Rimbaud o el profeta damnat

Amb edició, traducció i pròleg de Jaume Galmés, Edicions del 1984 decideix aplegar la poesia escrita per Arthur Rimbaud (Charleville, 1854 – Marsella, 1891) al llarg de la seva breu però intensa carrera literària i, per primera vegada, traduir-la en català. Aquest volum també inclou unes cartes essencials per entendre la poètica de Rimbaud, així com unes quantes proses, dues de les quals també veuen per primera vegada la llum en català.

Cal destacar l’aparició d’una doble pàgina en blanc a Tots els versos que marca el pas del 1871 al 1872, tot i que s’ha inclòs a la primera part «Els corbs», poema que fou publicat el 1872 sense el seu permís en una publicació que odiava, i també perquè data del 1870-1871, i s’ha exclòs de la producció del 1872 una altra composició que per la temàtica i la forma ha d’anar precisament just darrere d’aquest poema. Galmés es descriu a si mateix com «una persona que aprengué a escriure el francès primer que el català (el 1977, per ser exactes), que és professor de francès i de català, i que des de fa un quart de segle viu a França, on ha publicat textos escrits directament en la llengua de la seva pàtria adoptiva després d’uns quants poemaris en llengua materna».

Arthur Rimbaud és un dels poetes més influents de la literatura francesa i la seva obra ha tingut un impacte significatiu en la poesia moderna. La traducció de Jaume Galmés de Tots els versos és una aportació important a la literatura catalana, ja que fa accessible el seu univers poètic a un nou públic. Temàtiques com el transitori, el pas del temps, la fugacitat de les experiències, la pèrdua, la nostàlgia, la identitat i la rebel·lia contra les normes socials, la naturalesa que és alhora bellesa i violència, i el viatge com a metàfora de l’exploració interna, entre d’altres, s’acompanyen d’una innovació formal que va capgirar les expectatives de la poesia del seu temps.

Rimbaud juga amb la metronomia i la rima, experimentant amb noves estructures. Galmés aconsegueix transmetre el contingut del poeta però també l’emoció i la musicalitat dels versos. Una tasca desafiant, tenint en compte la complexitat de la llengua rimbaudiana, que sovint es basa en metàfores i jocs de paraules que poden ser difícils de recrear en català. Galmés se’n surt amb nota: «Sifilítics, folls, reis, putxinel·lis, ventrílocs, / ¿creieu que n’ha de fer res, la puta París, / dels vostres cossos, ànimes, verins i cassigalls? / Se vos espolsarà, malcarosos podrits!» (L’orgia parisenca).

De l’estil, Galmés destaca els jocs del poeta amb la polisèmia i amb la superposició i destaca, sobretot, que crea neologismes a partir del francès i del llatí.

Galmés em comenta quines dificultats específiques s’ha trobat durant la traducció: «Les dificultats més grans han sobrevingut a l’hora d’intentar reproduir en la nostra llengua les seves innovacions en matèria de forma. Ho dic d’aquesta manera perquè si en un poeta estan tan inextricablement lligades una i altra, aquest és Rimbaud. Em referesc a trets com la polisèmia, el recurs a la llengua llatina (on anticipa Joyce) i a la terminologia científica per formar mots propis, nombroses al·literacions, el fet de passar gradualment, tot i que de vegades gairebé saltant etapes, de la prosòdia romàntico-parnassiana al poema sense rima. Sense parlar de filigranes, algunes apreses de Verlaine (el qual també aprengué coses del seu “cadet”), com ara una cesura que en comptes d’una pausa és una ruptura brutal a l’interior del vers. Rimbaud és dels rars poetes en què poètica i poesia concorden. Es proposa ni més ni menys Trobar una llengua. I ho farà!». I Galmés l’ha ben captada. 

Al pròleg de Galmés titulat «Rimbaud o el profeta damnat», el traductor no només dona «algunes claus per comprendre el sentit de la seva poesia», sinó que també explica la fascinació del poeta per les ciutats, fet «que no és incompatible amb el culte de la natura». De l’estil, Galmés destaca els jocs del poeta amb la polisèmia i amb la superposició i destaca, sobretot, que «crea neologismes a partir del francès i del llatí», cosa que li ha portat més d’un mal de cap, tot i que me’n dona l’explicació: «He tengut accés a un munt d’estudis rimbaudians, des de Verlaine fins al nostre segle, els quals m’han permès desbrossar una infinitat de significats d’expressions i paraules utilitzades per Rimbaud (llatinismes, ardenismes, al·lusions a revistes d’època i a escriptors coetanis avui del tot oblidats, etc.) abans de fer-me’n el meu propi criteri. Si els comentaristes francesos poden recitar una llista de possibilitats, jo, traductor, n’he hagut triar una cada vegada».

«Més que a la rima, he estat fidel a la mètrica, al ritme, a la literalitat […] i a l’esperit de cada poema»

Jaume Galcés

A l’apartat «Un sol Rimbaud», el traductor afirma que als poemes traduïts «hi ha un home que vol viure moltes vides». Quant a la traducció, som davant d’un text covat al llarg de 37 anys, els mateixos que Rimbaud passà a la terra. I un últim apunt: «Encara més que a la rima (que he respectat totalment o parcialment) he estat fidel a la mètrica, al ritme, a la literalitat […] i a l’esperit de cada poema».

Pel que fa a l’ordre dels poemes, Galmés em fa saber com ha anat l’endreça: «Com que Rimbaud, llevat de 7 sonets l’ordre dels quals he respectat escrupolosament, i d’alguna sèrie de 3 poemes com ara la que trameté al gran poeta Théodore de Banville, amic i editor de Charles Baudelaire, no establí cap ordre per a les seves composicions en vers (i encara menys per a les Il·luminacions, les proses que donà, mesclades amb versos de l’any 1872, a Verlaine quan es veieren per darrera vegada perquè en fes el que millor li semblàs), jo mateix n’he fixat un, d’ordre, ja que l’estrictament cronològic (que tanmateix he respectat pel que fa als poemes fruit de la seva època: la francoprussiana del 1870 i la guerra civil de l’any següent hipòcritament coneguda amb el nom de La Comuna) no em satisfeia (com si Les Flors del Mal haguessin estat escrites una rere l’altra!), a partir de les poques dades esmentades i, alhora, com si fos un recull més de poemes meus. Per a la qual cosa, un ordre temàtic, seguint el del seu “déu” Baudelaire, se m’imposà aviat».

Parlant amb Jaume Galmés i preguntant per la novetat o diferència de la seva traducció, el traductor ho diu clarament: «Més que novetat o diferència, un fet obvi: es tracta de la primera vegada que apareix en català la poesia completa d’aquest autor. Fins ara només comptàvem amb diverses traduccions fragmentàries, la millor de les quals, per a mi, és la de Llorenç Moyà, publicada, amb altres autors de la seva generació, la majoria mallorquins, el 1954, any del centenari del naixement del poeta francès». El més bonic que n’he tret de la conversa amb Jaume Galmés és que la intenció del traductor ha estat «jugar amb mallorquinismes allà on ell utilitza ardenismes». I detalla l’objectiu: «Posar, en el lèxic, tota la frescor i tota la naturalitat de què he estat capaç perquè el to del poema en català s’avingui al màxim amb el del poema original. I el mateix quan adopta una tonalitat épatante».