Intimitat, robot i màscara

Poques arts reflexionen tant sobre la seva pròpia naturalesa com el teatre. Què és el teatre? Què fa que una representació artística sigui considerada teatre? Quins són els elements mínims imprescindibles? Fa anys i panys que teòrics, crítics i creadors reflexionen sobre aquestes qüestions, que a la mateixa creació escènica sembla que li importin poc o gens: ella va fent la seva, impassible al soroll del seu voltant. El cicle Katharsis del Teatre Lliure va néixer, ara fa tres anys, amb la intenció d’intentar a respondre a la galdosa pregunta “Què és el teatre?”, i a cada edició ens presenta una sèrie de propostes que pretenen trencar les etiquetes i habitar els marges. “Observació. Escolta. Reconeixement. Judici” són les paraules que descriuen el Katharsis d’enguany. En aquest article parlarem de dues peces, protagonitzades respectivament per un robot d’aspecte humanoide i per un actor amb màscara. Tot és la mateixa cosa.

‘Happiness’, de Dries Verhoeven

La plaça Margarida Xirgu allotja més plaça del que sembla. A l’exterior de l’espiral, a la banda esquerra (mirant el Lliure) hi ha un racó que freqüenten els veïns i els joves del barri, passejadors de gossos i practicants del noble art del botellot. Allà hi trobem palplantat un cubicle de formigó, discret però amb una creu reveladora. “Sant Cristo de les farmàcies / digueu-li al botiguer / que em doni la metzina / o tregui la creu del carrer”, cantava el Pepe Sales. A fora, una petita vitrina amb una exposició del gèneru. Quan ens hi endinsem, fem un petit gir a dreta i esquerra i ens quedem a soles amb l’apotecària. Ella, la farmacèutica, és una dona jove de trets asiàtics, veu suau i gestos delicats. Com la Siri, l’Alexa o la futura i catalana Aina: és ben sabut que les nostres assistents digitals han de ser dones. No fos cas que donéssim ordres o féssim servir de secretari a un senyor, on vas a parar. Protegida per un vidre d’alta seguretat, darrere seu té un mostrari de drogues i ens exposa, en bucle continu i amb molta dolçor, les qualitats psicotròpiques de cadascuna d’elles. De la cocaïna al GHB, de l’èxtasi líquid als antidepressius, les seves descripcions són precises, enumerant els efectes positius i negatius de cada substància sense drames ni tremendisme. Més a prop d’Energy Control que d’un informatiu del Pedro Piqueras, per entendre’ns.

Que l’art imita la vida (i viceversa) és un tòpic suat com la samarreta d’un performer, però de vegades passen coses meravelloses. Tal com detallava Betevé, una veïna del barri va fer un tuit, indignada, preguntant-se com és que l’ajuntament de Barcelona havia instal·lat “una garita perquè els toxicòmans es puguin punxar tranquil·lament”. El mateix regidor de Sants-Montjuïc va entrar a la conversa, confessant que ell no sabia de què anava la cosa, però que veia que es tractava d’una instal·lació vinculada al Teatre Lliure. L’artista holandès Dries Verhoeven pot estar content que la seva obra hagi suscitat aquesta petita polèmica veïnal, i m’explicava que a algunes ciutats la instal·lació Happiness ha patit intents de vandalisme o de robament de les drogues. Avís a navegants: les capses, els pots i les ampolletes del dispensari estan buides. La instal·lació permet l’entrada de tres o quatre persones, però jo vaig tenir el plaer de veure-la tot sol. Si Rimini Protokoll ja va convertir, fa uns anys, un escriptor alemany en un robot d’aspecte hiperrealista (era difícil distingir-los), ara aquesta colla de neerlandesos han creat una farmacèutica que ens dispensa felicitat. Nosaltres, al contrari que Carmen Maura a ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (Pedro Almodóvar, 1984), no serem tractats de drogoaddictes. Vint-i-cinc minuts de droga, dolçor i pau. A fora, els gossos dels veïns juguen, borden i es barallen. A dins, calma narcòtica. Pau analgèsica. Silenci sedant. Qui diu que és millor el fora que el dins?

‘Tête-à-tête’, de Stéphane Gladyszewski 

Estava programat per l’edició de Katharsis de l’any passat, però finalment no va poder viatjar i el Lliure l’ha recuperat enguany. L’artista quebequès Stéphane Gladyszewski fa anys que volta el món amb aquest petit espectacle. Màscara, objectes i cos, en una experiència escènica per a un sol espectador. I de només vint minuts de durada… sembla que l’hagi fet pensant en mi. És impossible dir que li sobren quinze minuts. El fet que aquesta peça faci més de deu anys que gira és perquè les coses, si estan ben fetes, funcionen molt millor. L’experiència comença abans i tot del seu inici, quan ens endinsem a l’Espai Lliure i un amable tècnic ens agafa de la mà, i amb l’ajuda d’una petita llanterna ens acompanya fins al nostre lloc. Una taula, un tamboret ajustable i una màscara. Màscara-finestra, màscara-pantalla, màscara-mirall. Ens han dit que és millor veure la peça sense ulleres, perquè la nostra cara ha de quedar ben encaixada a la màscara. Com en una revisió de la vista, però sense que l’oftalmòleg vagi provant diverses lents. “Millor ara? O ara? I ara?”: sempre he trobat molt difícil respondre aquestes preguntes quasi metafísiques.

Aquest “cara a cara” entre artista i espectador és una perla escènica, una delicatessen teatral que juga amb la intimitat i el privilegi de ser testimoni únic d’un acte que només succeeix per a nosaltres. La mirada és vampira i xucladora per definició, i la proximitat que tenim amb l’intèrpret pot incomodar a més d’un espectador poc avesat a mirar-se els ulls amb un desconegut. Som subjecte i objecte alhora, mentre observem i som observats: als auriculars que duem posats i que ens fan entrar encara més en aquesta proposta tenebrista (a la manera de Caravaggio) sentim el poema “Dos cuerpos” d’Octavio Paz, que ens és xiuxiuejat a cau d’orella. Al final, la nostra cara es fusiona amb la de l’artista, sense que sapiguem si és la nostra, la seva o un entremig. Tots portem màscares, físiques o mentals. I això ja ho sabia molt bé la Marisol, fa una pila d’anys, quan a La nueva Cenicienta (George Sherman, 1964) cantava: “Ponte la máscara, la máscara / porque todos llevan su disfraz”. La Pepa, a més, va preveure la pandèmia mundial de forma clarivident i ens va regalar aquest simple consell: “No salgas a la calle sin la máscara”. Perquè tots duem sempre la màscara posada. I la distància entre la nena-prodigi del franquisme i la creació escènica més transgressora és més petita del que sembla. Ja està tot inventat.

La instal·lació Happiness es podrà veure de forma gratuïta a la plaça Margarida Xirgu fins al 28 de gener.