Mr. Bojangles no arriba

La bogeria ha estat sobrerepresentada en escena. En molts casos, ha estat la dona qui ha interpretat la persona malalta. Ja se sap, la mirada patriarcal. Al Teatre Poliorama s’acaba d’estrenar l’adaptació d’una novel·la que és una dramèdia sobre una família amb una mare bipolar i esquizofrènica. Esperant Mr. Bojangles és un material sensible sobre el qual Paco Mir n’ha fet una adaptació lleugera on Sílvia Abril, Lluís Villanueva i Lua Amat conformen una família disfuncional.

Posem una mica de context. “Mr. Bojangles” és una cançó que va escriure el cantautor nord-americà Jerry Jeff Walker sobre un home que va conèixer a la presó i es feia dir Mr. Bojangles. Aquest va explicar-li una trista història de com van atropellar el seu gos. En aquell càrcer no estaven sols, i tots es van quedar aixafats per aquell relat. El senyor Bojangles va decidir animar-los tot fent uns passos de ball. Curiosament, aquell vagabund desconegut va agafar el sobrenom de Mr. Bojangles d’un ballarí i actor de cine afroamericà de gran reconeixement. La cançó ha estat repetidament adaptada per molts artistes, entre ells la Nina Simone, que és la cançó que Paco Mir recupera. Però, de fet, el que fa Paco Mir és seguir el llibre Esperant Mr. Bojangles, d’Olivier Bourdeaut. Aquesta narra la història d’un home que s’enamora d’una dona alegre, ballarina, que desperta una llum única i que, de fet, no està al 100% en els seus cabals. És una novel·la positiva, amb un cert to de faula, on els personatges sempre intenten estar en mode joie de vivre. Però la novel·la no pot obviar l’elefant dins l’habitació i tracta el tema de les malalties mentals, però de manera hàbil, sense recolzar-se en excés sobre el drama.

L’adaptació de Paco Mir ha esporgat part de la trama, centrant-se en els episodis més rellevants i eliminant personatges com el senyor Escòria, aquest senador amic del pare que tan sols és anomenat en el relat del personatge de la filla, qui exerceix bàsicament de narradora. Al director li interessa més enfocar la història com una espècie d’aventura contínua, més que aprofundir en els alts i baixos. I aquest és el principal defecte que contamina tota l’obra. Si bé des de les pàgines ja es crea un cert artifici (tot parteix de les novel·les absurdes escrites pel pare, on es diuen mentides a tort i a dret) que enfoca el relat cap a la ingenuïtat, també hi ha parts (extretes del diari del pare) on s’aboca el drama real que viu l’home. L’obra, però, tan sols apunta els episodis més traumàtics d’una manera molt naïf, sense voler entrar en el que realment suposava per aquella família conciliar la bogeria de la mare amb l’actitud de celebració contínua.

Georges, el pare (Lluís Villanueva), és un personatge que no suporta l’avorriment i decideix lluitar contra el seu entorn empresarial profundament ensopit inventant-se tot d’històries per fer la vida més interessant. Quan es troba aquella enigmàtica dona a una festa, ballant sola, com si estigués en el seu planeta, ràpidament es crea una connexió màgica. Les mentides d’un i la bogeria de l’altre encaixen, l’amor sorgeix i d’aquí, en surt una filla. Hi ha dos aspectes paradigmàtics que dibuixen l’excepcionalitat de la relació i que alhora descriuen molt bé com es conviu amb la bipolaritat: Georges anomena la seva dona amb un nom diferent cada dos dies i entre tots els membres de la família es tracten de vostè. Però quan les crisis es fan més fortes es veuen obligats a internar-la a un hospital psiquiàtric. Contràriament, però, aquest resulta ser un altre episodi de l’aventura, ja que quan veuen que en aquell centre la mare no millora decideixen tornar a apostar per recuperar l’alegria de viure i fugir d’allà cap al casalot que tenen a Espanya.

Potser recull el mateix to de la novel·la, però hom té la sensació que, quan succeeixen els problemes en aquesta família, l’afectació és mínima. Que ve un inspector d’hisenda per reclamar una morterada en impostos, es tracta com un episodi d’ira de la mare mentre que el pare ho accepta amb resignació; que es veuen obligats a vendre’s el pis i anar a viure en un apartament més petit, mentre la mare està ingressada a la clínica, pare i filla fan la mudança amb un mig somriure; i pel que fa a la resta d’episodis tràgics són acollits sense drama pels actors.

No crec que els actors estiguin malament, ans al contrari. Sílvia Abril demostra aquesta joia de viure perenne, sent molt coqueta. Lluís Villanueva es mostra embadalit per l’encant de la seva dona i Lua Amat assumeix el joc i la bogeria de manera infantil. Hi ha escenes precioses, commovedores, com l’últim ball. Però quan les coses es torcen la interpretació es fa tova, no tracta les sensacions d’ira, enuig, de tristesa, de rebel·lió com podria ser. I això és, probablement, una decisió de direcció. Envoltant la història tenim un decorat d’una casa feta amb dues o tres parets amb colors càlids i alguns punts de llum gens contrastats. L’escenografia de Mariona Ubia resulta ser massa simple, clàssica, sense buscar cap moment de protagonisme.

Cal dir, també, que Esperant Mr. Bojangles al Poliorama és una proposta molt dirigida al gran públic, per aquells que busquin una comèdia amable, que com Elling resulta ser massa bonista. Penso en quantes famílies viuen la bipolaritat, l’esquizofrènia o qualsevol altra malaltia mental com un calvari continuat. Per a aquestes, no sé si la novel·la de Bordeaut els retornarà el somriure, però ho dubto seriosament amb l’adaptació de Paco Mir. La cançó “Mr. Bojangles” és trista i melancòlica, tot i que fa una certa sensació de satisfacció. L’espectacle es queda a mig camí.