Persèfone o la fractura perpètua

A la sala Dau al Sec s’ha pogut veure novament l’escenificació de Persèfone (Περσεφόνη, 1970) del peloponesi Iannis Ritsos (1909-1990), en l’esplèndida traducció de Joan Casas per a l’editorial Adesiara. L’espectacle, creat i dirigit per Gerard Bidegain, es va estrenar a Esparraguera en el marc del Festival LOLA 2020 –en ocasió del trentè aniversari de la mort del poeta– i mereixeria sens dubte una exhibició més prolongada.

Iannis Ritsos és, juntament amb els seus companys de generació Iorgos Seferis i Odisseas Elitis, un dels poetes grecs fonamentals del segle XX, i la seva tràgica peripècia resulta indestriable dels esdeveniments polítics del seu país. Considerat com el poeta de la grecitat –no en debades és autor de Ρωμιοσύνη (1966) –, concebia l’herència bizantina com un element constitutiu i continuatiu bàsic de la identitat neohel·lènica, però va bussejar també en les fondàries de  l’antiguitat i els mites fundacionals de la civilització clàssica, com evidencia la sèrie de monòlegs pertanyents a Quarta dimensió, inspirats en figures intemporals de la mitologia grega.

Persèfone és un d’aquests cants en primera persona i amb protagonista mítica que compta, tanmateix, amb una deuteragonista silenciosa que rep l’embat de la paraula poètica. La qualitat o potencialitat dramàtica de la peça –la teatralitat intrínseca de l’escriptura– s’explicita en les dues notes en prosa que emmarquen el poema a manera d’acotacions escèniques. El monòleg sondeja, perquireix, revela el que hi ha més enllà de l’aproximació superficial al mite, i suggereix una disposició psicològica diferent de la tòpicament associada a la noia –una deessa, en realitat: Persèfone– que és objecte de desig.

A la posada en escena de Gerard Bidegain, la llum escadussera que es filtra per un porticó isolat –tematitzat com a finestra tancada al món– dibuixa una reixa infernal o entramat d’ombres. En el sobri i suggeridor espai escènic ideat per Rafa Haro, un paravent esdevé límit o marc del trànsit i alhora també pantalla de projecció de les ombres en què evoluciona i a què es lliura aquesta torbadora Persèfone, deessa antiga que ha perdut el nom, en la seva ritual tornada de la fosca terra estrangera a la casa natal. La interpreta amb brillant resolució i tota mena de matisos Laia Gotsens, que pronuncia a consciència cada mot, cada vers, dotant de dramatisme el raig verbal. La tempestiva i intemporal viatgera estima “l’obscura certesa” de l’Hades –l’ombra “negra, lluent, immutable, sense matisos” – i abomina dels migdies “coagulats en la llum” com “balnearis morts” del llarg, implacable estiu. Sembla que, atrapada en l’abraçada de la terra, tal com canta Maria Farantouri, mai més no hagi d’abocar-se al balcó del món.

La “noia del vestit blau” –o “amiga blava de l’aigua”, en l’acotació inicial del text de Ritsos–, interpretada per la ballarina i coreògrafa Emma Duran, d’abillament i perfil grec, és testimoni i refugi; transporta i fa efectiu el trànsit. Escolta amb tot el cos, balla –habita– el relat de l’altra i crea espai –història– amb la mirada. No només cuida i sosté la refugiada de les tenebres, sinó que, talment una coèfora, efectua les  libacions i evoluciona al voltant d’un disc argentat, espai de les ofrenes. L’amiga dansaire, cuidadora, aprompta el drap i el gibrell per eixugar la febrada que provoca en Persèfone la duresa de l’emersió o l’anàbasi, el seu trànsit al món dels vius des d’un “paisatge desert, carnal” –tot resulta ominós, tèrbol i excitant a les profunditats de la terra–. Ja desproveïda de la negra indumentària i despullada de tota contingència, la fúnebre passatgera parla del seu “dolor vertical” i de l’esforç de sortir a la llum cada vegada, a cada primavera, mentre el focus il·lumina tan sols el seu rostre i el cos dins la tina queda banyat en negror, devorat per la tenebra del relat. En virtut d’una translació sinestèsica recurrent, l’esplendor lumínica s’associa al soroll dels vius i es contraposa a un “allà baix” ancestral i cendrós on “res no trasbalsa el silenci”. La posada en escena de Bidegain multiplica les transposicions sensorials i transmuta la llum en música i moviment.

Aquesta innominada Persèfone, fantasma d’un passat remot, atàvic, que transita per l’opressiva materialitat del quotidià, s’estatitza per moments com l’escultura d’una Kore arcaica. És tan antiga com els misteris d’Eleusis, però assumeix també la conflictiva, dolorosa identitat de la Grècia contemporània. En l’ordre de les passions i subversions humanes, la figura mítica esdevé encarnació de la dona que amb la seva “obscura llibertat” desafia els benpensants i s’estavella contra una domesticitat impossible –contra la fràgil cristalleria del món dels vius–. En l’acurada i bellíssima traducció de Joan Casas, les paraules de Ritsos, torbadorament escandides –respirades, executades– per Laia Gotsens i commovedorament ballades per Emma Duran, floreixen com magraners subterranis i rellueixen amb un feridor esclat de llum o de “vidre trinxat”.