Més sonats que les maraques de Machín

No fa gaire, en una passejada nocturna, m’arribaven des d’una revetlla els sons esmorteïts d’una cançó que feia temps que no sentia i que sempre m’ha fascinat: El manisero. Els més granadets la recordaran, perquè és un clàssic ja centenari, un hit internacional de la música cubana que, fins i tot els Beatles van citar paròdicament en una sessió de gravació a Abbey Road. El 1930, el gran Louis Armstrong l’havia enregistrat amb el títol de The Peanut Vendor i la cubana Rita Montaner l’havia versionat en francès al Folies Bergère de París, ciutat on també la interpretaria Josephine Baker, segons explicava Alejo Carpentier.

Qui l’havia popularitzat a Cuba i els Estats Units -a Broadway- va ser Antonio Machín, el 1929. Recordo que la va cantar a Flix als primers 60, en una actuació memorable que vaig presenciar acompanyat de ma iaia. Més ben dit: era jo qui l’acompanyava a ella, perquè era una vídua de la guerra que per sortir a esbargir-se m’havia d’utilitzar d’espelma per allò de què diran. I em vaig enamorar de la cançó que interpretava aquell senyor negre, elegantíssim, vestit de blanc, que es movia amb tanta gràcia sobre l’escenari mentre feia sonar les maraques. Després d’una introducció joiosa de trompeta i uns tocs de percussió, el venedor de cacauets crida la seua suculenta mercaderia: “Maní/si te quieres por el pico divertir/ cómprate un cucuruchito de maní”. Dit en termes kantians: l’imperatiu hipotètic ens adverteix que si volem xalar, hem de menjar cacauets.

I ara ve el moment que ens emocionem, quan fins i tot no podem evitar que els ulls s’humitegin lleument: “ Que calentito y rico està,/ ya no se puede pedir más”. Tota una lliçó de vida. Els boomers fa quaranta anys que tenim cotxe i el canviem més o menys regularment. Hem estat a Trafalgar Square, a la plaça Jemaa el-Fanna i a la Plaça Roja, hem visitat la casa natal de Mozart, a Salzburg, i el palau de Minos, a Creta. Cada dia de la nostra vida, un dia rere l’altre des que vam néixer, podem esmorzar, dinar, berenar, sopar i, si convé, ressopem. A més, en general, la salut ens acompanya raonablement gràcies al nostre extraordinari sistema sanitari que tant ens agrada criticar. I, malgrat tot això, no estem satisfets, ens sentim desgraciats i volem la lluna en un cove.

Amb la perspectiva dels anys, serà una estirp maleïda, perquè som uns malcriats i estem més sonats que les maraques de Machín, el cantor dels pelacanyes

Aquesta generació, la més estimada pels déus de totes les generacions que han habitat la terra, no ha conegut la guerra, a diferència dels pares i dels avis. Nascuda amb el creixement econòmic, ha rebentat el planeta amb el seu consumisme cec, ha abandonat els seus fills en mans del capitalisme salvatge i amb el feixisme trucant a la porta. Amb la perspectiva dels anys, serà una estirp maleïda, perquè som uns malcriats i estem més sonats que les maraques de Machín, el cantor dels pelacanyes que assegura que els cacauets calentets són tan saborosos que ja no ens cal demanar res més a la vida, ho diu de forma impersonal, per a ningú i per a tothom: “Ya no se puede pedir máaaaaaaaaaaaaas!.

Tot seguit, el venedor adreça un clar advertiment a l’eventual clientela femenina: “Ay, caserita, no me dejes ir/ porque después te vas a arrepentir/ y va a ser muy tarde ya!”. Les ocasions no es poden deixar passar així com així, perquè després ho lamentarem. Els grecs parlaven del kairós, el moment adient que cal aprofitar perquè és irrepetible, el temps de la celebració i el gaudi que cal saber distingir del cronos o temps lineal, quotidià, repetitiu. La noia de la casa, la caserita, haurà de decidir si vol aprofitar la presència del comerciant per consumir la delicatessen anunciada i qui sap si per altres coses. Dit i fet, sense més dilació, “manisero se va/ manisero se va”, que el temps és or en els negocis. Abans, però, un últim consell, per si algú el vol escoltar: “Caserita, no te acuestes a dormir/ sin comerte un cucurucho de maní”.

No és recomanable anar a dormir amb la panxa buida. Et pots dessonillar fàcilment i passar la nit del lloro, i més al Carib, on abunden aquesta mena d’aus i més aviat es passa gana. És lògic, per tant, que quan tot sembla perdut, el negoci es pugui redreçar de sobte: “El manisero entona su canción/ y si la niña escucha su cantar/ llama desde su balcón”. És un crit al límit de la desesperació: “Dame de tu maní”, i encara insisteix: “Dame de tu maní”. Finalment, confessa la seua vergonyant addicció: “Que esta noche no voy a poder dormir/ sin comerme un cucurucho de maní”. I, tot seguit, el venedor pregona que se’n va.

I arriba el misteri que envolta la cançó, la qüestió que ens reca des de fa dècades. Com ha acabat la història? Perquè, francament, els versos obren la porta a l’ambigüitat. Diuen: “Me voooooy”, reiteren: “Me voooooy”, i encara: “Me voooooy”. Sembla clar: Se’n va. Però: què ha passat abans? El manisero ha venut els cacauets a la noia? Ha marxat i l’ha deixat en bon confés i dejuna? O tot plegat només era un immens eufemisme, una chanson à cléf per referir-se a qüestions menys innocents?