De què fuig Ayuso quan corre

Joe Biden vol impulsar un impost de societats que vinculi a totes les empreses del planeta i Isabel Díaz Ayuso havia fet un vídeo perfecte per respondre-hi: fugir corrent. A l’espot de campanya de l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid no hi ha arguments ni paraules, només imatges, perquè som davant d’una fantasia en el sentit estrictament psicoanalític del terme: un mecanisme de defensa que el cervell activa per escapar dels fets quan són massa feixucs, el compliment del desig a través del somni, com si els electors poguessin triar entre votar el principi de plaer o votar el principi de realitat. Impostos, pandèmia i canvi climàtic? Una xarxa de limitacions de la conducta personal s’estén pel globus, llevat del Madrid popular, on l’individu pot córrer més de pressa que la comunitat carregosa.

No hi ha ara per ara cap repte de més envergadura política que fer atractiva la idea d’interdependència per als rebregats votants de les democràcies liberals, però el problema de deixar-ho tot en mans dels impostos és que alimenten una forma de veure el món que torna com un bumerang i acaba apuntalant la fantasia individualista. Concentrant tots els esforços i tots els discursos en la correcció post facto de les desigualtats generades pel mercat, el contracte social es converteix en una relació paternalista entre guanyadors i perdedors, els primers sentint que cada euro de diferència que perceben respecte del segons els pertany enterament. La realitat és que la mera possibilitat de la riquesa depèn de l’existència d’un entramat col·lectiu i el vocabulari de la redistribució posa un focus massa intens en la idea manifestament absurda que el sou és una etiqueta correcta del valor social de les persones. El mèrit és una bona idea que no s’ha d’abandonar, però no n’hauríem de parlar com si fos una cosa d’escaladors que pugen sols al cim, sinó d’enxanetes que s’enfilen gràcies a una torre humana.

Vet-ho aquí la predistribució. És una nova idea que creu que la narrativa d’un “capital bàsic universal” té més fondària que la d’una renda bàsica universal. En lloc de parlar sempre en termes de redistribució dels ingressos per reduir la bretxa després de la creació de riquesa, la riquesa s’hauria de compartir per endavant. De dividir la societat entre capitalistes i assalariats a que tothom sigui una mica capitalista. Fa temps vaig llegir una proposta que combina els models de “participació” i “ingrés bàsic”, desenvolupada per John Roemer sota l’etiqueta de “capitalisme de cupons”. En fer divuit anys, cada adult rebria una cartera d’accions a les empreses de la nació, destinades a donar-li una quota per càpita dels beneficis del país. Podria canviar aquestes accions a preus cotitzats en un mercat de valors competitiu, però no podria mai vendre’s la seva cartera. En morir, la cartera de cada persona tornaria al Tresor, per recircular-la a la propera generació. Doncs bé, aquesta setmana llegia una conversa entre el Nobel d’economia Joseph Stiglitz i Roy Dalio, el cap d’un dels hedge funds més importants del món: un és bastant d’esquerres, l’altre és molt de dretes, però tots dos estàven d’acord que calia aprofitar la massiva intervenció gobernamental que ha propiciat la pandèmia per parlar menys de redistribució i més de predistribució. Del Fons Permanant d’Alaska o el fons sobirà de Noruega que funcionen ara mateix a idees com la de Roemer hi ha pocs passos que la pandèmia pot ajudar a fer.

Que Biden vulgui aprofitar la seva legislatura per fer una harmonització fiscal de gran abast sona al clixé de convertir les crisis en oportunitats, que ja sabem que sol ser la pitjor de les xerrameques. Els ultracapitalistes com ara Bill Gates fa dècades que reclamen aquest tipus d’impostos per pur interès, com una manera de salvar el sistema que els beneficia. Els revolucionaris del món segueixen dient que amb això no n’hi ha prou o el comunisme és l’única alternativa al col·lapse, i que amb la pandèmia els països han actuat de manera inequívocament socialista. Però hi ha una veritat en el vídeo d’Ayuso: en la naturalesa humana batega un anhel d’acció personal que massa vegades no troba espai en l’imaginari polític antiquat de la redistribució. Predistribució sona millor, la idea que tothom ha de poder córrer, però que per córrer necessitem als altres.