Els Premis ButAKA tenien raó

Us imagineu que el muntatge hagués sigut un bluf? Deu ser que els espectadors no són tan ximples com alguns ens volen fer creure.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

La producció de la Sala Flyhard va ser la gran vencedora de la darrera edició dels Premis Butaca, on es va endur quatre guardons: millor muntatge de petit format, millor text (Daniel J. Meyer), millor actor (Albert Salazar) i millor direcció (Montse Rodríguez). L’estrena de divendres al Lliure va acabar amb quasi tot el públic aplaudint dempeus i amb la certesa de servidor de vostès que el públic sempre té la raó. I que els espectadors no són tan ximples com alguns ens volen fer creure.

El salt d’un muntatge de la Sala Flyhard a l’Espai Lliure funciona de meravella. Amb el pas del públic a dues bandes a les tres que té el teatre de Montjuïc es guanya en comoditat (pels espectadors) i es manté la proximitat de la sala de Sants. La Flyhard és una màquina de crear petits èxits que, confeccionats a mida de les ajustadíssimes dimensions del teatret del carrer Alpens, viatgen per tota Catalunya (des de Bescanó fins a Vic, passant per Vilafranca del Penedès) i salten, de vegades, a altres sales com ara el Club Capitol (Smiley i Tortugues), la Sala Beckett (Tortugues i L’home sense veu) o l’Espai Lliure (Litus, Smiley i A.K.A.). A la passada edició dels Premis Butaca, A.K.A. va revelar-se com la gran guanyadora de la nit, i el muntatge ja s’ha convertit en l’sleeper (o èxit inesperat) d’aquesta temporada. Les entrades per a totes les funcions de l’Espai Lliure es van exhaurir abans de l’estrena. Però alerta: A.K.A. es podrà veure a l’off de La Villarroel, de l’1 al 31 de març. Altra vegada, queda demostrat el bon ull de Tania Brenlle a l’hora de programar la sala més interessant del grup Focus.

Una paret blanca, un terra de rajoles, un monopatí i un actor amb molt de talent són suficients per tenir-nos clavats a la butaca durant l’hora i quart que dura l’espectacle. Tot funciona en aquest muntatge: des de l’escenografia eficacíssima d’Anna Tantull fins a la il·luminació de Xavi Gardés, que multiplica l’espai i crea moments de gran bellesa, com ara l’escena de les dues mans. De Montse Rodríguez havíem vist l’espectacle Ricard de 3r, a l’off de La Villarroel (on va saltar provinent de la Sala Beckett) i ja vam poder comprovar el gran talent d’una directora a l’hora d’atacar un monòleg. Si en aquella ocasió era un (encara més) jove Quim Àvila qui es trobava sol a escena, ara tenim davant nostre l’Albert Salazar. Un actor que es posa al servei del text i, el més important de tot, mai per sobre d’ell. Salazar parla, balla i es mou de meravella, és àgil, té encant i enamora el públic de seguida, però en cap moment cau en l’exhibicionisme. Això és degut a una direcció molt encertada de Montse Rodríguez, que juga amb tots els elements de la teatralitat per oferir un muntatge que no enganya l’espectador en cap moment.

L’habilitat principal del text de Daniel J. Meyer és que coneix molt bé allò de què parla: el que comença semblant el retrat d’un adolescent prototípic (somriures còmplices, a la platea, de les mares que tenen fills de la mateixa edat) desemboca en una història de xenofòbia, de rebuig a l’altre i de qüestionament de la identitat pròpia. J. Meyer, l’autor argentí-alemany-jueu (“-català”, afegiria jo) amb ascendència alemanya, polonesa i russa escriu, al programa de mà: “Visc aquí. Sí, aquí, des de fa quinze anys. Em sento d’aquí. La meva vida adulta l’he feta tota aquí. Tinc el nivell C de català, tinc una posició/opinió política catalana i no em puc imaginar un pa sense tomàquet. Soc d’aquí. Però continuo sent ‘de fora’”. El protagonista d’A.K.A., el Carlos, també és d’aquí, però per algunes persones (i en algunes circumstàncies molt concretes) és l’altre, el de fora, el moro. Tal com va explicar el dramaturg en una entrevista, en aquest cas el debat sobre si aquest paper hauria de ser representat per un actor racialitzat està fora de lloc. El Carlos és d’aquí, i punt.

Albert Salazar s’erigeix, en definitiva, com el gran guanyador de la nit. Després de participar en altres muntatges, com Paradise, aquí es presenta en societat com un actor a tenir molt en compte. Servidor de vostès es pensava que l’intèrpret ja sabia ballar hip hop i breakdance i quina fou la meva sorpresa quan, a la sortida del teatre, el coreògraf d’A.K.A. Guille Vidal-Ribas em va explicar que Salazar va aprendre tots els passos des de zero. Si aquest nano ha sigut capaç d’aprendre a fer tot això en qüestió de mesos, no vull saber què farà quan li toqui muntar a cavall o fer esgrima. Ja ho saben: al Lliure ja no queden entrades. Però jo de vostès aniria comprant-les per quan l’obra vagi a La Villarroel.

Postdata:

Toni Martín, un dels artífexs dels Premis Butaca, mirava l’espectacle tot cofoi des de la primera fila. Us imagineu que el muntatge hagués sigut un bluf? El que dèiem al principi: deu ser que els espectadors tenen força criteri, oi?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació