Les confidències d’Enric Magoo

Enric Magoo celebra quaranta anys de professió com a mag. Magoo, que ha estat distingit amb el premi mundial de màgia, dirigeix el Festival Internacional de Màgia de Badalona, on diumenge 16 de febrer presenta l’espectacle Confidències d’un prestidigitador, un monòleg d’il·lusionista que recull els trucs moments més representatius de la seva carrera. Quedem un dia després de l’assaig per parlar de la seva trajectòria i de la seva visió d’aquest ofici misteriós. Em rep a les oficines del Teatre Zorrilla, i només arribar ja em fa un joc de mans. Deixa quatre taps de suro sobre la taula i els tapa amb un mocador. A continuació desplega un segon mocador perquè vegi que no m’amaga res i el deixa plegat una mica més enllà, a la mateixa taula. I sabeu què? Sense tocar els suros amb els dits els va passant d’un mocador a l’altre. El seu poder és tan irresistible que el quart suro me’l fa passar a mi sense que ni jo mateix sàpiga com he aconseguit aquesta proesa. Em deixa astorat.

P. Com ho has fet? Com ho hem fet?

R. M’agraden aquests jocs, perquè no els pots anar a comprar a cap botiga de màgia. Són d’aquests que van de boca en boca i el vaig descobrir en un llibre.

P. Llibres de màgia?

R. Ningú es para a llegir aquests llibres, perquè són totxos, sense fotos ni imatges. Aquest joc és d’un mag que es deia Sireni Mora i sortia en una enciclopèdia de màgia de 7 o 8 volums. Ell el feia amb barrets i terrossos de sucre. Són d’aquells jocs macos.

P. Per tant has estat en part un mag autodidacte. T’has format llegint llibres.

Llegint, sí. Hi ha un gran llegat, que és una sort. Ve de lluny, l’any 1584 un jutge de pau anglès, Reginald Scott, va publicar el primer llibre de màgia, The Discoverie of Witchcraft, i a partir d’aquí hi ha tota una tradició. Són llibres amb poca imatge i descripcions molt minucioses, sovint farragoses.

Ha de ser molt exactes, sí.

Però hi ha autèntiques joies i miracles. Ara el YouTube va ple de tutorials. I també tens botigues de màgia, que et venen els jocs fets, però la manera de trobar autèntiques perles és rescatant material antic dels llibres. I la gràcia és convertir aquests jocs antics en moderns. David Copperfield ho feia molt, perquè tenia un equip de gent que pensava per ell. Agafaven una proposta antiga i la plasmaven en l’actualitat.

M’agradaria començar pels teus orígens. A partir de quina edat vas descobrir la vocació?

Bé, jo de petit, als 7 o 8 anys, com tothom, vaig tenir una capsa de màgia a casa, Màgia Borràs, perquè en aquella època no n’hi havia gaires. I com tothom vaig avorrir la capsa de Màgia Borràs i vaig acabar movent només la vareta i els jocs van quedar destruïts i llençats al contenidor, que és com acaben aquests jocs. Alguns es guarden al fons de l’armari, però pocs. Però l’afició no em va venir fins més tard, cap als disset anys. Els estudis no m’anaven bé i la mare em va dir: “Quan compleixis els 18 hauràs de plantejar-te seguir amb els estudis si et van bé o treballar. El que no pots fer, és seguir estudiant si no et va bé”. I amb aquesta tessitura de l’adolescència, en què et comportes com un adult o com un nen, i no saps ben bé què has de fer a la vida, em vaig trobar un amic aquí a Badalona que em va fer desaparèixer una cigarreta encesa dins un mocador. I ostres, vaig insistir molt que m’ensenyés com ho havia fet i em va explicar que ho havia comprat a una botiga de màgia del carrer Princesa, a Barcelona i vaig anar-hi a comprar-me aquest joc en concret de fer desaparèixer una cigarreta. L’home que em va atendre era molt misteriós, en Carlos Bucheli, i la botiga, que es deia l’Apotecari Màgic, era molt màgica. Es va fundar a finals de 1800. Em va vendre el joc, jo el vaig fer als meus amics i van quedar meravellats. I jo, que no sabia què volia fer amb la meva vida, de sobte em vaig sentir especial, i descobria per primer cop a la meva vida alguna cosa que m’agradava.

Vas descobrir que tenies un do?

No ho sé. Em vaig quedar sorprès, perquè tots de cop van dir: “Que gran! Fes-ne un altre”. Llavors jo vaig dir que no en sabia més i vaig tornar a anar a la botiga i amb els diners que tenia estalviats, em vaig comprar dos jocs més. Aleshores l’home em va dir: “Home, si t’agrada la màgia, compra’t un llibre, perquè pel mateix preu tindràs 250 jocs”. Vaig sortir-ne amb el llibre i els dos jocs. Llavors vaig anar a veure els meus amics i els vaig dir: “Us faré més jocs”. Ells em miraven d’una manera especial, com si tingués un do, un poder. Feia allò que semblava impossible. I de cop, em vaig sentir especial, i a partir d’aquí, aquella temporada havia negociat amb un amic de la mare que aniria a Set Cases, a ajudar a les pistes d’esquí i a allà em deien el mag, perquè em passejava amb una capsa de sabates amb els 3 o 4 jocs que m’havia comprat, un paquet de cartes i el llibre de màgia. Aleshores la neu es va fondre, i jo que hauria jurat que em quedaria treballant a les pistes tota la vida, vaig conèixer l’Antonio Arbós, que en aquell moment era Secretari de Comissions Obreres d’Espectacles, i treballava a Comissions amb la mare. Era il·lusionista i tenia un circ familiar, com el circ Cric, molt abans que en Poltrona comencés a fer màgia. Em va portar amb ell aquella temporada i amb la seva família. Em va dir que m’ensenyaria l’ofici a canvi que jo l’ajudés a muntar el circ. Recordo que la primera setmana ja vaig muntar el circ amb ells i em va dir: “No, no. Tu sortiràs a fer-me d’ajudant”. I al cap d’un mes, em va dir “Mira, abans que surti jo, surts tu, fas un joc de benvinguda i després ja sortiré jo”.

Et vas convertir en el seu teloner.

Com un teloner, sí. I al cap de dos mesos, recordo d’un dia que es va posar malalt i el fill va dir “Ai, potser avui faré els jocs del pare, perquè no es troba bé”. Però ell era pallasso, i jo ja feia 4 jocs al començament i la neta, li va dir “perquè no fem la màgia l’Enric i jo” i així vaig començar. Llavors vaig fer la temporada de circ amb ells. Feia un número que tenia muntat per a ells. I a partir d’aquell moment, era com una droga. Jo tenia divuit anys acabats de complir, anava cap als 19. Aleshores la temporada de circ es va acabar i jo vaig conèixer el Grup Abracadabra, que tenien una botiga a Barcelona que es deia Boticari Màgic i hi vaig entrar a treballar com a dependent. Els ajudava a carregar la furgoneta, a testejar i aprenia. Es notava que era jove i que en tenia ganes perquè a la que ells es giraven un moment, jo em posava a fer malabars, em llegia tots els llibres que podia, i a la que hi havia algun d’ells que es posava malalt, ràpidament aixecava el dit i deia “jo ho puc fer, jo ho puc fer”. Ells em deien “no, que és molt difícil i tu encara n’estàs aprenent”, però jo insistia i els ensenyava el que havia practicat mentre no hi havia ningú a la botiga. L’Abracadabra va ser durant vuit anys, va ser una escola per a mi. Allà vaig aprendre el que era la màgia teatral i així van ser els meus inicis.

Abans dèiem que la màgia és un do, però també hi ha tota una part d’entrenament, perquè és una art teatral no? Tu tens una veu poderosa, no sé si això t’ha ajudat com a actor a comunicar el que fas.

Bé, puc parlar més fluixet si vull, però projecto molt la veu. Des de fa un parell d’anys faig una conferència sobre “La màgia i la creació del personatge”. I hi explico tot això que dèiem del do i el talent, i que la majoria de mags, l’èxit d’allò què fem està en el secret del joc i crec que l’èxit hauria d’estar en la practicitat i la qualitat del que fem i no en el secret. Aleshores explico que la majoria de mags utilitzem la nostra personalitat a l’hora d’actuar i si no tenim personalitat, estem condemnats a ser mags mediocres. Els mags hem d’aprendre i estudiar el que és la comunicació. En poques paraules, el que hem de fer és aprendre a fer teatre. Jo en els meus inicis, a part de practicar els jocs de mans, vaig fer tots els cursos que vaig poder de comunicació, de dicció, de dramatúrgia, de pantomima, de malabars, etc. De totes les arts parateatrals que tenen a veure amb la comunicació. Recordo que feia cursos de mim amb el grup Vol-Ras. De fet, ara que diem això de projectar la veu, jo abans forçava la veu fins a quedar-me afònic. Se’m van ressecar les cordes vocals i vaig arribar a crear durícies, pòlips. Em van haver d’operar dels pòlips i vaig haver de fer una recuperació, que em vaig prendre molt en sèrio, perquè visc de la meva veu i aquí va ser quan em van ensenyar a projectar la veu, impostar-la, aixecar el volum i tot això. D’ençà que vaig fer aquest curs, fa més de vint anys, m’ha estat molt més fàcil poder projectar-la. La dificultat de ser il·lusionista, com la majoria de gent que es dedica al món de l’espectacle en general, és que no hi ha universitats on et diguin el que has de fer, cap a on has de tirar, si ets bo o no, etc. Quan fas una feina artística, com que és totalment subjectiva, tot depèn de tu. El consell que jo dono és alimentar-te del màxim de fonts, perquè com més recursos tinguis, més recursos podràs utilitzar a l’hora d’actuar i no dependràs d’un talent, que a vegades tens i altres no. Recordo una vegada que el Carlos Bucceli, del Rei de la Màgia, els primers dies de jo fer màgia, va veure que em queien unes anelles a terra i em va dir “tens els dits com dues escombres. Val més que et busquis un ofici”. I ara he guanyat el Premi Mundial de Màgia, que és com una medalla olímpica. I no l’he guanyat pel talent que tenia, sinó pel que he treballat per aconseguir-ho.

Bé, deu ser la suma de totes dues coses, perquè sense talent, em sembla que tampoc es poden arribar a fer aquestes coses.

Jo defenso que sí. Sense anar més lluny, jo no tinc gens d’oïda musical, però he fet molts cursos de música perquè faig números musicals. Em costa molt, si he d’aprendre’m una cançó que faig al piano i em sé les notes, he de fer-la deu mil vegades. En canvi, el meu fill té molt bona oïda musical i si jo li dic una melodia en un moment me la treu. Aleshores pels dos treure una cançó, ell tria un dia i jo en trigo 25. Em costa molta feina, però l’acabo aprenent. Jo no tinc memòria, perquè l’exercito poc. I a l’hora d’aprendre’m un paper, he de repetir-lo moltes i moltes i moltes vegades. Però acabo sortint a l’escenari i dient el paper de memòria. Tots tenim avantatges i mancances, el bo és conèixer quines són i treballar-les. Quan em sento insegur, jo tiro el meu somriure i amb això paro molt el cop, perquè m’ho guanyo amb simpatia.

Fa un moment deies que no hi ha universitat per a mags. Creus que l’Institut del Teatre hauria de tenir una línia d’il·lusionisme al seu currículum? Es pot convertir la màgia en un ensenyament reglat.

Jo penso absolutament i rotundament que sí, l’hauria de tenir, perquè dins el teatre s’utilitza moltíssimes vegades l’il·lusionisme com a recurs. Si no s’ha fet fins ara, ha estat perquè sempre hem estat molt pocs mags, però gràcies al moment dolç que viu la màgia, que està apareixent per tot arreu, hi ha mags als teatres, no només als cabarets com fa 20 anys. Ara omples el Teatre Tívoli amb el Tamariz, el Mag Lari o el Mago Pop. Vull dir, realment, ara seria un bon moment per fer-ho. Si no s’ha fet fins ara, potser ha estat per la manca de propostes. Però l’il·lusionisme és un art parateatral, que s’utilitza molt per teatre, per exemple. Jo he treballat en moltes ocasions com a assessor d’alguns espectacles, com per exemple, Poe de Dagoll Dagom, amb La Cubana, amb el Mario Gas a Somni d’una nit d’estiu. Molts espectacles utilitzen l’il·lusionisme per aconseguir un determinat efecte especial. Per exemple, a Poe, hi havia un moment que havien de matar a algú. Quan al teatre matem algú, li posem el ganivet al costat i cridem “muere, muere“, però no t’ho creus perquè no surt sang. Gràcies a l’il·lusionisme podem matar i l’Spiderman pot volar… A les pel·lícules s’utilitzen efectes especials, però al teatre no hi estem acostumats. Recordo una obra de teatre amb en Ramon Teixidó, un actor fantàstic, que ja fa molts anys que va morir, en què hi havia un moment que el guió indicava: “L’home mira la dona, es posa una cigarreta a la boca, abans d’apropar el llumí, se li encén”. Això deia la didascàlia per mostrar la força de seducció d’aquella dona. Llavors van dir “ostres, això no ho podem fer, que posi els ulls vidriosos per demostrar-ho”, i jo els vaig dir, “posa’t el cigarro a la boca, que l’encendrem”. I amb productes químics vam crear la il·lusió, que en màgia es fa, que ell agafava el cigarro, el colpejava amb la capsa i el cigarro s’encenia. Ho vam poder fer amb l’il·lusionisme. Els mags tenim tècniques per enganyar i desviar l’atenció que poden ser molt útils a un estudiant de teatre. A vegades fem alguna conferència, xerrades de formació, tallers, però estaria bé que hi hagués una part a l’Institut que s’hi dediqués. Això, però, implica fer una proposta òbviament perquè s’asseguin a parlar-ne. Jo recomano als joves que es volen dedicar a la màgia que vagin a escoles de teatre i si pot ser l’Institut del Teatre encara millor. El Mago Pop ve d’allà, i llavors estàs molt preparat com a actor i tindràs la capacitat de saber comunicar i de saber creure el que vulguis. També pots crear un personatge i no cal que siguis tu mateix a l’escenari. Per exemple, el Tamariz sempre es mostra tal com és a l’escenari, però molts altres  mags som diferents dins i fora del teatre i podem fer el personatge que vulguem. Jo vaig guanyar un Premi Mundial vestit de Frankenstein. Jo no sóc un Frankenstein però vaig crear un personatge que té molta força. Tinc un espectacle que es diu l’Inventor d’il·lusions, perquè em fa il·lusió. És un vellet que t’explica el que inventa i descobreix.

Per tant, ets un mag més camaleònic no?

Sí, ho defenso des d’una part més teatral.

És a dir, tu fas una sèrie de personatges i de cada un tens una gamma de trucs.

Exacte. I et puc fer els jocs des de mi mateix com he fet ara, i com fan tots els mags. Aquesta és l’avantatge: puc crear el que jo vulgui amb els recursos que estan fets per nosaltres, els recursos teatrals.

Aleshores, tens un punt de dramaturg, perquè crees personatges.

Sí, la màgia és dramatúrgia. Per exemple, un joc de mans sense dramatisme, no és un joc de mans, és una curiositat. És un doble fons que prem un botó i cau una fusteta. Llavors quan cau la fusteta cau el colom. En canvi, sense la dramatúrgia no es pot. Ara et faig un truc que faig a la conferència

(L’Enric Magoo em fa un joc de mans)

S’hauria de veure frontal, però perquè te’n facis una idea. Agafo el bolígraf, el mostro, bufo i desapareix. Torno a bufar i apareix.

Uau!

Ara t’ho faig sense res de dramatúrgia. Sense res, només la part tècnica.

Esclar, ara veig el truc.

La dramatúrgia és una presentació. Tinc un bolígraf, ara fixa’t bé: conflicte, bufo i gràcies al dramatisme, tapo la part tècnica. Això és maco perquè ho explico a la conferència. Jo quan practico un joc, escric una estructura teatral. Faig una presentació, un conflicte i un desenllaç. Normalment, l’efecte màgic o clímax està al final del conflicte. No hi ha desenllaç. El desenllaç seria que jo et digués que està a la màniga, però no ho diem. Però sí que hi ha aquesta estructura teatral que ens ajuda a amagar el secret. Si no ho revestim dramàticament, només es veu la part tècnica i tot plegat queda com una curiositat sense cap força.

Això també passa al teatre, si un actor és pura tècnica, però no té res que vagi més enllà, no et transporta enlloc…

No, no et transporta enlloc. En canvi, apliques el teatre amb un efecte màgic i és màgia. El Tamariz ho fa: crea una atmosfera per generar una sensació d’impossibilitat. Aleshores quan hi ha l’efecte màgic es fa el miracle. Has de crear aquesta sensació.

Un altre aspecte poc conegut de la màgia és que no és un treball individual. Hi ha artistes com David Copperfield, el Mago Pop o segurament tu mateix, que compten amb tot un equip al darrere que assessora, ajuda, que actua a vegades al costat del mag principal. Tu també tens un equip de gent al voltant?

És necessari. Com a autònom, jo em busco la vida i aprenc a actuar, però m’haig de vendre. Aleshores aprenc a vendre’m i m’haig de crear publicitat. Aprenc a fer-me la publicitat i a fabricar-me els jocs, i tinc una gran capacitat. Però si en lloc d’escriure’m jo mateix els guions, contracto un periodista o un dramaturg, segur que en sabrà molt més que jo. Jo li he de transmetre el que vull i ell segur que sabrà posar-hi millors paraules. I si em vull vendre, em puc fer un pòster molt vistós, però em vindrà en Lluís i em dirà: “Mira, actualment, la publicitat l’hem de fer d’aquesta manera i a més a més, hem de fer servir les xarxes socials”. I tindré moltes més capacitats i els grans mags actuals, es rodegen de gent bona. Per exemple, tenim un joc clàssic i creem aquesta atmosfera d’impossibilitat, l’analitzem i l’expliquem i anem a veure com podem treure el màxim de suc possible. El mag controla tot això i ho aprèn a fer. I si té un bon equip, podrà oferir molt coses més, evidentment.

Parlem d’aquest Premi Mundial que vas guanyar amb el personatge de Frankenstein. Com va anar?

El món de la màgia és un món molt desconegut, perquè som pocs i com que amaguem un secret, automàticament ja ho amaguem tot. És com si no existíssim, però un cop hi entres, t’adones per exemple que hi ha moltes botigues de màgia a Barcelona, fins a quatre o cinc. És una de les capitals europees que té més botigues de màgia i vas a una biblioteca i veus que hi ha llibres de màgia. És un món molt ocult, però en entrar t’adones que hi ha associacions de màgia per tot el món, a totes les ciutats, amb mags aficionats o professionals que es troben, i entre nosaltres ens coneixem tots, fins al punt que organitzem congressos mundials de màgia. A cada país s’organitza un congrés anual i després un congrés mundial, un cop cada tres anys, que són com unes olimpíades. I estem tan units, que quan se celebra el mundial, no se celebren els congressos nacionals, perquè tothom pugui assistir-hi. Aleshores cap a finals dels 80, a finals de la meva formació, que vaig sentir la inquietud de posar-me a prova, de mesurar-me, de saber si era bo o no era bo. I amb l’ajut del grup Abracadabra, després del malaurat accident que vam tenir, i es va morir el director del grup, vaig decidir anar a un congrés i presentar-me amb un grup molt teatral. Era un congrés nacional i vaig guanyar el màxim guardó que és El Gran Premi. Tu et presentes per categories: màgia còmica, manipulació, màgia general, i hi ha primer, segon i tercer premi per cada modalitat, com passa amb l’atletisme o el salt d’alçada, a les olimpíades. Però hi ha un Gran Premi, que és la màxima categoria. I a mi em va passar que vaig presentar al congrés nacional una proposta que va sobtar molt, perquè vaig explicar una història: anava amb la cara tota blanca, i en comptes de fer aparèixer un colom, vaig fer aparèixer una mosca. Això comportava un treball de pantomima, perquè la mosca no hi era, però hi havia el so. Jo la seguia i aquesta mosca em fastiguejava, llavors jo feia màgia amb ella. En lloc de fer volar un mocador, “mira que bueno que soy“, jo agafava el mocador, venia la mosca i s’emportava el mocador. Aleshores jo perseguia el mocador. Hi havia efectes màgics, però molt justificats. Jo em barallava amb la mosca, es posava sota la taula i la taula sortia volant. En lloc de jo d’amagat fer volar la taula, ho feia la mosca. La presentació va ser un abans i un després pels mags espanyols, perquè era una manera molt teatral de fer màgia, Em vaig sentir molt segur i molt potent, i aleshores va ser quan vaig decidir intentar anar a un congrés mundial.

A fer el Frankenstein.

Sí, vaig decidir rescatar un Frankenstein que havia fet amb el grup Abracadabra. Fèiem un número en el qual havíem d’inspirar-nos en la família Monster, que feien antigament a la televisió. Hi havia un Dràcula que era homosexual, un dimoni que no sé què, un Frankenstein nan i nerviós, una bruixa nimfòmana, etc. Hi havia personatges rars, i aquest espectacle s’havia dissolt quan vam tenir l’accident amb el grup. I la vídua de Victor Martí, que portava l’escola a l’esquena, em va dir: “Podries treballar-te el Frankenstein, que un monstre fent màgia té molta força”. I tenia raó. Quan el Frankenstein surt a l’escenari, determina una manera de ser, perquè tothom coneix el personatge. És conegut per tothom. Aleshores vaig decidir muntar un número a mida, de Frankenstein amb esquelets, i va ser quan em vaig presentar al congrés mundial. Jo em vaig presentar l’any 91, aquell any se celebrava a Lausana, a Suïssa. Em van donar una beca que em va permetre pagar el viatge i l’hotel. Llavors vaig anar a concursar. La veritat és que jo vaig quedar molt decebut, perquè tenia moltes il·lusions i vaig quedar tercer. Després vaig adonar-me del valor que tenia ser medalla de bronze i de fet el premi em va catapultar. Com que el número era molt diferent em van convidar al Gran Premi de Màgia de Montecarlo, on vaig guanyar la vareta de plata, em van convidar als Mandats d’Or, etc. Em van començar a convidar a llocs on, per anar a concursar, t’havien de contractar. No hi podia anar qualsevol. Això va fer que durant la dècada dels noranta, estigués en els millors festivals: guanyant premis o contractat. Va ser una època daurada.

I aquests números els veurem diumenge vinent entre les teves confidències al Principal?

En aquest espectacle es veuran, perquè Confidències és un espectacle que parla des d’un lloc que no veu la gent. [Agafa el telèfon mòbil amb la mà]. La gent el que veu és el resultat, no el mòbil. I jo et parlo de com se’m va acudir inventar el mòbil, quins components he utilitzat, etc. I com que ho faig des de la passió, penses: “Ostres que interessant!”. A vegades és més interessant conèixer les històries, que no pas el resultat. Quan veus la punta de l’iceberg, dius “que maco, que gran, que bonic”, però com es crea tot això tan bonic? Des de l’emotivitat. A Confidències, tracto el públic com si estiguéssim al camerino i aleshores, els explico què fèiem amb Abracadabra i faig jocs per il·lustrar-ho. Després, quan faig el Frankenstein, com que el maquillatge d’aquest personatge dura vint minuts, perquè és molt complex i molt atractiu de veure, el faig davant de la gent.

Et maquilles tu mateix davant de la gent?

Sí, utilitzo un mirall d’aquests d’espies, que tu em veus la cara però per mi és un mirall corrent. Jo em vaig maquillant i tu em vas veient i mentre jo vaig fent, vaig explicant: “perquè amb Abracadabra fèiem tal…”. Aleshores fèiem un número de llum negra i aprofito que vaig maquillat, que no vull que se’m vegi la cara, per fer un número de llum negra. Tu veus l’efecte màgic i la cara no ens molesta. O faig un altre joc en què em poso una màscara perquè no em molesti la cara, però el maquillatge no es fa feixuc perquè durant aquests 20 minuts, jo vaig explicant i fent coses.

Per tant, Confidències també flirteja amb el gènere del monòleg.

Sí, és un monòleg. Mira, la gent ve a veure el que ve a veure, oi? Però a mi el que em motiva és la història de la màgia. I els hi explico quin va ser el primer joc de màgia. Saps el joc que fan aquells que volen robar a les Rambles? Doncs és el primer joc del món de la màgia que es va trobar a l’Antic Egipte i el faig, perquè la gent el vegi. O explico la inspiració que tothom a trobat en l’escapisme de Harry Houdini, i llavors faig el joc d’escapar d’una camisa de força, perquè la gent pugui veure’l. És a dir, vaig explicant coses de tots els jocs que faig, sempre dins una estructura molt teatral, mentre aprofito per explicar la meva vida de veritat, que és un material molt sensible, perquè també ajuda que la gent hi entri més i s’emocioni… però també he d’anar en compte, perquè hi explico intimitats.

Els matemàtics solen fer les grans descobertes abans dels quaranta anys. No sé si amb els mags passa el mateix, atès que l’art de la prestidigitació demana agilitat. Després de quatre dècades de professió, et fa por fer-te vell, perdre facultats?

Això és un problema que no tenim els mags, sinó que té qualsevol ésser humà. Hem de saber situar-nos en la vida, en l’edat, en els moments, i gaudir. Aquests 40 anys de professió, ara vistos amb perspectiva, veig que la primera dècada va ser de formació, que la segona va ser una dècada de provar-me a mi mateix, a veure què havia après. Per tant va ser una època de demostrar la formació i de guanyar premis. La tercera va ser la de definir el que realment m’agradava, que és el teatre familiar i el que estic fent més. I en aquesta darrera dècada m’he dedicat molt a la formació. M’ha motivat molt ensenyar a professors, formar mags, etc. Sense deixar mai d’actuar. Si que és cert que em preocupa perdre facultats i m’ho noto, i ara valorava aquesta última dècada, que la feina havia baixat. Jo em deia “clar, ha baixat perquè estàs perdent facultats. Ja no ets aquell jove brillant”. Però quan el mecànic del costat de casa m’explicava que la feina havia baixat força i només tenia vint-i-set anys, em vaig adonar que no era cosa de l’edat. Llavors dius: “potser sí que és la crisi”. Si jo volgués imitar, ara, a un mag jove i em volgués penjar d’una camisa de força com feia Houdini, penjat cap per baix i amb la cadena encesa pel foc, per després deixar-me anar, que era com abans ho feia, físicament no podria. Estic tocant als seixanta, i si em poso cap per avall, ja tinc problemes físics.

Perdem coses però en guanyem d’altres, oi?

És així. Ara tinc altres valors. Quan era jove, podia penjar-me cap per avall, però no de reconduir un número quan no va bé. Quan em fallava alguna cosa, m’enfonsava i alguna vegada, havia marxat de l’escenari perquè no sabia continuar. Ara em fallen coses i dic “m’ha fallat el truc” i em diuen “Ah, no ho he vist”. Ens hem de saber resituar, saps? És cert que constantment estàs valorant si pots fer allò, que ja no tens les mans tan maques, etc. Maques, mai les he tingut, però ara ser fer-les maques. Jo ara faig un anunci i ser fer que les mans siguin atractives, que la gent digui “Quines mans més maques!”. Abans no ho sabia fer, havien de ser maques i punt.

Dius que aquesta darrera dècada t’has dedicat a la formació. Què et pot ensenyar un mag? Quins han estat els teus mestres?

De fet, mestres o persones que t’inspirin n’hi ha molts, perquè sempre hi ha moments a la vida. Però si hagués de limitar-me als dits d’una mà, podria posar dir-te cinc noms indiscutibles sense pensar-hi gaire: Juan Tamariz, perquè és un home que m’ha ensenyat a pensar, a analitzar, coneix la psicologia i l’utilitza per crear; David Copperfield, perquè és el que em va ensenyar la importància d’explicar una història i construir una dramatúrgia; Antonio Arbós, va ser l’home que em va portar al seu circ; Victor Martí, director de l’Abracadabra i per mi era una font d’inspiració i era una bíblia per mi i més després de l’accident; i l’últim el Joan Forns, Li-Chang, que dona nom a aquest festival. Va ser un amic i em va ensenyar moltes coses. A partir d’aquí n’hi hauria deu mil més, però aquests cinc són imprescindibles.

I entre els deixebles o companys de fatigues, a qui destacaries?

Jo no puc ensenyar a ningú, perquè estic aprenent. Jo no he escrit mai llibres de màgia, i he trigat molt a impartir conferències. Mai he volgut mostrar, i sempre m’ha fet més aviat ràbia la gent que amb un any de fer màgia ja es posen a ensenyar, perquè a mi m’agrada tant aprendre… Fa poc va venir a Barcelona a fer una conferència un mag que fa màgia amb monedes. Ens coneixem, i quan li vaig dir que hi aniria em va dir que li faria passar vergonya. Però jo hi vaig anar perquè m’agrada molt aprendre i sóc una esponja i vull pensar que encara en puc aprendre més. Potser sí que més endavant em dedico a ensenyar com he fet aquests últims deu anys. Em crea incomoditat dir: “aquest ha après de mi”. En tot cas, això ho haurien de dir ells.

Què en penses dels mags mediàtics?

Ser mediàtic no significa que siguis bo, vol dir només que ets famós. Ara estem en un moment dolç perquè ara amb el Discovery i amb altres canals, han sortit molts mags de l’estil d’Antonio Díaz, el Mago Pop o el Dynamo. En tots els països hi ha dos o tres i són uns productes, que alguns tenen més qualitat, i altres menys. En l’àmbit català, tenim el cas del màgic Andreu. No és necessàriament el millor, però el seu programa ha servit per crear afició. El Lari, en televisió comunica menys, però té una qualitat molt més gran. Sigui com sigui, si arriben a ser mediàtics és perquè tenen qualitats. Ara bé, hi ha pocs mags que tinguin l’estructura del Tamariz o el Copperfield, que és una qualitat excepcional i un mediàtic excel·lent, un deu de deu. El Copperfield s’ha guanyat un lloc en la hstòria de la màgia, i el Tamariz també. Dels altres, el temps dirà.

Agraïm la col·laboració d’Aina Perich en la transcripció d’aquesta entrevista.