La veu de Sarajevo sota les bombes

La companyia La Conquesta del Pol Sud ja fa anys que ha trobat el seu segell. Són un dels exponents del teatre documental a casa nostra. I com la majoria de projectes que hi ha al voltant d’aquest gènere, la companyia sempre busca aquelles històries de contingut social que retratin la nostra societat actual o ens apropin a realitats històriques una mica més allunyades. Ens han parlat de la Raphaëlle, la Claudia i la Nadia. Tres històries de tres dones lluitadores que han sobreviscut a una sèrie d’entorns hostils, que s’han sabut trobar i construir a si mateixes. Ara, tornen a explicar una guerra més coneguda per tots. La companyia té la virtut d’estrenar espectacles que posen en relleu conflictes socials que estan a l’ordre del dia. Així, a través de la figura de Slobodan Minic, descobrim la veritat d’algú que va viure el setge sobre Sarajevo del 1992 al 1994. Mentrestant, la història es repeteix a Ucraïna.

Una història sempre és més potent quan la contraposem amb les nostres pròpies experiències. I si a sobre té un component històric i geogràfic, les comparacions són més senzilles d’establir. Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer han treballat així a Raphaëlle, Claudia i Nadia, sempre posant-se a si mateixos com a elements que tant servien per construir la història com a elements de contrast. Ells volen representar la nostra mirada, la del públic, la de la societat catalana, però sempre ho fan des d’un distanciament, buscant molt més la reflexió i la crítica. És inevitable pensar en l’enfocament que Cultura i Conflicte va donar a les històries de les dones violades durant el conflicte dels Balcans a Encara hi ha algú al bosc. Allà, però, la comparació es trobava a la base de la dramatúrgia. Els de La Conquesta no ho fan tan notori. Ara, a més, a Mivion canvien una mica d’estratègia. Posen a escena el Marc Soler, actor jove de vint-i-tres anys (Bye, bye Monstre) i l’Azra Suljic, traductora i intèrpret nascuda a Srebrenica, però catalana d’adopció. Ambdós testimonis aporten mirades diferents sobre el conflicte dels Balcans, però també ens empenyen a preguntar-nos, què faríem nosaltres si visquéssim la realitat del Slobodan i la Dina, la seva dona?

Una altra marca de la casa és l’ús de l’audiovisual per donar força als seus testimonis. L’escenari dissenyat per Szwarcer és, en aquest cas, més senzill i auster: una “L” formada per dos plafons que emmarquen un escenari rectangular que comença amb dues cadires (negra i blanca) i acabarà amb una dotzena de cadires en fila. La història es transmet a través del vídeo i les imatges projectades, així com amb els moviments i les narracions del Marc i l’Azra. Slobodan ens parla en streaming, des de la seva casa a L’Escala, on es va establir el 1994 amb la família. Dina va arribar un any abans. Ell va decidir quedar-se un any sol a Sarajevo, sent dels pocs periodistes que volia continuar donant veu al conflicte a través de la ràdio.

L’ordre dels testimonis és important per tal de fer avançar la història. En aquest cas, ambdós creadors comencen amb l’aparició del Marc Soler, que ens explica com va entrar al projecte, que volia tractar sobre Europa i el nacionalisme a partir del testimoni d’un periodista. Quan li van preguntar sobre la Guerra dels Balcans, va respondre que no en sabia massa coses. De fet, res. Un parell de titulars potser. Com els seus amics. Així doncs, va començar a fer el seu propi procés d’investigació, que el va portar més enllà: per entendre la gran cruesa de la guerra a Europa, va anar a Auschwitz. Creu que l’horror d’uns el podrà servir per entendre bé les històries del Boban. Precisament quan entra el testimoni de Slobodan Minic, una de les primeres coses que puntualitza és l’origen del seu sobrenom Boban. Quan va arribar a L’Escala, a la gent li costava pronunciar el seu nom i en retallar-lo va quedar en Boban. Per a ell, però, el seu nom té una importància. Marca el seu origen, la seva personalitat i a més, significa llibertat.

Tot segueix un ordre cronològic de l’abans a l’ara. Així Slobodan (no costa tant escriure el seu nom) ens explica que  feliç va ser la seva infància, de com era l’antiga Iugoslàvia, molt més pròspera i pacífica del que és fins i tot ara. Però el cresol de cultures que era aquell país i, concretament, la ciutat de Sarajevo, es va infectar amb el virus de l’odi promogut pels polítics i propagat pels mitjans de comunicació. Les guerres sempre comencen de la mateixa manera.

La veu calmada i gastada del Slobodan ens introdueix històries del setge que vivim en primera persona a través d’imatges de ciutadans caminant per la ciutat, fugint, mentre de fons se senten els trets dels franctiradors. Parla de la seva feina a la ràdio, com des del seu programa Mivion (nosaltres) tractava d’informar i mostrar els llaços trencats de la seva ciutat. Hi ha morts anònimes i morts més properes, però Slobodan continua sentint que aquella és la seva guerra i que ha d’estar allà per parlar-ne.

El relat del periodista es va interrompent amb les aportacions de l’actor o de la intèrpret. De fet, quan se li dona veu a l’Azra, s’obre les portes a un nou horror. Azra no ha viscut la guerra, tot el que sap és per la seva mare, tietes i àvia. A molts no ens ve de nou les històries de violacions i matances massives. Ja se sap que va ser un genocidi, el genocidi més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Però sentir de primera mà els testimonis (en aquest cas, amb la gravació d’una tieta de l’Azra) explicant com van viure (i sobreviure) aquells assassinats, fa molt mal al cos. L’Azra, sent el present i futur del poble bosnià, creu que ells poden ser la generació que ajudi a cosir la nova societat. I per això vol començar aixecant una casa nova al poble per portar-hi la seva mare i l’àvia a l’estiu. No la mateixa casa, sinó una de nova, on es respirin aires nous.

Escoltant el testimoni del Slobodan Minic hom es pregunta (de fet, ho fa el Marc) si hauria fet el mateix. Haguéssim considerat que ens hauríem de quedar per defensar la ciutat, per informar, per fer el que calgués per lluitar per la nostra vida tal com l’havíem viscut? Però no són aquestes preguntes les que li fan al Boban quan ja a L’Escala fa una primera conferència (de moltes). Els catalans de llavors veiem el poc del conflicte que arribava pel Telenotícies (mentre celebràvem les medalles olímpiques) i les preguntes eren absurdes i, fins i tot, gairebé ofensives.

Ara, en canvi, vivim la Guerra d’Ucraïna connectats en directe, veient els tancs assetjant les ciutats, en una retransmissió vint-i-quatre hores al dia. Tot i que, segurament, continuem bastant insensibles al fet. Avui sembla que tan sols ens podem indignar i commocionar quan des del teatre ens parlen d’històries com la del Slobodan. Els cinc minuts d’aplaudiments que va rebre el periodista i la seva dona a L’escala, així com els dos intèrprets al teatre del CCCB, ens fa sentir més compromesos amb la pau. Però molt més enllà de les nostres fronteres, russos i ucraïnesos continuen matant-se. Ja ho diu el periodista bosnià al principi de l’obra: la història és la història de les guerres. I la història sempre es repeteix. D’aquí a quants anys veurem un ucraïnès commovent-nos i indignant-nos dalt d’un escenari?