El Paral·lel segons Xavi Barroso

Que l’Avinguda del Paral·lel ja no és el que va arribar a ser a finals del segle XIX i durant el primer terç del XX, ningú ho posa en dubte. Llavors, l’esplendor que assolí, pel volum de teatres que tenia i el fenomen social i artístic que representava, agafà ressò internacional. És com si ara el comparéssim amb el Broadway de Nova York o el West End de Londres. Malauradament, fa anys que l’artèria barcelonina llangueix en un estat de coma permanent, i amb prou feines hi sobreviuen cinc escenaris (el Condal, el Victòria, El Molino, el BARTS i l’Apolo), l’esquelet de l’únic centenari que resta dempeus (l’Arnau), en estat ruïnós, i el solar buit d’un setè (Talía).

Però no ens posem dramàtics. L’objectiu d’aquesta crònica és reviure l’època enlluernadora que va tenir el carrer, de la mà de l’escriptor Xavi Barroso (Granollers, 1984) que el retrata magníficament bé a la seva primera novel·la L’avinguda de les il·lusions (Rosa dels Vents, 2020). Una opera prima que segueix la vida de la Francisca Romero, una noia que emigra de Solsona a Barcelona per a servir a casa dels Puig, una família burgesa de l’esquerra de l’Eixample. La jove Francisca, però, té dots d’artista, i parar taula i fer llits no entra en les seves aspiracions futures. Així que, des de baix i picant pedra, la minyona de Ponent esdevé María Green, vedet, cupletista, i empresària teatral, no sense abans abraçar altres personalitats (Teresa Solé, Sofía) en un camí ple d’espines, en un món d’homes i on les dones ni tan sols tenien dret a vot.

Barroso, llicenciat en Comunicació Audiovisual i guionista d’humor, divulgació i de ficció per a diferents cadenes de televisió, ha muntat una interessant ruta pel Paral·lel del seu llibre, tot descobrint, a dia d’avui, els vestigis que queden d’aquell passat gloriós. Una visita guiada, tot s’ha de dir, que es pot fer perfectament sense haver llegit la novel·la. De fet, puntualment hi fa alguna referència, però és un gest que l’honora no imbuir-s’hi en accés per tal d’obrir la passejada a tota mena de públic. D’avinguda de teatre de barraques a referent a tot Europa.

La visita comença a l’alçada del número 102: una de les poques porxades que resten intactes de quan es va començar a construir l’avinguda, l’any 1894. El Pla Cerdà, explica, havia previst una avinguda de 50 metres d’amplària, similar a la Diagonal o a la Meridiana. Però les tensions entre l’Ajuntament i els propietaris dels terrenys van estar a l’ordre del dia. Aquests últims volien una amplada de 40 metres, per així guanyar superfície als seus immobles. La solució va ser salomònica: una llei que exigia que tots els edificis de la nova via tinguessin porxos de cinc metres de fondària, de manera que quedessin alineats i unificats estèticament. La Llei de Porxos –derogada el 1929– no va triomfar, i cadascú va fer el que va voler. Aquesta anarquia, ja present tot just a l’inici de la seva urbanització, és la que va definir l’existència i la convulsa vida de l’avinguda, batejada Marqués del Duero al principi, Francesc Layret durant la República, i oficialment Paral·lel des de 1979. Tot i que la ciutadania sempre la va anomenar amb el nom que ha persistit.

L’avinguda de les il·lusions abasta només una dècada prodigiosa, del 1910 al 1920. María Green no va poder presenciar –almenys a la novel·la– la inauguració, el 4 de desembre de 1924, de l’Olympia, amb capacitat per a 6.000 espectadors i una pista de circ capaç de transformar-se en una piscina de tres-cents mil litres d’aigua. Era l’espai escènic més gran de la ciutat, conegut com el Liceu del Paral·lel. I és que la dicotomia entre els teatres de les Rambles i la part baixa del Passeig de Gràcia i els de la nostra avinguda és present a tot el llibre, com va ser present a l’època. Els primers eren els teatres de la classe burgesa; els segons, els de la classe treballadora, els de la cultura popular, els del poble, on es desenvolupava “el lleure dels obrers”.

-No hi he estat mai, al Paral·lel– confessa la jove Francisca, la criada amb ànima de vedet.

-Ah, no? Mai?

-No. A casa no veuen amb bons ulls ni que ens hi acostem.

-Doncs jo t’hi portaré.

Aquella primera visita va representar un punt sense retorn. I això que entre la burgesia de Barcelona, “una vedet era sinònim de luxúria i perversió”, escriu Barroso. Green sí que va trepitjar molts escenaris –alguns dels quals no tancaven gairebé mai–, i va abraçar quasi tots els gèneres que es cultivaven en aquella avinguda “de màniga ampla fins que surt l’oportunitat d’arrossegar algú pel fang”: la revista, el cuplet, el vodevil, la sarsuela, el circ, el melodrama… Fins i tot va veure com Santiago Rusiñol estrenava al Victòria la versió teatral de L’auca del Senyor Esteve, que va estar en cartell mesos seguits, de l’èxit aclaparador que va conrear. “El Victòria –narra l’escriptor durant la visita– representa una mica més de categoria. Volien exportar el model de les Rambles al Paral·lel”.

De fet, a la novel·la, en una simpàtica picada d’ullet, la protagonista coneix, entre d’altres, Raquell Meller, Francis Picabia, Salvador Seguí, el mateix Rusiñol, i Josep Santpere, una de les figures més importants del moment. A la visita d’avui, gairebé com un premi, ens acompanya la seva neta (i neboda de la no menys cèlebre i estimada Mary Santpere), que assenteix, satisfeta i orgullosa, cada vegada que s’esmenta el seu avi. Santpere va ser un actoràs amb una enorme capacitat d’improvisació (eren famosos –i esperats–, per exemple, els seus números en què acabava en calçotets). Ell va ser qui va fitxar Elena Jordi (de nom autèntic Montserrat Casals), amb qui van introduir el gènere del vodevil a Barcelona. El duet arrasa, triomfa, pengen el rètol d’entrades exhaurides. Barroso reivindica fins a quedar-se afònic la figura de l’actriu berguedana: “Una de les primeres dones que regenta la seva pròpia companyia”.

I és que, al capdavall, reconeix, la seva María Green és un híbrid de dues dones: la trajectòria d’Elena Jordi i la personalitat de Raquel Meller, de qui també es desfà en elogis. Al peu de l’estàtua que hi ha davant del teatre Arnau, Barroso glossa la seva figura, a qui bateja com “la Rosalía del moment”: la seva vàlua, èxit i popularitat es tradueixen en el fet que va arribar a ser portada de la revista Time (amb mantellina i tot!) el 1926, va gravar 400 discos (400 cançons, que es diu ràpid), va fer cinema, i Eugeni d’Ors, fins i tot, li dedica una glossa. Una autèntica estrella de l’època.

Dues fortes personalitats. Com la María Green. Com la novel·la, feminista, que ressegueix amb detall el paper de la dona en aquella dècada convulsa. “No hi haurà revolució sense les dones. I, si no ho entens, no ets més que un altre botxí”, etziba la protagonista al seu amant. I és que aquella Barcelona és una ciutat de moviment obrer, de vagues, de reivindicació de les condicions de la gent treballadora. “Culpa’m de tot el que vulguis si això t’ajuda, però no em culpis mai de ser qui soc”. “L’únic que valoro és el poder que tinc. Vull dir que no responc davant de ningú (…) Sí, formo part d’un circ [el món teatral], però un circ que em respecta. I no hi podria renunciar pas”.

Al punt on ens trobem, el carrer Nou de la Rambla (antigament, Conde de Asalto) era la frontera entre el món teatral burgès de la Rambla i el món teatral obrer del Paral·lel. Era el punt de reunió on convergien molts teatres. Al carrer hi havia moltíssimes acadèmies dedicades a formar vedets. “El món de les acadèmies d’artistes era d’una singularitat deliciosa”, descriu Xavier Albertí. Alhora, també era la porta d’entrada al Districte V (més tard, conegut com a “Barri Xino”), és a dir, el de la prostitució, extensíssima, i fins i tot amb l’existència de carnets de meretrius. “Era un punt de trobada de la geografia humana de l’època”, descriu Barroso. Una amalgama de mai acabar i amb ramificacions sense fi, inclòs el pistolerisme.

També en aquesta cruïlla, uns metres més enllà, fem una singular parada. Estem davant de l’actual BARTS, però si retrocedim dècades i dècades enrere, en aquest mateix indret hi havia un dels temples icònics de l’època: el Teatro Español, que “era sinònim de qualitat i acollia des de monàrquics a republicans. Era la casa de tothom”. A partir del 1916 decideix no tancar, i obre les 24 hores. El seu amo, Josep Carabén, va prohibir parlar-hi de política (va fracassar) però es deia que el local (perquè cal associar-lo al seu inseparable i popularíssim cafè, immens, i amb billars) era la República Independent del Paral·lel, molt abans que una coneguda marca de mobles i complements de la llar sueca popularitzés el lema.

L’avinguda de les il·lusions sorgeix arran de l’exposició que el 2012 li va dedicar el CCCB amb el títol “El Paral·lel 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat”, comissionada per Xavier Albertí i Eduard Molner, amb un esplèndid catàleg, que fullejo mentre escric aquesta crònica. Barroso se’n va enamorar i s’hi va llençar de cap. També el porta durant la visita, i l’obre periòdicament per a mostrar-nos les seves esplèndides fotografies (la del Café Español és una de les que ha passat a la posteritat i il·lustra de què estem parlant quan parlem d’aquell Paral·lel).

“Al Paral·lel no només es produeix teatre popular i de masses que es riu de les hipocresies de la gent ben situada, com és el cas del vodevil, sinó que també es comença a fer un teatre que fixa la mirada en els carrers del voltant: el drama realista del Districte Cinquè (…) Els repertoris que s’hi programaven eren clarament indicatius del ressò que tenien els grans canvis sociopolítics sobre les classes populars”, escriuen a quatre mans els comissaris de l’exposició. “Per què no en sabíem més?” es pregunten. Barroso no els respon la qüestió llençada al vol, però els contesta amb aquesta novel·la, on explica les llums i les ombres de l’avinguda. És la mostra en format literari.

Un punt i a part, que en un altre moment podria semblar anecdòtic i prou, es mereix la referència a la grip espanyola, que va causar estralls. Mascaretes, hospitals col·lapsats, teatres tancats i quan van reobrir, amb limitació d’aforament. Els sona? Els resulta vagament familiar? Doncs tot torna. Un segle després, tot ha tornat.

“Durant dècades, aquella zona va romandre com una avinguda i una part de Barcelona en blanc i negre. Una foto oblidada en una capsa de galetes”, escrivia Marçal Cintes, llavors director del CCCB. M’agrada la cita, i m’agrada la imatge que desprenen les seves paraules. Perquè quan obres una capsa de galetes desada a l’altell de casa, les sorpreses solen ser infinites. I aquella avinguda de les il·lusions de color sèpia, territori frontera de moltes coses, t’esclata al rostre de mil formes diferents. I sempre, malgrat tot, amb una nostàlgia agradable. Qui pogués veure-ho –i viure-ho– pel forat del pany!