Tot torna a començar

En el tros que va del Saló de Cent al Pati dels Tarongers hi ha tota la història. Sota els sostres gòtics: trucades inconfenssables i dagues clavant-se en cors, una crònica shakespeariana molt entretinguda de traïcions entre aristòcrates. A plaça Sant Jaume: ni tan sols un centenar de persones, tres estelades, un parell de pancartes antifeixistes, quatre gats del PSC, un sonat escridassant a Colau: orfandat i grisor. La constitució de l’Ajuntament de Barcelona tanca el vincle entre el carrer i la política que van començar el 2011 amb els 15-M i al qual s’ afegiria l’independentisme un any més tard. L’alcaldia de Jaume Collboni segella el triomf de la burocràcia i la tornada a la postpolítica d’abans. Ada Colau s’ha convertit en un quadre d’Iniciativa i Xavier Trias ha estat expulsat del quadre. Més que una transformació ciutadana, la cosa ha acabat amb una redistribució de les elits.

Naturalment, Trias no ha fet res més que pagar les contradiccions estructurals de la seva candidatura, que són les del món convergent especialment descarnades. Al final resulta que si vols aglutinar exvotants de Manuel Valls i gent que va guardar urnes al menjador de casa, la cosa peta per alguna banda. Després del “Si això és ser de Convergència, doncs foteu-vos”, s’ha vist que això no és Convergència, perquè a Convergència la votava el PP. No hi ha res de personal, només són negocis; la mateixa raó per la qual La Caixa ara té la seu a València. Les elits catalanes solen veure el Procés com la causa del declivi de Catalunya, però la veritat és que va ser una resposta al declivi de Catalunya de la gent que va constatar la inoperància d’unes elits espanyolitzades. L’única dreta independentista possible pel futur serà la que representi els interessos d’un empresariat i una classe mitjana que depenguin poc d’Espanya i en vulguin dependre encara menys. L’operació Trias eren els vells senyors de Barcelona suplicant no haver de fer el tall.

Que Colau hagi decidit entrar fins a la cuina de la vella política i enterrar la credibilitat revolucionària representa un tall més net i nou. Els malestars i anhels de la gent que omplien les manifestacions i la van fer alcaldessa no han desaparegut, o sigui que l’aposta d’enfangar-se en pactes de despatxos fins al punt de votar un Collboni passat pel PP crearà un abisme de credibilitat amb molts dels seus comparable al del Procés. Per primer cop podem imaginar creients de Colau dedicant un “Amiga, date cuenta” al que han votat durant tants anys. Comuns i independentistes sempre s’han llençat acusacions de frustrar les possibilitats d’èxit de l’altre, però ara només queda una lluita sobre qui ha anat més de farol.

Els dos moviments polítics que volien transformar les coses han fallat als corrents de fons que els impulsaven i el 23 de juliol ens demanaran tornar-ho a intentar com si no hagués passat res. ¿Hi ha alguna diferència entre el xantatge emocional que el processisme vol fer amb Espanya i el xantatge emocional que Yolanda Díaz vol fer amb la dreta? La temptació és assenyalar que els Comuns han estat recompensats pels serveis prestats mentre els convergents veuen que el seu món es desfà. Es visibilitza de nou que a Catalunya el conflicte nacional té més fondària i és l’únic que permet explicar per què les coses acaben com acaben, el tuit que va fer Manuel Delgado “entre los nacionalistas y los nacionales, prefiero los nacionalistas”. Però aquesta veritat, que ara emergeix amb més força, llampeguejarà durant uns instants i es perdrà com llàgrimes en la pluja, perquè no hi ha ningú capaç d’articular-la, i sí que n’hi ha molts preparats per fer-ne foc d’encenalls electorals. L’única batalla que farà la diferència a llarg termini és la del sentit i la memòria del que ha passat a Barcelona entre 2011 i 2023.