sols uns mesos després d’haver estat escrit. Perquè pogués aparèixer al nostre país van haver de passar 36 anys, ja mort el dictador. Amb la censura franquista encara cuejant, el 1976 l’editorial Curial de Max Cahner va tenir el coratge de fer-ne la segona edició, segrestada immediatament per ordre governativa. La tercera (1989) no era venal: la regalava el diari Avui als seus lectors i subscriptors en dos volumets de 100 pàgines cadascun. La quarta, finalment (Proa, 1999), va tenir més sort que les anteriors, tot i que, un cop exhaurida, no es va tornar a editar.

Sense entendre gaire com poden passar aquestes coses, el lector epistològraf escriu a l’últim editor: realment l’edició està exhaurida? No heu previst de reeditar-lo? Amablement li responen que, en efecte, l’obra està exhauridíssima; i que no, no se’n preveu cap reedició.

Llavors, com qui ha descobert un tresor amagat i amb la fe del convers, el lector visionari es proposa escampar la bona nova als quatre vents. He trobat un llibre important, però introbable! Un llibre que s’ha de llegir, s’ha de conèixer! És part del nostre patrimoni, de la memòria que avui (diuen) es venera tant! El lector internàutic fa unes quantes cerques a internet i troba que no està sol: molta altra gent pensa el mateix (el títol té 30.000 resultats a Google). S’hi han dedicat articles i estudis universitaris, n’han parlat autoritats científiques i literàries… No hi estalvien elogis: «es llegeix amb el mateix fervor que una novel·la», «esplèndid», «lectura àgil i viva», «colpidor», «extraordinari», «excepcional»… tots els adjectius que, trobats en una faixa promocional, despertarien la sospita i els recels típics d’una operació de màrqueting massa fressada.

Malgrat aquesta unanimitat aparent, el llibre és introbable. I el lector 2.0 diu: si com a mínim es pogués llegir a internet… Com que figura que és un dietari, se’n podria fer un blog per entregues. N’hi ha precedents: El quadern gris, de Josep Pla, les Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales. Caldrà demanar permisos, buscar fotografies, esbombar-lo. No serà a les llibreries, però com a mínim es podrà llegir, i, a internet, facilitant una lectura compartida, els lectors podran dir-hi la seva.

El lector pugnaç sondeja alguns editors per si el voldrien reeditar. «Aquestes coses no es venen», «Per vendre’n cent o cent cinquanta exemplars, no ens hi posarem pas», «En aquests moments és molt difícil», «Tenim altres prioritats», «Impossible»: les respostes habituals. I encara n’hi ha algun que fa broma: per a la jovenalla, aquest autor no és un escriptor; és simplement el nom d’una universitat.

No hi fa res si d’aquí a pocs mesos farà 75 anys de la caiguda de Barcelona i de Catalunya en mans de les tropes franquistes, de l’exèrcit que, amb l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va liquidar la Segona República i enfonsà aquell segon intent d’autonomia catalana des del 1714, després del de la Mancomunitat. Sembla que vulguem nosaltres mateixos deixar la pista lliure perquè aquest aniversari només el celebrin els qui se senten hereus de la victoria.

Buscant buscant, finalment el lector torracollons troba un editor que no respon amb un no categòric, i, després de donar-hi unes quantes voltes, surt la idea: no en vendrem gaires, però… i si per reeditar el llibre fem una campanya a Verkami?

Entremig, el lector bufanúvols explora la possibilitat de trobar algunes complicitats, algun interès: l’autor havia estat vicepresident del Parlament de Catalunya (i, encara, a l’exili, el va presidir). No interessaria al nostre Parlament col·laborar en la reedició? L’autor havia estat una de les figures més destacades d’un partit polític important: no podria interessar a la fundació que representa aquest partit involucrar-se a fer conèixer millor un personatge cabdal i uns moments decisius de la història del país? Institucions que vetllen per la memòria històrica, fundacions, organismes, memorials, universitats (fins i tot la que duu el seu nom!)… Tot inútil, la resposta (si arriba…) és «no».

El lector odisseu prova l’última via, la que havia sorgit en la conversa amb l’únic editor possiblement interessat: si als editors no els interessa, si les institucions van tan escurades que no poden comprometre’s a comprar-ne uns quants exemplars, sempre ens queda recórrer a la gent, als mateixos lectors. Al capdavall, val més tirar-ne 800 exemplars i que arribin als qui llegiran i apreciaran el llibre que no pas fer una edició subvencionada de milers d’exemplars amb destí incert.

Si voleu participar a fer possible la reedició d’aquest llibre, podeu contribuir-hi fent clic aquí.