Joan Isaac: “Desgraciat qui no cregui en ell mateix”

Joan Isaac és una de les veus més sòlides i prestigioses de la cançó d’autor en català. Des de 1973 ha publicat una trentena de discos, entre ells Planeta Silenci (1998), Premi al Millor Disc en Català de Cançó d’Autor i Premi al Disc en Català amb les Millors Lletres. Moltes de les seves cançons són ja peces clàssiques i himnes de tota una generació, com A Margalida (1976), dedicada a Salvador Puig Antich.

Aquest dimarts 28 de novembre celebra mig segle dalt dels escenaris acompanyat de Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Carme Sansa, Pemi Fortuny, Roger Mas, Sílvia Comes i Anna Roig. Amb el títol 50 anys de cançons i setanta de vida, el cantautor oferirà un gran concert antològic al Palau de la Música Catalana (21h), on repescarà cançons de cada un dels vint-i-cinc àlbums que conformen la seva extensa i variada obra discogràfica, que ara DiscMedi recull en un cofre integral. Hem parlat amb ell uns dies abans de l’efemèride.

Aquest concert no és un retorn ni tampoc ben bé un comiat.

No és un comiat. Com diu el Paco Ibáñez: “Yo no me retiro ni después de muerto”. Aquest concert serà una festa d’aniversari. I tinc la sort de celebrar-la al Palau de la Música, molt ben acompanyat de músics que estimo.

És el teu segon Palau. El primer va ser ara fa 46 anys, el desembre de 1977. Aquesta vegada t’hi acompanyaran Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Sílvia Comes o Anna Roig entre d’altres. Com has fet la tria de músics que cantaran les teves cançons aquest dimarts al Palau?

L’elecció dels músics ha estat purament emocional. Tots són amics amb qui ens uneix un respecte mutu. No he trucat ningú a qui no tingués la certesa que li faria il·lusió participar-hi.

Ens pots avançar què cantareu?

No ho puc explicar. Només et diré que en el cas de Joan Manuel Serrat li he passat una llista de cançons perquè en triés una. Sí que puc revelar què cantarem amb el Paco Ibáñez, amb qui aquests dies hem estat assajant Palabras para Julia, en castellà i també en versió catalana.

Trobaràs a faltar algun amic.

Sí, dimarts al Palau hi haurà dues absències importants, que procurarem que es facin presents d’alguna manera. Un és Luis Eduardo Aute, que era un germà per a mi i la seva mort em va deixar molt tocat. L’altre és el Moncho, que sempre va tenir molt present les meves cançons.

El concert arriba acompanyat d’un altre regal. La discogràfica DiscMedi edita l’integral Joan Isaac, una edició de luxe en format de cofre, que conté els 25 àlbums que has publicat.

Sí, estic content i agraït. En aquesta celebración coincideixen tres coses: el concert, el llibre antològic Joan Isaac. 101 cançons, que recull les meves lletres en un volum molt ben editat per Llibres del segle i ara aquest cofre amb 25 discos, i agraeixo totes les cases que els havien editat, EDIGSA, ARIOLA, PHILIPS, STRESMUSIC, SONY MUSIC, PICAP i DISCMEDI, que hagin facilitat la feina a Discmedi per editar aquest cançoner que comprèn tota una vida dedicada a la composició.

Aquest Integral conté també el nou disc que has publicat enguany coincidint amb el teu 50è aniversari. Tinc una casa al mar, el teu 23è álbum, conté nou peces en què tractes el pas del temps, l’amistat i l’amor incondicional a l’ofici de fer cançons.

Les absències hi tenen un pes fonamental, en aquest disc, i es fan paleses amb les lletres que dedico a la meva mare i al meu gran amic Luis Eduardo Aute, que trobo molt a faltar. He tingut la sort de treballar-lo amb els productors Tony Carmona i Antoni-Olaf Sabater.

Reculem una mica en el temps. Vas començar la teva trajectòria musical el 1969 com a membre del grup Nosaltres. El 1973 vas iniciar la teva carrera artística en solitari, que t’ha portat a actuar en els escenaris de referència de la cançó d’autor europeus i sud-americans. La cançó d’autor, però, ha viscut moments baixos. Quan van irrompre els grups de rock català dels noranta semblava que fèieu nosa.

Sí, va semblar fins i tot que hi hagués una consigna per silenciar la cançó de protesta, una apagada mediàtica sobre nosaltres, no sortíem als mitjans. Això explicaria, per exemple, que l’Ovidi no sortís mai a TV3. És molt fort. Va ser en part per això que vaig deixar d’actuar en públic durant 14 anys, fins que va aparèixer el Barnasants.

La teva trajectòria ha anat molt lligada a aquest festival, que ara acull el teu concert d’aniversari, encara que sigui fora de temporada.

Sí, el Barnasants és el festival de cançó d’autor més important d’Europa. És un espai segur, que protegeix i promou el que jo sempre he defensat a mort,amb les ungles i amb les dents: el gènere de la cançó d’autor. Penso que la gent sempre tindrà la necessitat d’escoltar una cançó escrita amb una lletra intel·ligent, capaç d’emocionar-nos. És un territori que cal defensar i per això sempre he fet costat al Pere Camps, és com el meu germà. Som aliats.

Vas deixar de cantar en públic durant uns quants anys, però sempre has tingut al teu costat gent que ha cregut en tu.

Aquests cinquanta anys de cançons no haurien estat possibles sense l’acompanyament de persones com Joan Molas i Júlia Batallé, Josep Sanz, Jordi Freixas o del meu mànager Yanni Munujos.

Has tingut la sort que han cregut en tu.

Molta sort, però t’he de dir que la persona que ha cregut més en mi he estat jo mateix. Desgraciat qui no cregui en ell mateix.