Les Ninyas al bell mig de l’incendi

El col·lectiu Ninyas de papá, creat l’any 2019, estrena a L’Antic Teatre la seva primera peça: Coses a fer perquè m’escoltin: despullar-me, morir. El nucli definitori o identitari del col·lectiu el componen quatre joves actrius i performers que assumeixen, a més, diferents rols tècnics i artístics: Raquel Díez signa la dramatúrgia i direcció; Berta Cardona s’ocupa de la direcció actoral; Carla Font assumeix funcions de producció, i Júlia Roch s’encarrega de l’espai sonor.

L’espectacle, que ha comptat amb l’ajudantia de direcció dels professors de l’ERAM Xicu Masó i Eduard Molner, parteix de la premissa que hi ha una bomba al teatre. Les quatre creadores han obert portes una hora abans que tingui lloc l’explosió, per oferir una roda de premsa i, des d’un desordre que evoca la sala d’assaig, explicar-nos què pretenen; potser per això, durant el transcurs de la funció, responen a inaudibles ‒fictícies‒ preguntes del públic que, en termes generals, els resulten ofensives.

Les quatre performers són en escena ja abans que entri la concurrència a la sala. I mentre elles salten i ballen, assagen postures, es fan selfies o envien WhatsApp, en pantalla es projecten una sèrie de dates assignades a esdeveniments de rang ben divers, triades amb criteri subjectiu, que van des del primer Nadal en què una d’elles va seure a la taula dels grans fins al moment en què una altra va decidir “viure a la inòpia”. Quan s’apaguen els llums de platea, encara s’estan una estona callades, exposant-se per ser mirades. “Perdona, ens agraden els preàmbuls”. Espòiler: també  els agraden els epílegs.

Han vingut a dir les coses clares, i esbossen un manifest “contra tot”. El consell de viure l’aquí i l’ara només és vàlid quan el present és suportable. Quan no ho és, resulta del tot comprensible el desig o la necessitat de conèixer altres mons i anul·lar el dolor. Les drogues m’estimen més que jo mateixa ‒diu la Carla en un moment donat‒. A l’enemic ni aigua ‒esclata la Júlia, en una altra escena‒. Però l’enemic també viu dins nostre, i l’alimentem amb les nostres pròpies contradiccions. La Berta enumera un catàleg de motius per desitjar la mort; entre d’altres, la impossibilitat de creure en l’amor, la inexistència del futur i el dolor com a contagi. “Ya sé que esto pasará, pero ahora prefiero morirme” ‒rebla la Raquel‒. Quatre veus per a una mateixa indignació: “L’incendi només es contagia quan la ràbia fa el mateix recorregut”. El que podria semblar un joc o una cançó infantil ‒“Soy una niña en mitad del incendio”‒ resulta punyent, sobretot perquè la paràbola continua: al bomber no li queda aigua per apagar el foc; l’únic que té és un bidó d’alcohol.

Queda clar que hi ha la necessitat de cridar i d’expressar la ira: “¿Por qué me habéis enseñado que la rabia se llora? Reclamo mi derecho a la furia”. Les creadores pugnen per sortir, ni que sigui momentàniament ‒i catàrtica‒, de la simulació en què vivim tots plegats, i no poden sinó alienar-se per suportar la lletjor. “Quan ningú et veu, qui ets?” Ni en la intimitat són ‒som‒ lliures. Crivellades d’imperatius i d’advertències, s’entreguen a exercicis de felicitat per a nenes bones. Amb incredulitat, ironia i una dolorosa desesperança.

La seva ràbia i el seu desconsol poden llegir-se en clau generacional ‒una soferta etiqueta, la generacional, que no es poden estar de parodiar, a partir de tòpics com l’ansietat climàtica i el postureig instantani al BeReal‒, i alhora són extrapolables a molts altres col·lectius o individus. La violència autodestructiva es destapa o s’allibera a cop de traguets d’alcohol barat. Voldrien, potser, morir sepultades en un abocador? Sí. Una d’elles beu un xarrup. I devorades pels lleons? Sí. Totes beuen, es colpegen, cauen. El joc de la veritat a la taverna és servit amb percussió corporal i una eficaç coreografia ‒a càrrec de Gal·la Lòpez‒, realçada pel potent espai lumínic de Taïna Marquès i Joan-Carles Ros.

Amb talent i gràcia, les creadores juxtaposen retalls de converses, anècdotes, crits d’auxili i apunts de metateatre crític. Potser el més fascinant de la proposta és l’honestedat i l’autocrítica amb què, des d’un feminisme constitutiu o intrínsec ‒i alhora sempre en crisi, en l’abisme‒, assenyalen algunes de les dinàmiques que les delaten com a còmplices involuntàries del patriarcat. Per exemple, al mateix temps que blasmen el prototip de cunyat que les anul·la i cosifica, evidencien com són capaces de plegar-se submises a la seva mirada. Cal ser netes i agradables, però també anquejar com un animal fosc i impetuós. Esdevenir un dispositiu de seducció, una fantasia. Com a dones, reben contínuament consignes en sentits oposats. Com a artistes, saben plasmar de manera brillant, enormement expressiva, aquesta sòrdida paradoxa.

Som davant una emergència internacional ‒avisen, criden‒; caldria aturar-ho tot i no fem res. Hi ha una bomba a la sala i ningú reacciona. L’espectacle sencer és un avís i un atac a la passivitat de la concurrència. Les Ninyas de papá despullen la nostra hipocresia, com també aquella monstruosa indiferència davant la qual tota vida esdevé insignificant. Tal com diuen en un dels moments més colpidors, qualsevol de nosaltres pot arribar a ser tan sols un accident a la carretera, la víctima d’un sinistre d’aquells que ningú recorda o que tothom conjura amb espant. I afegeixen que això, que és una catàstrofe, algú ho descriurà com una revelació ‒clatellada als crítics, sempre àvids de tòpics i titulars‒. Doncs sí, cal dir-ho, elles es revelen i commouen, en un espectacle una mica allargassat i irregular però trasbalsador, que compta amb solos i moments grupals memorables. Tenen la força de la veritat, una fúria genuïna que tant de bo no els furtin mai.