Les de l’hoquei. Totes les dones aventureres el tenen

Les de l’hoquei comença a flirtejar amb un segell de “Recomanada pel departament d’ensenyament”, i això és bo i dolent alhora. El primer arc de creixement d’una jugadora s’ha tancat i ha quedat rodó: la Berta (Natàlia Barrientos) ha superat el seu avortament gràcies a una empatia de manual exhibida per família i parella, i l’escarni digital que amenaçava de cronificar el problema ha mort a les mateixes xarxes on va néixer via vídeo-selfie amb un d’aquests discursos més polítics que personals que ja va sent habitual en la sèrie: “He decidit sobre el meu cos perquè és meu i prou. No sé quants de vosaltres podeu dir el mateix, obsessionats tot el dia per la bellesa física a l’Instagram”. Entremig, s’ha aprofitat per fer educació sexual explícita i, en l’últim episodi, vam escoltar les noies explicant amb parsimònia que no n’hi ha prou de posar-se el condó al final, sinó que “antes de llover chispea”. La intrepidesa del fluid preseminal és una realitat que interpel·la als adolescents i una conversa entre amigues en què es diuen les coses pel seu nom no només és versemblant, sinó que fa gràcia. Però és que tot és tan pedagògic que…

El titular d’aquest article fa referència al virus del papil·loma humà, un altre dels temes que preocupa a la generació que s’estrena en la vida sexual activa. És la traducció de “All adventurous women have it”, el títol del tercer episodi de Girls, la sèrie de culte sobre els first world problems de les joves millenials. La frase és políticament incorrecta: la pronuncia la Jessa (Jemina Kirke), per tranquil·litzar a la Hannah (Leena Dunham, creadora i protagonista), després d’un episodi intentant trobar qui l’ha contagiada amb “pre-càncer”. L’efecte és ambivalent: d’una banda, les angoixes woodyallenesques de la Hannah des que coneix el diagnòstic i la seva croada per informar/culpar a algun examant donen pes a la infecció. Però el gir relativista final, quan descobrim que “totes les dones aventureres el tenen” fins al punt que l’única de les amigues del grup lliure d’HPV és verge, se salta per complet tots els manuals de divulgació de conductes sexuals, fins al punt de donar un cert glamour a la transgressió.

Què funciona millor? La relació entre les ficcions i l’aprenentatge moral que se’n pot extreure és un debat més vell que l’anar a peu i, a més, sota l’escrutini de la televisió pública, es multipliquen les possibilitats d’indignar sensibilitats molt més que de satisfer-ne. Però hi ha una constant que qualsevol que no giri l’esquena a la psicologia juvenil coneixerà: n’hi ha prou amb detectar que una lliçó és una lliçó per bloquejar la capacitat d’absorció psicològica. Intenteu dir-li a un adolescent el que li convé a veure el cas que us fa. Precisament, si alguna cosa pot fer la narrativa que està fora de l’abast dels sermons, és integrar els fets i els valors d’una manera orgànica, barrejant els uns i altres tal com se’ns apareixen a la vida. Es diu que al paradís només s’hi pot accedir per la porta del darrere, i les sèries tenen un grapat de claus.

L’educació sexual és només un dels temes en què Les de l’hoquei s’està guanyant el certificat pedagògic, però ja veiem que serà un dels centrals. Perseguida per la llarga ombra de Merlí, sorprèn que, en comptes de radicalitzar l’aposta amb què va tiromfar Héctor Lozano, es faci marxa enrere. Estem parlant de l’antiheroïcitat: si alguna cosa ens va ensenyar l’edat d’or de les sèries és que els televidents no només estem preparats per narratives complexes en què els personatges tinguin clarobscurs, sinó que cada cop som més escèptics amb els productes que dibuixen un mapa de bons i dolents diàfan. Les de l’hoquei és un producte per adolescents i té massa por de sortir-se de la ratlla quan, precisament, allò que pot fer una ficció i que no trobarem a l’aula és incorporar l’ambivalència. Una sèrie no et pot acompanyar de la maneta fins a la moralina, ha de crear espais ambigus i confiar que els joves els ompliran per ells mateixos.