Antihomenatge a Pepe Rubianes

Poques són les persones que aconsegueixen quedar en la memòria després de morir. Encara menys, les que ho fan des del bon record i l’anècdota graciosa, i ja és gairebé impossible que s’esdevingui de manera col·lectiva. Pepe Rubianes, aquell actor galaico-catalán, compta amb l’amor comunal després de gairebé quinze anys de deixar el seu públic orfe, amb èxits inimaginables com el d’omplir a vessar el Teatre Capitol amb Rubianes, solamente durant vuit temporades. I és que és l’únic actor —que no còmic ni humorista, adjectius que evitava— que era capaç de despertar una riallada incontrolada amb el seu llenguatge barroer, algunes ironies més que punyents i certa irreverència característica davant de temes tan diversos com els fills, les hipoteques o la unitat d’Espanya.

Sota la premissa de “Què diria ara Rubianes?”, Lo Memefest de Tàrrega, el festival de l’humor de Ponent, volia reunir en la seva cinquena edició a algunes personalitats properes a ell per traçar una hipòtesi del que l’actor pensaria, faria o reivindicaria avui en dia. Tot i que l’assistència de Las viudas de Pepe com Joan Lluís Bozzo (germà gran), Pep Molina (l’esposa) i Lucila Aguilera (viuda de veritat), amb la companyia de Rosa Andreu, actriu i presentadora de televisió, va derivar a una altra cosa ben diferent: a un antihomenatge, repetien entre riallades. Els ponents exclamaven abans de la tertúlia que ja es discuteixen en les sobretaules privades sobre què diria o faria el Pepe ara, perquè el context sociopolític dona peu a prejutjar, però la certesa de les viudes és que “només ho sabria ell”. Potser el més segur és que, com van recordar els ponents en velles anècdotes, Rubianes saltés amb la magistral resposta de: “Como no te calles de immediato te doy un puñetazo que te parto la boca”. Era igual si tenia al davant la Victoria Abril, algun fan “estúpido”, en paraules de l’actor, o els mateixos fatxes. I és que al Pepe “se le cruzaba la vena”, com deia sempre.

Altres trets definitoris més enllà de la visceralitat poblaven la personalitat d’algú irrepetible com ell. Enamorat i boig per Lorca, aquest amor va conduir-lo a crear l’espectacle de dramatúrgia Lorca eran todos, on la seva direcció fou magistral, però malinterpretada per un públic que s’esperava riure, o per altres ultranacionalistes que ni es molestaven en gaudir d’una proposta cultural per després criticar-la des de la seva ideologia feixista. Poca és la gent que recorda la tal censura; Rubianes havia fet unes declaracions en contra de la unitat d’Espanya a TV3 que van costar-li la seva credibilitat davant sectors concrets. Alberto Ruiz-Gallardón, alcalde de Madrid en aquells temps, va prohibir a la seva manera que Lorca eran todos arribés als seus teatres, i el Pepe va quedar afligit a conseqüència d’una censura casposa. Pep Molina recordava durant el vermut que només es va acceptar un passi a la seu de Comissions Obreres, i que en acabar la funció, el públic va emmudir: “Ningú va gosar aplaudir fins que no ho va fer el president de CCOO. La gent no entenia el perquè s’havia censurat allò”. Pepe Rubianes va pagar car el seu dret a la llibertat d’expressió.

Carisma, transparència, honestedat i generositat són alguns dels adjectius que ens remeten a un dels nostres pares de l’humor. Un riure que s’encomanava en castellà, que sempre usava per expressar-se i treballar.

Però justament era un dels seus trets definitoris. Rubianes va independitzar-se de Dagoll Dagom —sense trencar mai el vincle amb Joan Lluís Bozzo, germà de sopars i més— per tenir la llibertat de ser i fer el que volgués. El seu talent li va permetre entretenir i fer pensar a un públic sense més eines que ell mateix damunt d’un escenari. Ni escenografia, ni històries. Un home amb capacitat innata pels accents, dialectes, onomatopeies i insults, emplenava escenaris i estadis allà on anés. De fet, que Tàrrega li dediqués aquest homenatge no és en va: durant el vermut es recordava amb la Lucila Aguilera i el Pep Molina les vegades que el Pepe havia revolucionat la Fira del Teatre. Tot va començar amb Pay Pay a la plaça dels Comediants,però l’actor tornà a la capital de l’Urgell en quatre ocasions més entre 1985 i 1999, on ostenta el rècord de venda d’entrades de FiraTàrrega, ja que en una edició va exhaurir localitats durant quatre nits seguides on va vendre més de cinc mil entrades.

Aquesta llibertat també el conduí a explorar el món, donant-li la volta en diverses ocasions. Va  enamorar-se de Cuba, Kènia, Etiopia… i amb una generositat que Lucila, Pep i Bozzo recordaven amb tota l’estima: “No hi havia ningú més generós que ell”, que convidava a les amistats i els passejava pels mateixos drets exòtics una vegada rere l’altra. Explicaven entre riallades que Rubianes era l’única persona que feia el creuer del Nil dues vegades seguides sense baixar, on ni la tripulació gosava. Rosa Andreu admirava profundament el saber i fer de Rubianes, i com havia perseverat en l’art del deslligam, fent el paral·lelisme entre les seves carreres: “Jo vaig intentar apartar-me del focus i mai vaig poder tornar amb l’èxit que ell ho feia”. Andreu afegia, també, que mai s’havia sentit tan còmoda entrevistant a algú com en Rubianes. Recordava de la seva època televisiva que tothom canviava quan la càmera començava a gravar i el Pepe, en canvi, continuava sent exactament el mateix.

Carisma, transparència, honestedat i generositat són alguns dels adjectius que ens remeten a un dels nostres pares de l’humor. Un riure que s’encomanava en castellà, que sempre usava per expressar-se i treballar; però Rubianes sempre sentia una profunda gratitud que el públic no qüestionés la seva llengua. El públic assistent ho remarcava durant el torn obert de preguntes. Bozzo, Molina i Aguilera recorden i afirmen que ningú mai li va plantar cara per no parlar català i, d’altra banda, Rubianes sentia una immensa gratitud perquè el públic li brindés tal llibertat, entesa com la llengua emprada en el seu art.

El món dona tants tombs que seria ben curiós saber què diria Rubianes ara, o més aviat, què li dirien. La certesa que ens queda és que gairebé quinze anys després el món no somriu tant, que deixa de pensar quan la ironia irreverent desapareix i s’exalta mil vegades més. Només ens queda esperar que se’l continuï recordant amb força, i que mai ens oblidem de l’estela d’aquell que estimava tant al seu “queridísimo público”. Et trobem molt a faltar, Pepe.