Quina culpa en té Van Gogh?

La primera notícia va ser el 14 d’octubre: dos activistes ecologistes van llançar sopa de tomàquet de llauna sobre una pintura molt coneguda: Els gira-sols, de Vincent Van Gogh, exposada a la National Gallery de Londres. Els activistes —molt joves— van completar la seva acció enganxant les mans a la paret. El grup promotor de la protesta s’anomena Just Stop Oil i fa aquesta pregunta: «Què val més? L’art o la vida?» La seva tesi és rotunda i també l’expressen amb una altra pregunta retòrica: «Esteu més preocupats per la protecció d’una pintura que per la del planeta?» Altres obres importants han patit aquests atacs, la tendència no s’atura. Quan escric aquest paper, la llista de víctimes inclou Picasso, Da Vinci, Monet i Vermeer. Davant la primera performance, vaig amollar una frase que no puc deixar de repetir: Quina culpa en té Van Gogh?

Estem d’acord que hi ha moltes formes de protestar i que, com correspon a la societat de l’espectacle en què vivim, cada causa pretén cridar l’atenció de la manera més trencadora —ara en diuen disruptiva— possible. Per exemple, Greenpeace ens ha acostumat a accions imprevistes i espectaculars —sovint no exemptes de risc— que desperten la simpatia de la ciutadania perquè representen la lluita de David contra Goliat. Penseu-hi: una petita llanxa contra un gran vaixell balener, persones penjades de la xemeneia d’una fàbrica de productes químics durant vint-i-sis hores, un cartell gegantí de denúncia en un braç de l’estàtua del Crist Redemptor de Rio de Janeiro… Els activistes de Greenpeace fan accions a gran escala i se la juguen. En canvi, aquests altres activistes, els de Just Stop Oil, porten a terme performances que recorden les destrosses de les criatures quan passen de la rebequeria a un estadi més intens i agut, en aquell moment en què els pares es veuen completament desbordats. L’atac a obres d’art famoses per sacsejar la consciència dels poderosos sobre la crisi climàtica desprèn —al meu parer— un infantilisme molt evident i molt de la nostra època.

Acabo d’escriure això i sento les veus políticament correctes que m’acusen de ser un adult —un boomer— incapaç de comprendre els nous temps i les formes imaginatives d’expressar la dissidència de les noves generacions. M’expulsen del debat públic perquè consideren que no sé llegir el món on visc. Si afirmo que atacar obres d’art en nom d’una bona causa és una estupidesa, estic en minoria en alguns fòrums. M’ha passat en programes de ràdio i televisió, on la majoria de comentaristes es dediquen a adular de manera hiperbòlica els joves activistes i a justificar-los, amb arguments tan poc sòlids com aquest: «El dia que l’escalfament global arribi a un punt insostenible, ja no hi haurà museus per visitar.» La por de discrepar del jovent ens està convertint en aquella mena de pares que troben sensacional tot el que la quitxalla fa i desfà.

Llegeixo un acadèmic que presta el seu saber a la justificació dels atacs contra els quadres més emblemàtics dels museus occidentals. L’expert no té més remei que gronxar-se en els sofismes més rebuscats per intentar fonamentar el que presenta com un gran acte de rebel·lia. D’aquesta manera, contraposa la creativitat artística a l’augment de la població que pot patir manca d’aliments bàsics, o contraposa el consum de combustibles fòssils a la suposada superioritat de l’art occidental i la culpa pel passat colonial. En aquests jardins conceptuals, la demagògia està servida. Alguns han confós l’exercici de l’indispensable pensament crític amb la vigilància neopuritana dels comportaments. L’enaltiment de tot allò que pugui tenir a veure amb la construcció d’una moralitat adamista i narcisista fa servir de palanca causes sovint justes, amb el perill que quedin desfigurades per l’abús de ximpleries. Tot recordant Joan Fuster, en aquest any del seu centenari que ara tanquem, se’m fa present un dels seus aforismes: «La bona fe, la bona fe… Els fanàtics, ¿veus?, tots són gent de bona fe.» Els nous fanatismes, a diferència dels fanatismes de tota la vida, procuren semblar lògics i respectables, i aspiren a aconseguir adhesions unànimes i entusiastes. A vegades gairebé ho aconsegueixen. Cal, però, resistir-se a la comoditat d’aplaudir allò que altres aplaudeixen de manera mecànica i paternalista. Diré i repetiré les vegades que calgui que Van Gogh no té cap culpa del canvi climàtic i que, a l’hora de lluitar per un món millor, cal triar mètodes que ens enlairin en comptes d’ocurrències que ens fan petits i ridículs.

Aquest article ha estat publicat al número 756 de desembre de “Serra d’Or.