Una idea de platja

El Teatre Lliure ha inaugurat la temporada 2022-2023 a Montjuïc amb un espectacle provinent de Lituània que va guanyar el Lleó d’Or a la Biennal de Venècia del 2019. Poca broma. Sun & Sea és una instal·lació escènica que és alhora una òpera contemporània i una performance, i des de llavors s’ha representat a museus i a teatres de tot el món. El caràcter híbrid de la proposta, entre les arts visuals i les arts en viu, és la clau de tot plegat. Vam assistir a la primera funció de la cosa, que en aquest cas descriuria com “l’antiestrena teatral”. M’acompanyen?

Una estrena, teatral o de qualsevol mena, es caracteritza per ser un esdeveniment en què la part artística és tant o més important que la social. Si parlem d’una inauguració de temporada, suposa la trobada de molts membres del sector que feia temps que no es veien. “Nenaaa… estàs estupenda!”, “M’ha sortit un paperet a una sèrie”, “M’encanta el teu quimono!”. Les copes d’abans o després de la funció són la cola que enganxa un sector (format per artistes, programadors, periodistes i espectadors), que a la primera funció veu l’espectacle, és clar, però que també cultiva el noble art de les relacions públiques. L’estrena de Sun & Sea va dinamitar una mica aquesta idea de vernissatge teatral, per la mateixa naturalesa de la proposta: es tracta d’una instal·lació contínua, i els espectadors accedeixen a la sala cada trenta minuts. La peça dura al voltant d’una hora i es va repetint, en bucle, des de les sis de la tarda fins a les nou del vespre. El públic pot quedar-s’hi l’estona que desitgi. No hi ha aplaudiments. Ni corredisses dels intèrprets sortint a saludar. Gràcies, Lituània.  

Tot i que segurament impressionen més les fotografies que l’espectacle en si, és un gust comprovar, per enèsima vegada, com Fabià Puigserver va somiar una sala absolutament versàtil i mutable. El Juan Carlos Martel ens explicava, en una conversa entre les creadores de l’espectacle i els mitjans, que aquesta és la 53a disposició amb què es presenta la sala. Cinquanta-tres maneres, fins ara, de dissenyar la relació entre escena i públic. En el cas de Sun & Sea, s’han tret totes les butaques de la platea, i la platja artificial ocupa un rectangle enfonsat al centre de la sala. Els espectadors es disposen al voltant de la platja, com en un balcó, però no del Mediterrani. Platja d’arena blanca i sense aigua. A l’extraescena, el mar.

Tot en aquest espectacle és suau, com de baixa freqüència. El vestuari és de tons pastel, de pel·lícula de Wes Anderson, i la música és discreta. En aquesta platja alguns dels banyistes que prenen el sol duen micròfons i canten sobre temes mundans: la parella de gent gran que es posa crema solar, l’home addicte a la feina que està esgotat, la noia que parla sobre l’amant del seu exmarit, la parella de nois que mantenen una relació a distància… Entre les seves reflexions, aparentment banals i quotidianes, es va colant el tema del col·lapse climàtic, com una mena de riu subterrani. L’autora del llibret, Vaiva Grainytė, introdueix subtilment la cosa, però sense discursos ni sermons. Moltes gràcies, Vaiva. L’erupció del volcà islandès que va paralitzar els aeroports de mig món, el 2010, apareix de fons en una proposta elegant que ens vol fer reflexionar. Perquè, mentre tots prenem tranquil·lament el sol a la platja (un desert potencial), el planeta no deixa d’escalfar-se i la temperatura continua pujant, any rere any. “Jo em poso protecció número 20 perquè em vull posar morena, tia”.

Es nota que la proposta ve de Lituània i no d’Espanya, Itàlia o Catalunya. La platja representada a Sun & Sea és la idealització d’una platja. Tot succeeix sotto voce, la sorra és blanquíssima i la calma és quasi onírica. Recordem que Lituània limita amb Estònia, la mar Bàltica, Bielorússia, Polònia i Kalingrad (Rússia). Nosaltres estem més acostumats a la platja que retrata la Rosalía al videoclip de Despechá: nevera, Ruffles Jamón Jamón, cerveses, parxís i nens pesats amb la piloteta. La proposta de direcció escènica de Rugilė Barzdžiukaitė juga a la lliga de la calma, la composició de musical de Lina Lapelytė no busca el lluïment dels cantants sinó que és, sobretot, simple i atmosfèrica. Especialment en els moments de cor, els més reeixits (i fredament emocionants) en aquest sentit. És molt estimulant, com a espectador, sentir la calor de la sala i anar llegint la traducció del llibret (canten en anglès) al programa de mà. Si hi hagués una pantalla amb sobretítols ens xuclaria massa la mirada, i la lectura del llibret (són vuit pàgines) pot fer-se abans, durant o després de la representació.

El Teatre Lliure ofereix als espectadors que ho desitgin l’opció de participar com a figurants a l’espectacle, per tant, ser-ne també protagonistes, a peu de sorra. Només demanen que es vingui amb roba de bany i tovallola (de tons pastel) i que s’estigui disposat a passar-hi la tarda. Llegint, dormint, prenent el sol o fent el que fem tots quan anem a la platja. Això sí, sense mirar directament el públic o reaccionar amb estranyesa al fet que els intèrprets cantin. El dia de l’estrena tenia tres amics fent de figurants, i preguntats sobre la seva experiència em diuen el que us copio a continuació. “Un gust, un goig, una gran alegria aquesta platja ideal, on els límits de la ficció et fan sentir lliure, protegit i admirat”, diu el primer. “Cada cosa que fas és observada, i estàs en un lloc molt guai, a la platja de Sun & Sea”, afegeix la segona. “La meva idea de felicitat normalment té la platja com a escenari… Era el paper de la meva vida, fa anys que l’assajo intensament”, remata el tercer. Un gos tranquil jeu en un racó o interactua amb els banyistes, uns nens juguen amb la pilota inflable, una parella s’atreveix amb el bàdminton…

Les relacions entre museus i teatres són cada cop més freqüents i libidinoses. Sun & Sea va ser un gran èxit a la Biennal de Venècia, i per aquest motiu va fer guanyar el Lleó d’or al pavelló de Lituània. Personalment, crec que la peça encaixaria millor en un museu que no pas en un teatre: a la Sala Oval del MNAC o a l’atri del MACBA, per exemple. També és veritat que un dia d’estrena mai és una funció “real” d’un espectacle, i saludar amics i coneguts mentre es dona la volta per l’espai destinat al públic t’expulsa de l’experiència. Perquè Sun & Sea és una instal·lació (quasi) immersiva, que no necessita ulleres 3D i que es gaudeix millor en soledat.  

El tema de la sostenibilitat preocupa molt a creadors i institucions, darrerament, i òbviament va ser una de les preguntes a la trobada amb els mitjans: les creadores reconeixen la contradicció que suposa viatjar pel món amb un espectacle que vol denunciar la crisi climàtica. Diuen que intenten fer estades llargues a cada ciutat (al Lliure faran deu funcions) i que la sorra i els figurants són sempre locals. Martel ens va explicar que el Lliure té un pla de sostenibilitat i és l’únic teatre d’Espanya que compta amb un punt verd per reciclar tots els materials. “Si féssim aquest espectacle dos dies, seríem molt menys sostenibles: per això el fem dues setmanes”. Les trenta tones de sorra de sílice provenen de Tarragona i seran emmagatzemades al Lliure per a ser reutilitzades en el futur.

La platja de Sun & Sea és una fotografia, i els seus banyistes són formiguetes observades a vista d’ocell. Quan vaig penjar-ne una story a Instagram, el dia de l’estrena, diverses amistats em van escriure preguntant: “Què és això? On ho fan?!”. Doncs al Lliure de Montjuïc i fins al 23 d’octubre. Aneu-hi disposats a viure una experiència, més que a veure un espectacle. Que no m’hi trobeu un dia prenent el sol.