Júlia Colom canta el futur

El disc comença amb una veu profunda, a cappella i amb uns giravolts àgils malgrat la força que arrossega, un so que no pot evitar fer-nos pensar en la matinada de Nadal. La nostra sibil·la és Júlia Colom, nascuda a Valldemossa, Mallorca, i formada musicalment en jazz i música moderna a Barcelona. «Quan M’abrasava» és la primera peça de les deu que conformen el seu àlbum debut, Miramar (La Castanya, 2023). La cantant publica Miramar com una culminació d’anys d’investigació de la música que l’ha envoltada sempre, les tonades mallorquines, així com el treball de convertir-la en pròpia a través de la composició. L’any 2020 va protagonitzar Sempre Dijous de Joan Porcel, film que guanyaria el premi al millor documental nacional a l’In-Edit de Barcelona, i on la càmera seguia el seu dia a dia en aquesta recerca musical entre dos mons, el passat i la modernitat. Tres anys després, Miramar comença així, amb una veu ressonant com tota una declaració d’intencions, però no et prepara per res del que hi trobaràs.

L’àlbum combina ritmes, melodies i harmonies de fons tradicional amb una instrumentació que aprofita els sons més actuals, en tant que electrònica i producció en tendència, per acabar d’embolcallar veu i guitarra, transformant la tecnologia en un instrument més de l’ensemble de Júlia Colom. Aquesta manera de treballar ja la tenim molt assumida en gèneres com el flamenc, que s’ha fet mainstream a través de les visions de Rosalía o C. Tangana, però Colom ho aproxima a la música mallorquina amb una senzillesa admirable, com si la seva música no hagués de sonar de cap altra manera. La producció és delicada i deixa l’espai necessari a la veu i la guitarra, creant un tàndem de sons integrats de manera que no tens la sensació d’estar escoltant fusió de cap mena, sinó una tradició que es fa escoltar. El vaivé dels beats captura a la perfecció el deix hipnòtic de les cançons de tradició oral, que et xuclen com una espiral, i tot i que la majoria de temes de Miramar són composicions contemporànies de Júlia Colom, aconsegueix aquella familiaritat que podem reconèixer com a nostra tot i que no l’hàgim escoltada mai.

Es poden entendre el folklore i la tradició com un document per a preservar en vitrines, per explicar el passat. Es pot entendre, també, com un record per homenatjar als avis i entendre els pares; com una curiositat per captivar turistes o com la punta de sal que ens falta per acabar de fer lluir el nostre perfil artístic, i tot això té el seu motiu de ser. Ara, si l’entenem com a cultura, com la nostra cultura, la cosa canvia, i això és el que fa la cantant mallorquina. Amb Miramar, Colom no pretén aproximar el so tradicional mallorquí a la modernitat, sigui el que sigui aquesta, sinó que posa l’actualitat i la tendència al servei de la tradició, entenent la tradició no com un record sinó com una identitat musical contemporània, útil, pròpia, seva i nostra, i que, per tant, es pot servir de tots els recursos que té a mà sense perdre la seva essència. A Miramar, el folklore és un llenguatge viu i parlat que ella sap dominar.

Tot i que acaba de publicar, Júlia Colom ja està programada en grans festivals com el Primavera Sound de Madrid i Barcelona, i el mateix festival la defineix com una d’aquelles veus que, quan la sents, “ho saps”. Malgrat l’electrònica, el pols i les harmonies mantenen allò solemne de la tradició, aquell misticisme de l’art que sobreviu al llarg dels segles, i, tot i que no sé fins a quin punt Júlia Colom se sap profètica, si una cosa ens deixa clara amb Miramar, és que el futur serà ultralocal.