Els amics, sempre els amics

Funció de dissabte tarda al Paral·lel. Teatre Apolo. Una sala que no freqüento massa sovint, però l’ocasió ho mereix: Company, la producció del teatre malagueny Soho CaixaBank (un nom que competeix amb el Centre de les Arts Lliures en aixecament de celles) dirigida per Antonio Banderas. L’impulsor del teatre, director i protagonista d’aquest espectacle, només interpreta el rol de Bobby a Màlaga, cosa totalment comprensible i que l’honora: si el volen veure, vagin a la seva ciutat natal. A Barcelona, un esplèndid Roger Berruezo encapçala un gran muntatge amb un repartiment amb forta presència catalana. Musical en castellà amb la majoria d’actors catalans: els sona? Però d’això ja en parlarem un altre dia. Company és un espectacle fantàstic.

Una mica més de mitja platea a la funció de dissabte tarda al Teatre Apolo. Una producció amb quinze músics en directe, catorze intèrprets i una munió de tècnics i tramoies necessita omplir cada dia fins a la bandera perquè surtin els números. I més, tractant-se d’un musical com Company: els aplaudiments després de cada cançó haurien de ser ovacions. La temporada teatral està sent molt difícil a Barcelona, i l’ocupació als teatres aquesta primavera està sent desastrosa. Quina pena, veure una producció d’altíssim nivell com Company amb una mica més de mitja entrada. Perquè aquesta posada en escena és d’excel·lència, en tots i cadascun dels seus aspectes.

Servidor de vostès va veure el muntatge que el Teatre Lliure va estrenar el 1997 (al Mercat de les Flors), dirigit per Calixto Bieito i amb un repartiment estel·lar: Carles Sabater, Nina, Lluís Homar, Carme Sansa, Carles Canut, Mònica López, Pep Anton Muñoz… No sé si aguantaria un revisionat, però el record que en tinc és brillant. El repartiment d’aquesta producció malaguenya també és d’altíssim nivell, en un muntatge aparentment senzill que funciona amb la precisió d’un rellotge suís. Un gran fons projectat va canviant la llum de l’skyline de Nova York, els músics ocupen dues bastides a banda i banda d’un escenari giratori que dota de moviment a la ciutat que mai dorm (escenografia d’Alejandro Andújar). Fa gràcia imaginar-se l’Antonio Banderas movent els cubs-seient que serveixen per crear tots els espais. Però el teatre és això, amigues. El gironí Roger Berruezo protagonitza l’espectacle amb seguretat i elegància, amb una edat molt més ajustada a la que ha de tenir el Bobby (aquí, 40 anys), que celebra el seu aniversari envoltat dels seus amics. Certament, l’argument de Company ha quedat antic: el fet de casar-se o no casar-se com a metàfora del grau de maduresa d’un home –o com a punt clau de la biografia d’algú– ja no cola massa en el nostre present de liquiditat i poliamor. També grinyola de valent que el personatge de l’April (estupenda María Adamuz) sigui retratada amb el coeficient intel·lectual d’una nena de sis anys i, sobretot, que la resta de dones li dediquin adjectius despectius en una de les escenes amb menys sororitat que hem vist aquesta temporada. Com molt bé em comentava el dramaturg Esteve Soler (és impossible anar al teatre i no trobar algun conegut), això es resol canviant el gènere del protagonista (de Bobby a Bobbie), com van fer en aquesta producció londinenca del 2018. Company va ser estrenada originalment el 1970, i la seva tesi sembla defensar que a un home se li acaba “la bona vida” quan es casa, perquè les dones són totes, bàsicament, unes pesades. Però els temps han canviat, oi? Oi???

De virtuts, aquest muntatge en té moltes, començant per la fantàstica orquestra dirigida per Arturo Díez-Boscovich, que fa sonar la música de Stephen Sondheim amb tota la brillantor que mereix. Però parlem dels intèrprets, ja que són ells qui sustenten aquest muntatge. Que la Moliner i la Ribera són dues estrelles, a casa ja fa temps que ho sabíem, però aquí ens ho tornen a demostrar amb escreix. La badalonina Anna Moliner, vestida com Estrellita Verdiales el dia de la seva boda, està graciosíssima en totes les seves intervencions i ens regala un “Getting married today” antològic. Fa parella amb un Robert González que mai ens havia semblat tan nord-americà com ara, amb mandíbula de Minnesota i quipà blanca de jueu novaiorquès. La Marta Ribera té un currículum i una trajectòria envejable, en què sempre interpreta els papers més interessants dels musicals (Anita – Rizzo – Velma Kelly – Sally Bowles). Aquí és, of course, la Joanne, i el sarcasme alcohòlic del personatge li va com un guant: la definició de showstopper està feta per la seva brillant interpretació de “The ladies who lunch”. Alcem la copa i brindem per ella, la nostra Patti LuPone de Girona! També per la traducció de les lletres signada per Roser Batalla (tots drets!). Aquí ja sabem de sobres que és més fàcil traduir de l’anglès al català que al castellà (llengua en què totes les paraules són més llargues), i la Batalla se’n surt, com sempre, amb ofici i talent, sense que la traducció soni estranya en cap moment.

Tots els intèrprets estan fantàstics, repeteixo, i els també catalans Julia Möller i Rubén Yuste retraten la parella formada per la Jenny i el David amb molta gràcia i amor, demostrant que amb un porro tot entra molt millor. Roger Berruezo, finalment, compleix el difícil paper de “fer” d’Antonio Banderas, amb un paper que li escau molt més a ell i que dota de perxa, bona veu i moltes taules. La seva interpretació de “Being alive” em va emocionar fins a les llàgrimes (la meva acompanyant ho pot corroborar) i, al capdavall, el pinyol de l’espectacle no fa res més que corroborar que allò que busca el Bobby, en el fons, ja ho té. I són els seus amics. Com la Dorothy i els seus companys a El màgic d’Oz, de vegades creiem que ens falta una cosa que ja posseïm. Sempre ens havien fet creure que, en la piràmide que formen les nostres relacions afectives, a dalt de tot hi havia d’haver l’amor (heteronormatiu i monògam, evidentment). Quan, en realitat, el més important de tot és la base, la xarxa, el teixit que trena i omple tots i cadascun dels racons de la piràmide: els amics, sempre els amics. Brindem per ells.