Tothom parla per parlar

Sí, no hi són ni el David Verdaguer ni el Miki Esparbé, però l’obra continua tenint el seu encant. Aquests dies es pot veure la reposició de La importància de ser Frank, de nou al Teatre Poliorama, amb un plantejament directe i entretingut. Sobretot, això últim. A falta de Verdaguer i Esparbé, que van protagonitzar la peça quan es va estrenar al TNC, aquí tenim a Jaume Madaula i Ferran Vilajosana. En el cas de Madaula, però, ja hi va participar el 2018, quan aquesta obra va fer el canvi de sala i es va programar per primera vegada al teatre de la Rambla. 

Laura Conejero mereix una menció especial en aquesta humil crítica, i tant. La seva capacitat per posar-se a la pell de Lady Bracknell és impressionant. L’actriu assumeix el personatge, se’l fa seu i el torna cap al públic amb tota l’esplendor. Només per ella ja val la pena anar a veure l’obra, però, això sí, esdevé l’epicentre inevitable de totes les mirades, perquè, parlant clar, es menja a la resta de l’elenc. Ara bé, se’n surten en el seu intent d’estar a l’altura. Vilajosana s’estrena captant l’essència arrogant i un punt perversa d’Algy Moncrieff. Aquest personatge fa ràbia tot ell, i així es transmet. Amb la seva parella de ball, el Jaume Madaula, constitueixen el tàndem perfecte, clarament ben compensat per les dues bandes de la balança.

Oscar Wilde és l’autor de La importància de ser Frank, un text que parla sobre la identitat i allò que representa; el contingut vital que s’amaga darrere d’un nom. Aquí, allò que diu el nom no fa la cosa, no s’ajustaria gaire. O sí. En general, és una comèdia d’embolics que utilitza el caos, la confusió, la falta d’empatia i l’absurditat com a canal humorístic. Un joc que convida a entrar-hi a tot el públic, que no poden evitar llançar onomatopeies en tot moment, sorpresos pels esdeveniments.

Una bona posada en escena i, una vegada més, el bon encert dirigint de David Selvas són els ingredients que situen aquesta producció dins d’uns nivells òptims de qualitat. Tanmateix, potser sí que es veu una mica el llautó en el terreny musical. Sembla que hagin construït una peça a mida de la Paula Jornet (coneguda artísticament com a Pavvla), que té diversos moments per mostrar el seu indubtable talent musical. Ella dona vida a la Cecily, però també s’ha encarregat de la composició musical de l’obra i la seva interpretació en escena, amb el suport de la resta d’intèrprets. Un total de set números ben travats, però alguns posats més en calçador que d’altres. Sap greu, això sí, no haver espremut encara més el talent d’una altra cantant que estava entre les files de l’elenc, la Paula Malia, tot i que també té els seus moments.

Aquesta proposta, per tant, ho té tot per atrapar a tots els públics: música, humor, conflictes amorosos, bones interpretacions i bona connexió amb la platea. Per cert, fa goig trobar-se propostes que sàpiguen atrapar tants joves com aquesta; a la platea n’hi havia molts un dijous al vespre. Ara només calen dues coses: que tinguin interès a visitar altres sales del circuit teatral que estan fora del circuit mainstream i, si us plau, que no parlin durant tota la funció fent cert allò que diu una de les cançons de l’obra: “Tothom parla, parla per parlar”. Pas a pas. De moment, tots a veure La importància de ser Frank fins al 15 de març.