Còmics cofois catalans

Dijous passat vaig assistir al Càmping Caravaning Cubelles, l’espectacle de monòlegs que la bona gent d’El Soterrani fa un cop al mes al Paral·lel 62 (antiga Sala Barts). La fórmula és fàcil: humor en català al voltant d’un eix temàtic. En aquest cas, els nou pecats de la Catalunya contemporània. Si la primera edició va estar dedicada –com no podia ser d’una altra manera– al victimisme, la segona va girar al voltant del cofoisme. Ser català i estar-ne cofoi és tot la mateixa cosa. Som el país de Jordi Basté, no ho oblidem, que cada matí ens recorda que som l’hòstia: tenim mar i muntanya, escriptors i futbolistes, cuiners i lampistes. I a l’altra banda dels Pirineus… el no-res, el buit absolut, un forat negre. I, a més, ple de francesos.

Feia patxoca veure la platea del Paral·lel 62 plena de gent jove. Tothom catalanoparlant, és clar: una mena de miratge en la Barcelona que ja ha abandonat definitivament l’adjectiu “estrany” en favor del castellanitzat “extrany” i on ni els actors dels anuncis radiofònics pronuncien bé la vocal neutra. Als convidats ens van asseure al primer pis, galliner privilegiat (i vidriat) que permet veure escena i platea a vol d’ocell. A l’escenari, una barbacoa, quatre cadires de càmping i una tenda del Decathlon que, incomprensiblement, va romandre amagada entre cametes durant tota la funció. A servidor no se li escapa res, estimats. Avís per a navegants: aquesta serà una crítica basada en l’aspecte escènic de la proposta.

Un molt bon vídeo d’en Guillem Camós serveix d’obertura de la cosa, preàmbul o prefaci d’un espectacle que és, en realitat, una tirallonga de monòlegs enfilats més alguna secció que podria formar part de qualsevol programa de les ràdios o televisions nostrades, i que es podria desenvolupar una mica més. La principal crítica a fer recau en la gestualitat dels protagonistes: esteu dalt d’un escenari davant de centenars de persones, per tant, hauríeu de saber què fer amb les mans. L’enyorat Pepe Rubianes venia del mim i el teatre gestual, i l’estupendíssima Mary Santpere dominava la comèdia física com poques. Només un dels quatre integrants de la proposta (ja us podeu imaginar quin) domina l’expressió corporal, o almenys hi juga una mica. Si no és així, es cau en el perill de fer un pòdcast amb públic, i aquest no és el cas: estem en un teatre, asseguts a les fosques en una platea i us estem mirant. Sigueu-ne conscients, còmics meus. Nota al marge: sempre em fa molta gràcia quan alguns còmics parlen del seu “show”, que consisteix principalment a passar una hora asseguts rere una taula coberta per una tela de color negre. Si això és un “show”, jo escric dues novel·les cada setmana.

El primer a intervenir va ser Josep Català, el més veterà dels quatre, que va atacar els dos pilars fonamentals del cofoisme català: la Marató de TV3 i el Gran Recapte. Molt a favor d’analitzar, sempre que es pugui, la interpretació del Julio Manrique que, juntament amb la Cristina Genebat, va protagonitzar l’espot “mataiaies” de la Marató d’enguany, inserit en una falsa sitcom ambientada a Igualada. La mítica capital de l’Anoia, o la ciutat que va veure néixer la Lloll Bertran, qui juntament amb la Mari Pau Huguet i el Màgic Andreu conformen la tríada dels grans oblidats per TV3. Marc Sarrats podria ser el germà petit (o el fill bastard) del Roger Pelàez i és qui més carn posa a la graella dalt de l’escenari. La seva expressió corporal va de l’espasme a la imitació involuntària de Chiquito de la Calzada, sumant un punt de perill i imprevisibilitat a la vetllada. En aquest sentit, és el menys català dels quatre còmics de Càmping Caravaning Cubelles: el que mostra més ganes de viure (o joie de vivre, com diem a Núvol), qui té més rauxa que seny, el més dalinià d’aquesta Colla Pessigolla. Em va encantar que cités els articles del Joan Burdeus al seu monòleg sobre Twitter i Tinder. Però alerta, Marc: nosaltres som nuvol.com, no pas nuvol.cat. Un error que cometen el 99% dels catalans.

Manel Vidal combina una veu de baix operístic amb una esquena de waterpolista i un posat tímid, una combinació imbatible. A casa ens agrada molt que es critiqui la ciutat de Girona sempre que sigui possible (“Soc de Salt, estic fent humor de baix cap a dalt”), i el seu monòleg dedicat als afters ens va agradar força, tot i que anés amb el fre de mà posat. Oye Sherman (Maria Rovira) practica la flegma britànica farcida de les cites més cultes, i ens va saber descobrir la gran parella còmica (i involuntària) formada per l’Helena Garcia Melero i la Maria Nicolau, la cuinera que a partir d’ara sempre veurem com un “turbo-barrufet”. Desaconsellem llegir un paper en escena durant tanta estona: la mirada de l’artista sempre ha de buscar l’espectador. Penseu en els actors madrilenys. És curiós veure com gran part de la vetllada es va basar en comentar productes sorgits de la Corpo, de Twitter Catalunya o dels anuncis televisius, com aquell infame d’Estrella Damm perpetrat pels Amics de les Arts. A casa no tenim tele (com fa vint anys que es dedica a recordar l’amiga del Jep Gambardella a La grande bellezza), i lligar l’humor a la cosa mediàtica pot acabar provocant, ai las, un allunyament del públic més jove. Jove de veritat, no dels quarantons amb samarreta irònica i gorra de beisbol.

De la vetllada em quedo amb l’estudi comparatiu de les pel·lícules del Jaume Balagueró (i els seus respectius pòsters), la definició de Joan Canadell com “l’Elon Musk del Bonpreu Esclat” i amb el rot que fa trenta anys que s’aguanta el Pep Guardiola. El Soterrani té la gran sort que ja compta amb un públic entregat, cosa molt positiva i que caldria explotar. Ara ens hauríeu d’oferir més risc i varietat, més focs artificials a nivell escènic. No ho sé, apunteu-vos a classes de dansa contemporània o de titelles. Els còmics americans, que sembla que només es passegin amb el micròfon a la mà per l’escenari, dominen com pocs els secrets del cos i la paraula. L’art de la pausa curta i de la pausa llarga. Aneu a veure més shows de drags queens, improvisadores i vedets arreplegades de casa nostra. Si voleu criticar la Vilarasau, aneu a veure la Vilarasau. No us quedeu en allò que ja sabeu fer, perquè la cosa sempre pot millorar. O, com a bons catalans que sou, acabareu caient en el més típic i inevitable cofoisme.