ZOO va fer història al Palau Sant Jordi. Dissabte 10, prop de 15.000 persones van desplaçar-se cap a Barcelona per no faltar a l’últim concert de gira (Llepolies, 2021). El concert estava apuntat a les 21:30, i puntual va començar. Un concert que culminava l’entesa i el calatge de la banda de Gandia dins del territori. La prova va ser al Wizink, a Madrid, i va sortir bé. Es va continuar al Palau, i ho van rebentar tot.

A dos de deu del vespre es feia de nit al Sant Jordi. Un primer pla de Panxo amb el cap cot –frame del videoclip d’Avant (2020)- era la imatge que obria. Una mescla de vídeos de birres i barres d’aquests vuit anys, van funcionar com a presentació d’Arnau Jiménez, Natxo Císcar, Marcos Úbeda, Héctor Galán, Toni Fort i el mateix Panxo. Un poquet més enllà, ja al damunt de l’escenari, a les cares habituals si sumava un trombó, una trompeta i un bateria: Xavi Banyuls, David Martínez i Rafa Clapa. Convidades conegudes també ho eren Selma Bruna i Sandra Monfort, dues de les tres Marala (Jota de Morir, 2022), que hi van ser durant tot el concert. A dos de deu del vespre començava, a les dotze menys poc acabava; més de dues hores llargues de ZOO. Objectiu aconseguit; història feta. Un concert de ritme i pocs discursos, a banda dels imprescindibles. S’havia vingut a tocar, a fer saltar el públic, i que fos una gran festa. Bona prova en son els més de 30 temes que van sonar, i amb quina qualitat (se’n parlarà d’això).

Quan van sortir Panxo i Arnau a presentar un dels temes més nous, Panya, ningú s’hauria imaginat que en el pack del nou single hi venia de regal la coreografia.

Ei, per marcar un ordre, el concert començava amb l’oferta hedonista del grup, a passar-ho bé. Ells ja se n’havien ocupat que tot estigués a lloc. És freqüent veure a Panxo començar els concerts amb la gavardina negra, però més freqüent és veure que no li dura més de dos o tres temes. Estona que es necessita per col·locar el públic a damunt de tot. Anar traient capes i amb elles les cançons, una darrera d’altre, Diània i La Mestra per començar, a mig camí de la reivindicació i la memòria. Per tancar un bloc de forma coral amb un Correfoc, sense carretilles però amb molta llum. Primera parada emocional del concert.

• 

  Parlem amb…

  Panxo: “Zoo m’ha fet viure sense despertador”

  Oriol Roger Creus

Si, de parades en va tenir el concert. Petits entreactes que servien perquè uns agafessin aire, perquè els altres poguessin muntar i desmuntar, com per exemple la tarima de la bateria que entrava i sortia. A més, donava peu al canvi en la posada en escena, i era divertit de veure. Quan van sortir Panxo i Arnau a presentar un dels temes més nous, Panya, ningú s’hauria imaginat que en el pack del nou single hi venia de regal la coreografia. Menys encara, que aquesta la fes tota la banda, de costat a costat de l’escenari.

I així tota la nit. Un tema al davant d’un altre, aquest cop amb pocs extres a la veu, però sense deixar de comptar amb Toni Mejías (Los Chikos del Maiz) a Imperfeccions o una de les sorpreses, Miriam (Lisasinson) fent-se seu el rap de Sereno. Un concert multitudinari i intergeneracional, sol o amb família, amb parella o amb filles; hi era tothom. Quan un és fa major, deia Panxo, s’atreveix a dir coses que mai havia dit. A dir i a fer, pel que sembla: com devia sortir la proposta d’omplir el Palau Sant Jordi? A més, assajant en xancletes i amb les vibracions que tot plegat és fàcil, fent funcionar un engranatge com si res, com si al darrere no hi hagués hores, dies i mesos.

L’estratègia de l’equip proper

Forma part de la idiosincràsia d’este projecte, un equip de persones que han anat agafant curro de forma natural, deia Panxo fa uns mesos. Era en la presentació de l’últim disc. Ben bé no es referia ni a ell, ni a les persones que l’acompanyen a l’escenari, en aquest cas concret responia així quan era preguntat per la manera de treballar. I és que un dels pilars de la formació és tot el cos tècnic, l’esment que mereix tota l’esfera que envolta al grup i el paper que juga en el desplegament quotidià del projecte. Bona mostra conscient en va ser l’abraçada de Rober (manager) i Ana (comunicació), que es van fer a mig show a peu d’escenari. Gent propera al grup, que ha anat sumant al llarg d’aquests vuit anys, que ho ha fet per la pura convicció de fer el que volia, amb qui ho volia, i perquè els hi agradava. De la germanor, als resultats.

Uns resultats que desprenen la mentalitat amb què es vol entendre tot el què hi ha al darrere. El que se suposa que empeny a algú a lluir la samarreta del mico, anar al Wizink, al Palau o a on sigui. No tant per l’excusa, sinó pel que representa. Tot el que al llarg d’aquest temps ha anat desprenent, a base d’assaig rere assaig, concert i concert, tancar-se a l’estudi, provar com sona al local i que tothom estigui al seu lloc; el de la guitarra amb la seva seguretat, el del so mil·limetrat a cada moment, com sona cadascú, xarxes, notícies… I així amb cada un dels filaments del grup. Només de veure com giren, aquella que va al concert ja no només i va per la música, sinó per l’orgull de formar part de ZOO Posse; de veure, creure i tenir cert respecte pel que s’hi fa, però sobretot per com es fa. És inqüestionable la feina del sarau del dissabte, però més ho és ser conscient del que comporta que la història hagi arribat fins aquí. Deia Panxo que s’hi troben a gust, que no tenen pensat marxar, tot i haver deixat escrita Canço Pòstuma. Llarga vida a ZOO!