El torn de Torelló

Torelló mostra el seu millor talent ocult sobretot dos cops a l’any. Un és a propòsit del FET, celebrat amb música en directe el març passat, i l’altre moment cau al maig en el marc del Festus. Un any més, aquest festival banya els carrers de gresca imprevisible i sinergia cultural amb les propostes més trencadores en clau interdisciplinària. L’edició d’enguany, celebrada divendres i dissabte passats, conté la particularitat d’haver aglutinat una sèrie d’artistes sota el pretext suggerit per l’Escola d’Arts de reflexionar al voltant del temps. Una d’aquestes iniciatives més especulatives s’ha materialitzat a través d’una de les peces que protagonitza la jornada: El torn dels tons, la instal·lació sonora d’Arnau Obiols. El músic ha dut a terme una col·laboració molt profitosa amb el Museu de la Torneria de Torelló, que ha cedit les fustes tallades de diferents arbres perquè tornin a la verticalitat primigènia dins el Jardí de l’Espona que els acollia. Semblant a un joc de campanes tubulars per infants que podríem trobar a un parc, la instal·lació es caracteritza per la concatenació en fila de troncs lligats per dalt que proporcionen, en xocar entre ells a la mercè del vent o pel gest intencionat de la mà, sons més greus o aguts depenent del tipus de buidor que contenen.

Quant a espectacles teatrals, cal destacar la presència de Guillem Albà i els seus titelles al Pàrquing de l’Arxiu. El comediant va impressionar al públic amb Ma solitud, una peça de curta duració i de petit format on demostrales seves habilitats imaginatives per fingir i dotar d’ànima tant els guinyols com les rèpliques en miniatura d’aquesta part del cos, la mà, eix central de l’espectacle, ple de moments poètics i enginyosos. En tres funcions que es van seguir amb expectació i sorpresa per part d’un públic familiar, Albà va amenitzar el començament del festival amb gags meticulosament treballats, talment com una artesania escènica.

L’etiqueta de festival d’arts al carrer cobrava tot el sentit amb la representació humorística que va preparar la companyia Flying Pikmis amb Endangered. Al bell mig de la Plaça Nova, aquests immensos atletes van saber oferir-nos un còctel d’acrobàcies bellament calculades en sincronia amb la música. L’espectacle introduïa una línia narrativa teatral a partir d’un explorador que havia de descobrir una espècie animal inèdita enmig de la selva, animal que els intèrprets del circ simulaven esdevenir a través del moviment compassat dels cossos, amb la pintura que duien sobre els rostres i amb els crits que proferien. La supervivència d’aquests animals xocava i es veia en perill arran de l’estada del científic que, amb els seus gestos distrets i sapastres, va inspirar més d’una rialla entre el públic. En acabar van reivindicar l’origen ecològic dels plàstics utilitzats i la reutilització dels residus amb els quals havien jugat al llarg de l’espectacle: «més art al carrer, menys plàstics al bosc!».

La nit avançava al ritme del grup local Hatxe & The Curlys. Amb pronunciades consignes reivindicatives, la cantautora Helena Costa connectava amb la resta d’instrumentistes amb una versatilitat elegant, on predominava un groove que fluïa rítmicament sobre l’escenari i omplia els Jardins de l’Espona de bones vibracions. Així i tot, també va haver-hi espai per cançons més introspectives i elegíaques, «per als que ja no hi són». El talent dels músics va aflorar sobretot en el moment reservat pels solos que al final del concert van oferir a manera de comiat. 

Sense més dilació, el relleu el va agafar un dels duets més estrambòtics que podríem imaginar presenciar a continuació. Los Manises van escalfar l’ambient amb un repertori electrònic a partir d’un baix i una guitarra que semblaven reflex l’un de l’altre. Tot el concert estava enfocat a la provocació del ball a través de versos surrealistes i els efectes que emergien de la caixa de ritmes. La formació esperpèntica d’Elx presentava el seu primer treball, Todas son correctas (Montgrí, 2023), on no va faltar la cançó «Cienmásuno», títol que prové d’un joc de cartes tradicional.

La vocació experimental d’aquest curiós projecte es connectava amb les inquietuds més sorolloses del grup encarregat de tancar la nit. Els bascos Ezpalak van donar la cara a altes hores de la matinada i van sorprendre amb una actitud potent. Quant a influències, es poden emmarcar dins la fabulosa fornada de grups que han sorgit últimament al País Basc, com Merina Gris o Vulk, presents a l’edició de l’any passat; i, al mateix temps, des d’una òptica més ampliada, es podrien emparentar amb grups anglesos com Shame o Idles. La formació de Zestoa, poble d’on també són originaris Rodeo, van transmetre una alta intensitat colpejada per les guitarres distorsionades i una veu directa amb melodies trepidants. 

Així van cloure els bascos una jornada carregada d’activitats tan diverses. Amb no menys bullici, l’endemà dissabte la programació recollia les esperades actuacions dels americans Delta Sleep o l’obra de teatre Simona de la companyia Serendipia Produccions, entre d’altres.