Aquella discreta extravagància burgesa. Wilde al TNC

Durant tot el mes de maig i fins al 10 de juny, al TNC s’hi representa una de les obres menys escenificades, però més brillants, d’Oscar Wilde: La importància de ser Frank, dirigida per David Selvas, amb la traducció del text original per Cristina Genebat i amb un repartiment que fa caure d’esquena. Enric Ciurans en parla al número de maig de «Serra d’Or».

«L’idil·li de Wilde amb el teatre es remunta a la seva joventut» quan, després del fracàs de les tragèdies primerenques, escriví quatre comèdies entre finals de 1893 i mitjans de 1895, que són considerades bàsiques en el teatre occidental. L’èxit de públic, de la crítica i del sector artístic en El Ventall de Lady Windermere, potser l’obra més famosa, «l’esperonà a seguir explotant el filó de la comèdia de costums». Arran d’aquesta idea van sorgir dues obres més, escrites durant el seu afer amorós amb Alfred Douglas, que el «dugué a complir condemna de treballs forçats a la presó de Reading» després de ser calumniat per la mateixa societat puritana que, amb anterioritat, havia aplaudit les seves obres. Wilde es convertí, per la seva homosexualitat, en «un símbol de la intolerància amb els drets civils». Un segle després de la seva prematura mort als quaranta-sis anys, «l’Església anglicana i després la catòlica van rehabilitar la seva figura atorgant-li un perdó significatiu».

Aquí, a Catalunya, algunes de les seves obres i dels seus muntatges han estat duts a escena, com El ventall de Lady Windermere, al Teatre Nacional, el 2007; Un marit ideal, al Teatre Goya, el 2009; La Balada de Oscar Wilde, al Teatre del Sol, el 1997; Sempre teu, a La Seca, el 2017 i, més recentment, El fantasma de Canterville, al Condal, el 2018.

El muntatge que ha preparat el director, té una forta presència musical (a càrrec de Paula Jornet) que et convida, des del primer moment, a la festa, a la celebració de la vida. L’escenografia —oberta, mòbil, amarada de plantes— esdevé clara i diàfana, ocupada per un repartiment en estat de gràcia. Els actors i les actrius encarnen uns personatges extravagants, amb el dandi «que vestia calça curta i mitges de seda» com a eix vertebrador. David Verdaguer és l’encarregat de donar-li veu, acompanyat de Miki Esparbé com a amic, cosí i germà, i de Paula Jornet i Paula Màlia com a dones joves que exigeixen una única condició per casar-se amb els dos homes: que es diguin Frank. Mia Esteve interpreta la institutriu Miss Prim, peça clau al final de la peça, fent-ne un molt bon paper. Però, potser, el millor personatge de tots, tal com comentà el director Selvas i els estudiosos de l’obra de Wilde, és Lady Bracknell, la mare d’una de les noies i de qui Laura Conejero broda la interpretació amb molta elegància. De fet, bona part de les rialles del públic ocupen la sala quan ella surt a escena.

Així doncs, la interpretació d’aquesta obra de Wilde que la companyia LaBrutal (de la qual Selvas és codirector juntament amb Julio Manrique) posa en escena, ens evidencia, a través d’un format musical, «la grandesa d’aquesta comèdia que parodia sense descans els tòpics de la moralista societat victoriana», i fa que, avui, Oscar Wilde sigui un dels dramaturgs més actuals de la nostra època.