Dimitris Dimitriadis i l’art del present

El prestigiós dramaturg, novel·lista, assagista i traductor Dimitris Dimitriadis (Tessalònica, 1944) impartirà –de l’11 al 16 de juliol– el curs D’obra dramàtica a obra dramàtica (el teatre com l’art del present) a la Sala Beckett, en el marc del XVII Obrador d’Estiu. Es tracta d’una oportunitat única per descobrir l’audaç poètica –trasbalsadora ontologia– d’un dels grans autors de la Grècia contemporània.

El dramaturg grec Dimitris Dimitriadis oferirà un taller de dramatúrgia a l'Obrador d'estiu de la Sala Beckett. — Dimitris Dimitriadis oferirà un taller de dramatúrgia a l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett.

Ja fa més de quatre dècades que Dimitris Dimitriadis experimenta amb un teatre d’arrel poètica i juga a fer trontollar la tradició. Sovint estableix un diàleg oblic amb les obres fundacionals de la literatura occidental i amb la tragèdia antiga, així com amb el concepte mil·lenari de la grecitat, que qüestiona i subverteix, a la recerca d’una estètica marcadament anticlassicista. Així, a l’obra traduïda en francès amb el títol de Dévastation (Eκκένωση, 2013) mostra el casal dels Atrides ofegat per la repetició sempiterna del cicle de la sang i la venjança i porta els personatges a desobeir les instruccions del destí; al tríptic Homériade (Ομηριάδα: Τρίπτυχο, 2004) juga amb sil·logismes identitaris entre Ulisses i Ítaca –sempre amb el memento de Troia de fons–, i a Chrysippe (Χρύσιππος, 2008) converteix la figura mitològica de Crisip, l’efeb pelòpida, en un xaper.

Moro com a país (Πεθαίνω σαν χώρα, 1978) és, segurament, el seu text més influent, representat en nombroses ocasions i a diferents ciutats de la geografia europea. L’autor el va escriure després de la Dictadura dels Coronels, com a plant per una civilització en crisi –la guerra civil és descrita com una pesta que ho ha devastat i esterilitzat tot– i com a advertència enfront de les il·lusions de prosperitat fomentades durant la transició. L’any 2014, en un moment en què Grècia s’assimilava massa fàcilment a un escenari de crisi, vam tenir ocasió de veure aquesta obra al TNC, interpretada per una poderosíssima Màrcia Cisteró i dirigida per Albert Arribas, per a qui el text “tracta de la violenta efervescència de les idealitzacions col·lectives” i “ressona amb una força terrible en diàleg amb el nostre present col·lectiu” –cita extreta del pròleg a Licaó–.

Si voleu fer un tast –intens i trasbalsador– del teatre de Dimitriadis, encara sou a temps d’anar al Centre de les Arts Lliures a veure Licaó (apologia del desig), on l’actor Sergi Torrecilla, dirigit per Arribas, encarna un deixeble de Sòcrates que comparteix amb posat extàtic l’evangeli laic de la carn com a únic destí i veritat. Aquesta peça, un triomf de l’eros pandèmic –i no del celeste–, constitueix una mostra paradigmàtica de la centralitat que ocupa el desig –concebut com a marginalitat i desviació– en aquesta poètica. Per al dramaturg grec, l’amor com a pulsió eròtica està fora de la llei i entra en conflicte amb els principis morals que socialment ens empresonen o sepulten. En un sentit més profund, l’eros s’endinsa en la regió de l’inaccessible o, directament, de l’impossible.

Al monòleg Tàntal, que Albert Arribas –autèntic ambaixador del teatre de Dimitriadis a casa nostra– va dirigir dins l’espectacle col·lectiu Decameró (TNC, 2020), l’actriu Sàskia Giró balbucejava amb monòtona amargor les paraules d’un Tàntal petrificat en la immobilitat i la vellesa, famèlic de joventut i d’eros. El mite, tot i exhaurit, il·lumina; la cadència fa aparèixer les estructures més profundes de l’ésser –“No em dic Tàntal / Soc aquell que té gana / Aquell que té set”–; l’escriptura es posa al servei de quelcom inefable. Aquest tipus de textualitat connecta amb moltes altres peces de l’autor, com el monòleg Λήθη (“Leteu” o “Oblit”) –vist al Poreia Theatre d’Atenes, l’any 2017, sota la radical direcció de Dimitris Tarlow–, on un personatge extrem, monstre humà, s’afirma únicament com a menja de l’oblit. El cos buidat de memòria esdevé llenç o receptacle, potència absoluta que esborra tot allò que aprèn. Dimitriadis ens exhorta a lidiar amb el no-res que som, i insisteix que aquest buit és el més valuós que tenim.

Bona part dels textos de Dimitriadis es poden trobar traduïts al francès, majoritàriament a l’editorial Les Solitaires Intempestifs. Cal destacar que, en català, a banda de les valuoses traduccions de Joan Casas per a Arola Editors, està a punt de sortir l’assaig El teatre en escrit. En aquest llibre, gens convencional dins del gènere assagístic, el teatre és contemplat des d’una particular ontologia: “Un autor dramàtic és una persona que no es pertany a si mateixa, un personatge que no està constituït per cap persona […], un buit absolutament disponible i disposat a deixar-se omplir amb l’aparició d’aquests jos diferents” –traducció catalana d’Arribas–. La poesia escènica crea del no-res rostres, personalitats i pulsió escòpica; ofereix presència, en el sentit més carnal i material; revela allò humà en la seva faceta més imprevisible, desconeguda i heterodoxa.

Comptem, a més, amb diversos articles publicats a la revista (Pausa.), on Dimitriadis denuncia l’“eixordadora falta de correspondència entre la dolorosa realitat política i la seva interpretació […] dramatúrgica” –Teatre i discurs públic–, i reivindica la dimensió essencialment poètica del fet teatral, amb la intenció posada en copsar l’indicible i representar, al costat d’allò carnal, un univers invisible, no-escènic: cal llençar-se –diu a Les paraules mortals– a la invenció d’una escriptura que es faci càrrec de la necessitat present de denominar les coses i ofereixi una representació de l’ésser humà com a subjecte històric i físic. La seva aposta és per un teatre que excava en el present i en la condició humana.

Sobre el taller de dramatúrgia a l’Obrador d’estiu

El curs D’obra dramàtica a obra dramàtica (el teatre com l’art del present), que neix amb la voluntat d’intercanviar textos i escriptures i de portar-los al present, tindrà una part teòrica, que tractarà qüestions relacionades amb la història del teatre i es vehicularà, en bona mesura, a partir de la lectura i comentari de cinc peces seves molt destacades. D’altra banda, el diàleg constructiu i la realització de diferents activitats permetrà confrontar els processos creatius dels participants amb diferents aspectes de la creació escènica avui en dia. El taller s’impartirà en francès i comptarà amb un servei de traducció consecutiva.

Sobre l’autor

Dimitris Dimitriadis, que es defineix primer de tot com a lector i com a traductor –entre d’altres, d’Èsquil, Eurípides, Jean Genet, Georges Bataille, Maurice Blanchot, Witold Gombrowicz, Bernard-Marie Koltès i Tennessee Williams–, és autor d’una seixantena d’obres teatrals, i també de novel·les com Antropòdia: Un mil·lenni sense fi –escollida Novel·la de l’Any pel Ministeri de Cultura de Grècia, l’any 2003– i d’una llarga i estimulant sèrie de Catàlegs poètics. La seva primera peça teatral –Le Prix de la révolte au marché noir– va ser dirigida l’any 1968 per Patrice Chéreau a La Commune d’Aubervilliers, i l’any 2002 Yorgos Lanthimos va dur D.D.D. a l’escenari del Theatro tou Notou d’Atenes. Altres directors que s’han fet càrrec dels seus textos són Stefanos Lazaridis, Iannis Kokkos, Jean-Christophe Bailly, Anne Dimitriadis, Giorgio Barberio Corsetti i Michail Marmarinos. El 2010, Dimitriadis va ser nomenat Autor Europeu Contemporani de l’Any per l’Odéon-Théâtre de l’Europe, i en aquest context Caterina Gozzi va dirigir Le vertige des animaux avant l’abattage –estrenada el 2000 en grec (Η ζάλη των ζώων πριν τη σφαγή) al Theatro tou Notou, amb direcció de Iannis Houvardas–. L’any 2014 Dimitris Karantzas va dirigir O kyklismos tou tetragonou (Ο κυκλισμός του τετραγώνου) al Festival d’Avinyó. L’any 2011 se li va concedir la medalla de Chevalier dans l’ordre des Arts et des Lettres, i des de 2021 forma part de la junta directiva de l’Òpera Nacional Grega.