El Canigó com un embruix

D’entre tots els atreviments que van brollar del singular coratge de Jacint Verdaguer, pels quals va haver de pagar un preu ben alt, la seva set adrenalínica protagonitza Canigó 1883. Verdaguer és l’excursionista català per excel·lència, el primer a conquerir el cim del pic de Salòria i la Pica d’Estats. Les seves travesses pels Pirineus de 1882 i, sobretot de l’estiu de 1883, van ser els detonants de la creació del que es descriu a la pel·lícula com la seva millor obra poètica, tot un mite patriòtic decidit a “fer trontollar la terra”: Canigó. Unes expedicions que també són l’objecte de la pel·lícula, que s’erigeix en una consecució de descàrregues contínues de bellesa natural emergent de l’aigua, la roca i els cims pirinencs, mentre els versos de Canigó t’acaricien l’oïda amb una captivant recitació simultània i una banda sonora encertadíssima. 

Com a espectadora, tot plegat conflueix dins meu en una sensació a cavall entre una -potser pretensiosa- experiència del sublim, una admiració amb una retirada d’orgull patriòtic i una estranya sensació de familiaritat envers alguns indrets que no he trepitjat mai. La llegenda pirinenca de Jacint Verdaguer se m’acosta com un embruix, amb la seva pàtina de màgia celta cobrint la neu dels Pirineus. La de Verdaguer és una eterna lluita entre el que es pot i no es pot fer, entre el que és adient escriure i el que no: desafiant constriccions morals catòliques, no es limita a descriure les proeses de la cavalleria, fa que la fada Flordeneu deixi un rastre de paganisme artúric al seu pas. 

Però l’objectiu de Canigó 1883 no és únicament fer que la poesia de Verdaguer es materialitzi a la pantalla -amb la direcció i fotografia d’Albert Naudín-. A partir de la recerca del guionista Bernat Gasull, la pel·lícula narra parts de la història personal del poeta, aventures que mai va poder publicar i desventures que el van marcar per sempre. Se’ns presenta la figura de Jaume Collell, amic que va esdevenir enemic, des d’un immens penediment per la seva indiferència quan Verdaguer era acusat i marginat. Havia intentat ser “la veu de la raó” i li havia recomanat que no escrivís sobre com “grimpava” per la muntanya. Gràcies a algunes cartes adreçades a ell, es conserven les descripcions dels dies que Verdaguer defineix com els més feliços de la seva vida, de poble en poble muntanyenc descobrint litúrgies, oficis tradicionals -raiers, pescadors- i la moda particular que definia la indumentària del moment. El Verdaguer encara jovial als seus 38 anys travessant els Pirineus no és l’únic que coneixem a la pel·lícula. Lluís Soler encarna el poeta als darrers anys de la seva vida, embolcallat en un patiment intens que només s’alleuja pujant de nou les seves estimades muntanyes, les seves “Maleïdes”. No era propi d’ell abandonar res, mai va abandonar els seus principis, de la mateixa manera que no va voler fugir permanentment dels Pirineus tot i les diferents amenaces geogràfiques i polítiques que l’empaitaven. Encara que profundament melancòlica, l’última versió de Verdaguer es mostra encara forta d’esperit, celebrant que mai va sucumbir a cap altra pressió que no fos l’atmosfèrica, i declarant que “totes les ones del mar no poden rompre un gra d’arena”.