Pujar al FitzRoy

Començaré aquest text d’una manera poc ortodoxa: advertint al lector de l’ordre en què s’han donat els esdeveniments que el componen. El primer va tenir lloc el juny passat, quan vaig pujar fins a la Laguna de los Tres, l’excursió més complexa que em podia permetre fer a El Chaltén amb la meva nul·la experiència alpina. El segon, el dia 30 de desembre cap a tres quarts de set, quan la Sílvia Bel, la Míriam Iscla i la Mima Riera em van deixar entrar al camerino per xerrar de FitzRoy, la darrera comèdia de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel. El tercer i últim, el dia 30 de desembre a les vuit del vespre, quan vaig veure FitzRoy al Teatre Borràs. Avisats tots, doncs, és més fàcil arrencar l’article.

El plantejament inicial de FitzRoy és ja recurrent en l’obra Galceran: uns quants personatges atrapats en un únic espai esperen ordres. Si a El mètode Grönholm el context era una entrevista de feina, a FitzRoy les quatre protagonistes (Sara Espígul i les ja citades Sílvia Bel, Míriam Iscla i Mima Riera) fan temps fins que les condicions meteorològiques les deixin pujar una de les parets més complicades de tota la Patagònia. A més, la via iugoslava, que és la que pretenen seguir, no ha estat mai coronada amb èxit per una expedició femenina, de manera que ja no només és un repte contra una mateixa, sinó contra la història. Per posar en marxa l’engranatge de la comèdia, Galceran fa que una de les escaladores no pugui pujar, fet que desencadena una sèrie de jocs, arguments i contraarguments que porten a les protagonistes davant el seu mirall moral. “Fa aflorar les misèries humanes”, diu Mima Riera, que deixa la frase servida perquè Míriam Iscla la remati: “l’obra treu la part més bona i la més dolenta de cadascú. Al final de la funció es fa una aposta”.

La tensió no es juga només en el text, sinó que l’escenografia també aporta a la construcció del drama. Tota l’obra succeeix en un únic lloc, ‘la Silla de los Franceses’, un replà que serveix com a última aturada abans de coronar el cim més alt de El Chaltén. La unitat física de la funció també és temporal, ja que en l’hora i mitja que dura l’obra no hi ha entrades ni sortides. Això fa que, segons diu Iscla, la funció demandi molt de les actrius: “Requereix molta concentració i molta energia”, idea que reforça Riera: “És trepidant perquè no descanses. No pots relaxar-te un moment o despistar-te perquè ho fas a ulls de l’espectador”.

“Has de comprendre que quan dius una cosa d’una determinada manera, al company li riuran la resposta, però si ho dius diferent, potser ja no…”

El conflicte entre els personatges es pot reduir a la lluita entre l’interès individual i el bé col·lectiu. Sobre l’escenari, però, les quatre actrius s’entenen a la perfecció i es posen al servei del conjunt. Per a Sílvia Bel això és fonamental, ja que per tal que hi hagi un bon ritme, entre les actrius ha d’haver-hi “un registre semblant”. “Has de comprendre que quan dius una cosa d’una determinada manera, al company li riuran la resposta, però si ho dius diferent, potser ja no…” segueix Bel. Així doncs, el joc de la comèdia manté a l’espectador atent durant l’hora i mitja que dura l’espectacle, obligant-lo a recordar tots els elements que van apareixent, ja que tard o d’hora molts són el material per a la pròxima broma.

Quan pregunto a les tres actrius si troben alguna semblança entre l’actuació i l’escalada, totes les mirades es fixen en Bel. L’actriu és una gran aficionada, fins al punt que ha portat a les seves companyes de funció a escalar, per entendre millor les ments dels seus personatges. Iscla assegura que “en l’escalada has de confiar molt en els teus companys, com en el teatre”. Per la seva banda, per a Bel “el teatre i l’escalada tenen molt a veure”, ja que “comparteixen l’aventura, el fet de fer els bolos, anar d’un lloc a un altre, una vida una mica inestable, el vertigen de sortir en escena, el públic i el moment en què estàs allà penjat, l’equilibri, estar preparat físicament, l’equip”. L’únic però que posa és que ha hagut de barrejar feina i plaer, tot i que al final l’experiència ha estat del tot positiva. “M’he fet tants cops el nus a l’escenari que ja és impossible que l’oblidi, però, quan me l’estic fent a la muntanya penso, collons l’obra de teatre!”, sentència Bel entre riures.

Per acabar amb la nostra trobada al camerino, demano si, un cop feta l’obra, s’han plantejat pujar al FitzRoy. “I ara!”, exclama Iscla, que sentencia que “anar a veure’l sí, però pujar la paret és dificilíssim”; mentre que Riera diu que mai faria el que fan els seus personatges. Les intento convèncer amb la bellesa del paisatge de El Chaltén, ni que sigui per veure de lluny el pic de la muntanya que aquestes quatre escaladores desafien al Teatre Borràs.