Contes Boronat als Jardins Muñoz Ramonet

El format ho és tot. No és el mateix fer un espectacle en una sala, sobre un escenari, amb una escenografia que ens dibuixi o contextualitzi l’espai de la història, que fer-ho en una plaça o potser en un jardí, a l’aire lliure, sense tarima, sense distància, sense posada en escena res més que la paraula i el gest, la interpretació més bàsica. El format ho és tot en la nova proposta d’Albert Boronat, Una casa en la montaña. No sols hem redescobert la traça per l’escriptura de Boronat, sinó que a més ens ho ha mostrat en un d’aquests espais de la ciutat comtal poc coneguts, els Jardins de la Fundació Julio Muñoz Ramonet i la finca de Can Fabra. El teatre de proximitat a l’estiu és entaular-se amb una colla d’espectadors professionals a sentir els contes filosòfics d’Albert Boronat contats per dos còmplices seus, Javier Beltrán i Sergi Torrecilla.

Arribar massa just al teatre pot acabar portant algun problema. I en aquest cas, resulta que tots els companys ja es trobaven a l’escalinata d’entrada escoltant el relat que explicava el Javier Beltrán. Així doncs, vaig interrompre l’inici del conte, sentint les mirades juganeres i còmplices de la resta d’espectadors i dels dos intèrprets, mentre seia de pressa i corrents a la cadira. I quan l’actor reprèn el relat d’un tal Caimán, fill d’un rei, tancat en una cel·la, dins d’una mena de reialme especial, que es veu obligat a triar entre tres pastilles de diferents colors, les quals cada una la portaran a una nova dimensió de vida… quan en Javier Beltrán va explicant detalladament la dissort d’aquesta mena d’heroi còsmic que no sabem ni qui és ni d’on ve, ni tan sols perquè ens ho explica… un servidor intentava concentrar-se en la història, alliberar-me de la vergonya per haver-me fet notar i no divagar el pensament en altres coses que no fossin l’ara i aquí. L’acte teatral i la dramatúrgia de Boronat requereix una escolta activa, per deixar-se emportar per la seva poesia, per les reflexions filosòfiques que hi escola i per l’estructura entortolligada.

Mentre ens preguntem quina pastilla hauríem agafat cadascun de nosaltres, els dos actors ens condueixen a un nou set del jardí, resseguint el lateral de la casa, descobrint un altre estanc preciós rodejat d’una columnata i amb una taula parada al fons amb vi, aigua i uns quants platets amb embotits. Al bell mig de la taula ens espera l’Albert Boronat, qui farà de cicerone. El creador de la peça ens dona la benvinguda en aquest espai i ens explica la història d’aquella finca i del Julio Muñoz Ramonet, un dels principals magnats del sector tèxtil durant la dictadura franquista. Un relat fascinant que inclou obres d’art de Goya i Velázquez perdudes pel món. Tanmateix, aquest no és el conte que hem vingut a escoltar. I de fet, la majoria no sabíem ben bé que anàvem a veure allà. I enmig d’un glop de vi, arrenca Beltrán, un altre cop, un relat diferent, però que ben aviat veurem que va lligat al conte previ.

Ras i curt, és la història d’un escriptor de novel·les de ciència-ficció que s’aïlla en un refugi d’hivern, una casa a la muntanya, per buscar la inspiració pel següent llibre. Però hi ha un segon personatge, el tal Boris, qui cedeix la casa a l’escriptor, que es descobreix com una espècie de fan de l’autor. El bo de Boronat i d’aquest relat és que va obrint finestres cap a tota mena de referents i que va obrint possibles camins a la història a través d’una estructura novel·lada, sense posar massa context previ, detallant en primera persona tot el que va succeint en el moment en aquella casa. En un primer moment, penso en l’Annie Wilkes, la protagonista de Misery de Stephen King, però el Boris no té cap vena psicopàtica, tan sols és un fan erudit que farà qüestionar el sentit filosòfic de la literatura de l’escriptor a cops de Wittgenstein i Sartre i les seves teories existencialistes. De fet, en un gir humorístic que vertebrarà la història, serà el mateix escriptor qui es descobrirà com el verdader assassí.

La virtut d’aquest estrany conte de terror i filosofia rau en la seva estructura. L’autor fragmenta el relat, apuntant a les tovalles de paper l’ordre de les escenes, tira enrere i obre nous camins, noves possibilitats pels personatges on s’inclouen degollaments, trets a boca de canó o una invasió de zombis que ens fa trencar de riure.  I en el diàleg entre ambdós personatges, la filosofia de Wittgenstein ho inunda tot. Boronat juga amb les possibilitats meta que les teories del filòsof austríac ofereix al relat, fent avançar als personatges pel gerundi de la vida, l’existència de l’anar fent sense aturar-se en la quietud que representa l’essència.

I entre glops de vi negre, talls de formatge la virgen i altres viandes, el conte acaba i Boronat anima a Torrecilla a explicar-ne un altre titulat Skolden. Esperem un lligam entre els relats precedents, però aquest apunta més cap a la poesia, cap a un cert realisme màgic. Això sí, l’esperit del bo d’en Ludwig hi continua sent present, ja que Skolden és la casa noruega on va viure Wittgenstein. L’actor explica amb una certa melangia un conte sobre un home que va voler escriure una carta a una dona , dir-li tot allò que volia, però que al final l’atzar impedeix que aquesta carta arribi al seu destinatari. Tot i que, un altre cop, com si reiniciés el relat, li dona una segona oportunitat. Boronat navega entre els codis de la ciència-ficció i de la filosofia per traçar relats que ens atrapen i ho fan amb un llenguatge poètic i complex, però també amb un sentit de l’humor molt cafre.

I si el relat i el format mariden perfectament en aquest espai és gràcies també a la interpretació de dos talents com són Javier Beltrán i Sergi Torrecilla, que fan un exercici d’interpretació teatral essencial, asseguts a la cadira, on la veu, el gest i el ritme dibuixa molt bé cada personatge. La vetllada als jardins de Muñoz Ramonet s’acaba, però segueix amb una agradable conversa entre els companys de taula i els tres autors i intèrprets. Treuen una esplèndida i generosa truita de patates i en Boronat encara ens pregunta mig sorprès perquè hem decidit venir en aquell paratge poc conegut en comptes d’anar a veure una altra de les propostes del Grec. Serà perquè aquestes experiències teatrals no abunden precisament a la cartellera. La pròxima, a la veritable casa de la muntanya, al voltant d’un foc de camp.