L’amic Floren i tots els fills de puta

Ara i aquí, en aquest país, en aquesta ciutat, al teu costat. Probablement, no ho saps. Però t’estan robant. O potser sí que ho saps i ja t’importa un rave. O no, sí que t’importa, però què hem de fer, doncs? Sempre podrem fer una farsa de tot plegat i riure una bona estona. O sortir a cremar els carrers. Bé, per això ja tenim Twitter (jo la “X” tan sols l’utilitzo per multiplicar). I com que en aquesta petita casa de les tristors (i de la ràbia) en fem fum, ens abraonem a la comèdia més absurda, però amb més sentit per dir el nom del porc a aquell qui més s’ho mereix. Que ens roben? Doncs ho diem als quatre vents, rient-nos del mort i de qui el vetlla. Bé, del lladre i de qui ha estat robat. Si fa no fa, aquest podria ser l’objectiu de la companyia Duo Fàcil, que està representant Observin aquests fills de puta a la Fundació Joan Brossa.

Sabeu qui són uns mestres en la farsa política i social a casa nostra? Exacte, La Calòrica. No és d’estranyar, doncs, que en Joan Yago i l’Israel Solà hi fossin el dia de l’estrena. Sens dubte, el titular més fàcil seria aquest: Duo Fàcil és el primer fill de La Calòrica. Observats, aquests fills de puta estan emparentats amb els personatges de Bluf, Sobre el fenomen de les feines de merda, Fairfly o De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Si uns denunciaven la precarietat laboral, l’estupidesa humana provocada pel canvi climàtic o la insatisfacció crònica, els altres critiquen la corrupció política i social i el capitalisme salvatge. Ambdues companyies, a més, ho fan desenvolupant una prima línia narrativa sobre la qual es van encavalcant diverses escenes que funcionen com a gags independents. I totes dues tenen un sentit de l’humor delirant i gens ambigu.   

Duo Fàcil, que no és ni un duo ni fa les coses fàcils, s’ha associat aquest cop amb el jove dramaturg madrileny Adrián Perea, qui s’ha fet un nom amb la feina feta amb la companyia Mudanzas López. Aquest és l’autor d’un text inspirat en un llibre d’un periodista esportiu (ja se sap que la inspiració sempre pot venir dels llocs més insospitats) sobre Florentino Pérez: El poder del palco, de Fonsi Loaiza. La figura del president del Real Madrid és preeminent en tots els negocis bruts de l’Estat, un home poderós que fa i desfà segons li interessi. Agafant aquest personatge tan popular, Perea escriu una sèrie d’escenes sobre un entramat corrupte i absurd que parteix de la delirant escena entre Florentino (Marc Tarrida) i el president del Govern espanyol (Abel Reyes), en què el primer demana al segon que aprovi una llei que permeti tenir un dofí com animal de companyia. A partir d’aquesta premissa, els sis intèrprets de l’obra es van transmutant en un seguit de personatges dispars que tenen relació amb aquesta trama o que protagonitzen escenes tant o més absurdes. Així, per una banda, anem veient les implicacions que acaba tenint l’aprovació de la llei de l’amic Floren en els estaments polítics, periodístics o socials i per l’altra recreen diferents escenes que serveixen per apuntar com el sistema acaba acusant de corrupció els ciutadans de peu, els més “pringats”. Que tots fem trampes per poder sobreviure dignament és una evidència. Que la mateixa burocràcia ens empeny a fer-les, també.

Al bell mig de l’obra, l’actriu Clara Mingueza, exercint de periodista, explica la història de Floren, des dels seus principis com a empleat de la poderosa família March fins a la mort de la seva dona, Pitina, que desencadena el conflicte. L’escena conclou amb un número musical estil Concha Velasco alabant el corrupte. Rigorositat, varietés i autoficció. Precisament en aquest últim punt, Francesc Marginet fa un apart al públic i ens explica com van anar a buscar el seu autor a Madrid i com van descobrir que aquest, a qui ja li havien demanat la creació del text, va obtenir dues ajudes per desenvolupar un projecte quan sols podia optar-ne a una. Li van encarregar una obra sobre la corrupció a un autor que havia fet trampes? Tant se val, el que és meravellós és que encetin aquest meló, que es digui com el sistema de les ajudes a la creació (i de moltes més subvencions) també està tacat! A veure si algú s’atrevís a fer-ne una obra sencera.

Si el text del madrileny és hiperbòlic, la direcció compartida amb la companyia és dinàmica i ben engreixada. Sí que hi ha algunes transicions entre escenes que, deliberadament, es fan més lentes. Però estan integrades en l’espectacle de manera elegant i amb el to còmic que necessiten. Els sis intèrprets dibuixen els diferents espais amb pocs moviments i afegint alguns elements d’attrezzo amb més impacte estètic que funcional (el futbolí, les columnes amb els marcs per recolzar les cares…). Però el que importa aquí és com cadascú defensa els seus personatges a través de la caricatura (pèrfid Tinín el de Marc Tarrida), del clown (l’escena del restaurant italià en essència), de la coreografia (els diferents números de ball histriònics) o fins i tot des del naturalisme (l’impacte de certes actuacions no dramàtiques contrastades amb què es diu o es fa, com per exemple el resignat dofí de la Cris Martínez). El bon fer dels sis intèrprets aconsegueix que els esclafits de riure de la platea no decaiguin en cap moment.

Aquests fills de puta els observem com si fóssim en un museu. L’Ona Guilera ha dissenyat l’escenografia i la il·luminació recreant un espai diàfan de parets blanques, on veiem dos marcs sense quadre i uns bancs blancs que es van movent i creant diferents espais segons cada escena. Una pàtina més d’humor de la companyia per induir-nos a analitzar la corrupció com si estiguéssim al museu del Prado. I per complementar aquest punt de vist museístic, res millor que comptar amb un leitmotiv sonor, els violoncels de la “Suite núm. 3 en do major” de Bach. Aquesta tornada conclourà l’espectacle com a sàmpler de la cançó de Sweetbox, “Everything’s gonna be alright”. El millor missatge que deixa l’obra molt ben acabada. Com les grans construccions que ha fet l’amic Floren, el nostre lladre més ben valorat.