Metamorfosis minerals i barbàrie extractiva

La companyia AzkonaToloza estrena al Teatre Lliure el seu darrer treball, Canto mineral, presentat com a epíleg de la trilogia “Pacífico” i, alhora, com a episodi pilot de “Falla”, el projecte de creació que els mantindrà ocupats en els pròxims anys. Concebuda com un procés d’investigació sobre la persistent tendència humana a la colonització i l’explotació extractivista del medi, aquesta peça-frontissa traça un recorregut poètic per diferents estrats geològics i conjuga en futur la seva inspirada elegia.

Amb la trilogia “Pacífico”,que documentava exhaustivament els estralls del neocapitalisme al Con Sud i denunciava múltiples i recurrents pràctiques neocolonials, Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández van crear un estil propi de teatre polític entre el document i la performance. La serralada dels Andes havia estat recreada plàsticament a Extraños mares arden (2016), i apareixerà de nou aquí, entre altres muntanyes i formacions minerals. El gest tel·lúric, que travessa Canto mineral de dalt a baix, era present també als espectacles anteriors i defineix la poètica del duet creador; pensem, si no, en el prefaci a Tierras del Sud (2018), que evocava les plaques tectòniques d’Abya Yala. De la darrera peça de “Pacífico”, Teatro Amazonas (2020), perdura la voluntat d’encreuar conceptualment l’element natural exalçat –allà era la selva amazònica; aquí, els sistemes rocosos– amb l’arquitectura teatral. I no només des de l’espai escènic, sinó sobretot des del discurs: el performer João Lima, que acompanya Azkona i Toloza en escena, dibuixarà amb les seves paraules paisatges diversos –una simfonia en quars rosa radioactiu, una pluja de meteorits o una tempesta de cendra–, susceptibles d’intersecar virtualment amb la configuració de la sala i amb l’edifici mateix del teatre.

En cinc cants i quatre paradigmes, s’especula sobre la frontera –nítida o inexistent?– entre la matèria orgànica i la que no ho és. L’obra passa per diferents postulats, excloents entre si: del discurs científic a cosmovisions mitològiques –no hi falten la serp incaica Amaru ni els jentilak del folklore basc– i derives especulatives, passant per la ciència-ficció –amb menció honorífica per a Ursula K. Le Guin–. Azkona i Toloza sacsegen el sistema expressiu i referencial per descriure aquest nou Far West i qüestionar el principi segons el qual el món mineral és matèria inerta i, per tant, objecte potencial de la “barbàrie extractiva”. La peça ofereix una estructura molt ben pensada, en què se superposen diferents estrats. El principal vector dramatúrgic el constitueix un viatge interestel·lar referit a partir dels arxius de veu d’un diari de bord vingut del futur, una travessia espacial que comença a la muntanya de Montjuïc i s’orienta vers el Mont Olimp de Mart.

Aquests registres del futur, que es presten a un joc especulatiu molt fructífer, parlen d’espeleologia a Mart i d’una metamorfosi de gamma vermella, en virtut d’un efecte mineral pel qual la sang es confondria amb l’òxid, o amb la lava; l’exercici creador revela la insistència de la nostra espècie a continuar perpetuant el gest colonitzador i clavar la bandera cada cop més amunt, en aquest cas al cim més alt d’un planeta profanat i convertit en un paisatge de runes i excavadores rutilants –un nou desert d’Atacama a explotar mineralment, dins un sistema solar exhaurit–. Ara bé, a banda d’aquests arxius apòcrifs, la proposta conté diversos testimonis en relació amb el món dels volcans, com la vivència d’un veí de San José de Maipo, assumida en clau verbatim, o les declaracions d’experts i afectats per l’erupció de Cumbre Vieja. S’invoca també la pintoresca figura del Doctor Atl, que l’any 1943 va decidir convertir-se en el biògraf d’un volcà nounat, el Paricutín. “Hay volcanes cuyo cráter tiene la medida / exacta de la antigua desgarradura” –diuen uns versos d’Aimé Césaire–. Tot comença amb un volcà i tot és magma.

La part visual, dissociada del text, es vincula sobretot al paisatge, transposat plàsticament en una escenografia en permanent construcció, que signen Xesca Salvà i MiPrimerDrop. La plataforma progressivament sembrada de pedres evocarà primer un tauler-mostrari de minerals i passarà després per sorprenents metamorfosis. La il·luminació d’Ana Rovira equipa l’aeronau amb un panell zenital, crea textures i prenya de luminescència els silicats. I, com no podia ser d’una altra manera, en aquest cant mineral o “concert de pedres” té un paper essencial el tractament del so, profusament investigat per Rodrigo Rammsy i Conrado Parodi. Cal destacar també la col·laboració de Raquel Cors, ajudanta de direcció, en la dramatúrgia i l’apartat audiovisual.

En relació amb treballs anteriors de la companyia, Canto mineral és una peça més irònica i oberta a la suggestió. El compromís ideològic continua sent fortíssim, però recorre camins oblics, més imaginatius, i la denúncia arriba destil·lada. L’estructura dramatúrgica, precisament perquè està traçada a esquadra i cartabó, realça la genuïnitat del lirisme que caracteritza aquesta parella de creadors. Rituals com sempre i més metafísics que mai, Azkona i Toloza converteixen l’escena en un camp de forces magnètiques.