L’estiu és només una il·lusió

L’actor Roger Casamajor ha debutat com a director amb un text potentíssim de 1961, Quatre dones i el sol, de Jordi Pere Cerdà –pseudònim d’Antoni Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920-Perpinyà, Rosselló, 2011)–, un escriptor de la Catalunya del Nord que va rebre, entre altres reconeixements, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Literatura i el Serra d’Or. Estrenada l’any 1964 al Teatre Romea –amb una posada en escena d’Esteve Albert–, l’obra va ser escenificada en dues ocasions més: l’any 1990 Ramon Simó la va dirigir al mateix Romea, i el 2005 Ivette Vigatà la va muntar al Teatre Municipal El Jardí de Figueres i també a Perpinyà. La nova adaptació va a càrrec de Roger Casamajor i Pere Tomàs; l’espectacle, que és una producció d’Escena Nacional d’Andorra, es podrà veure al Teatre Akadèmia fins al 19 de febrer.

Quatre dones i el sol mostra l’aspror adquirida i les passions soterrades d’unes dones aïllades en un poblet del Capcir, en una època posterior a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. L’aridesa del paisatge i sobretot dels costums esdevé determinant en el comportament d’uns personatges endurits com la pedra dels cimals. En el muntatge de Casamajor, el simbolisme solar –present des del títol mateix de l’obra– es veu exacerbat pels audiovisuals d’Hector Mas i Daniel Arellano, que, en les transicions entre actes, projecten un astre –masculí, patriarcal, tirànic– envoltat de quatre planetes en òrbita que a la fi s’alinearan. També l’espai escènic dissenyat per Enric Romaní insisteix en la idea de circularitat. Si bé el concepte té el seu sentit, i més en una aposta que vol defugir el naturalisme escenogràfic, el material de què està feta l’estructura –una mena de laberint transparent i curvilini– resulta massa artificial i allunyat de l’organicitat de la paraula i de les interaccions.

La força de la proposta rau en unes interpretacions que construeixen de manera sòlida les relacions entre els personatges i saben realçar la bellesa de la paraula. Quatre esplèndides actrius serveixen amb una dicció impecable –i en dialecte nord-occidental, en comptes del rossellonès original– uns diàlegs que ofereixen tanta rudesa com intimisme psicològic. El pal de paller és la Margarida, la mare, un personatge duríssim que compon Annabel Castan amb gran solvència i precisió, i amb una sequedat que esglaia: “Aquí som enemics de tota afectació”; “Tota dona que no sap matar el mascle dins el seu cor és una dona perduda”. Eixuta, esmolada i implacable, ha decidit “torçar-li el cor a la pena” i voldria enterrar sota la neu les velles històries i secrets. La seva gran antagonista –però còmplice en el silenci, en l’encobriment– és la Vicenta, la cunyada –una versàtil i captivadora Irina Robles–, que prorromp en esclats d’enyorança i mitificació del passat per evadir-se de les seves penoses limitacions. Aquest personatge, colpit per una forta revelació i pel “desig de traspassar la collada”, ens ofereix, al tercer acte, una reviviscència “boja”, embriagada, que l’aliena del present i desencadena imatges precioses com la de l’arbre carregat de neu.

L’altra parella de cunyades està conformada per les dues dones més joves. A la dolça i arrauxada Adriana –la filla de la Margarida–, interpretada amb amplitud i molt d’encant per Núria Montes, li sembla que “La collada és com una finestra oberta al sol” i es lamenta de viure en una vall bromosa: “Mare, a tot arreu sembla que el món visqui menys aquí”. Al segon acte, la seva necessitat d’estimar –identifica l’amor amb la llibertat– es projecta sensualment sobre un mosso que “sembla que porti el sol dins els cabells”. La seva rival és la Bepa, la dona del seu germà –el noi fa tres anys que és a la guerra–, interpretada per Jèssica Casal, que passa d’una desesperació més que ostensible –fa voltes i més voltes dins del dispositiu escènic, com un animal engabiat– a una estudiada contenció. L’actriu mostra hàbilment la progressió en l’actitud d’aquesta dona, que ha de callar perquè viu a casa dels sogres, i que, pel fet de ser casada –com la Margarida–, ja ha entès que cap home no li donarà la llibertat. Cada cop més defensiva i resistent –“la dolcesa no ajuda”–, sembla disposada a fer la seva amb astúcia i ocultació.

Hi ha una càrrega altament simbòlica en el llenguatge –els jocs amb la llum i l’ombra; el motiu de la porta clavada, o el de la neu amb què voldrien colgar el passat– i també en alguns objectes escènics –el mocador “vermell com el sol” que fa rejovenir la Vicenta i pel qual es barallen l’Adriana i la Bepa–. En aquest poble isolat, on no puja ni el capellà a dir-hi missa, l’arribada d’un jove treballador –mai present en escena, sempre al·ludit– fa sorgir rivalitats entre les noies i ve a ser una repetició amb variacions de les dinàmiques de competició –en clau de triangle amorós– que van marcar les dones de la generació anterior. L’expressió s’intensifica en aquells arravataments –de la filla i de la tieta– que transmeten idealització o remembrança i que són dits en direcció al públic i més amunt, allà on els personatges situen la carena assolellada i inabastable. Aquesta amplificació suavitza unes interaccions que el text vol cantelludes, però també realça amb gran encert el lirisme d’algunes evocacions apassionades. Malgrat les enveges, els rancors i la violència, les quatre dones se sostenen les unes a les altres, en un univers clos. I allà seguiran, tancades a la cuina o en els seus pensaments, d’esquena a la llum del sol. Perquè, tal com diu l’Adriana, és festa en tot el cel, però no en aquella casa. L’estiu és només una il·lusió.