Gorka Urbizu: «A la vida no soc tan valent com ho soc amb la música»

“Hasiera Bat” significa “un començament”, però Gorka Urbizu no concep aquest primer viatge en solitari com una ruptura, sinó com una nova etapa necessària, connatural i lògica. Lluny de la dissonància, el seu disc és la frase que segueix un punt i a part. Un treball en contra la irrellevància i la superficialitat moderna, una cabana al bosc que serveix com a búnquer atòmic i que s’aixeca insolentment com un suau manifest a favor de la pausa i la calma. L’ha gravat al Teatre de Ca l’Eril de Guissona sota el beneplàcit de Jordi Matas i Joan Pons, que l’han produït. Després de vint-i-cinc timonejant Berri Txarrak, la seva alma mater, guitarrista, lletrista i compositor s’atreveix a compartir deu cançons en aparença senzilles, però que sublimen el cosmos interior d’un artista compromès amb ell mateix que ara crida des del silenci, la temprança i la delicadesa, dibuixant paisatges sonors i calibrant una poètica lúcida que es manifesta a través de lletres consoladores i calefactores. Si Hasiera Bat és un bosc, Urbizu és el seu fidel druida. Aquest dissabte, 25 de maig, el presentarà a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, en un doble concert amb Mar Pujol. Entrades, aquí.

És inevitable que t’ho pregunti, em sap greu: com portes la ressaca de Berri?

[Riu] Berri serà sempre la meva banda mare. Guardo records increïbles, inesborrables. Però cap a l’última etapa vaig sentir un esgotament i un cansanci després de vint-i-cinc anys amb un grup que exigia moltíssim, a tots els nivells. Van ser nou discs, no sabia quina direcció agafar i necessitava aturar-me. Aquesta va ser la raó. Em vaig dedicar a descansar i a no fer res, un exercici que jo reivindico, i ja sé que és un privilegi, però per poc que es pugui, insto a la gent que no faci res. A vegades cal assumir que s’ha d’apagar el motor de la maquinària. Jo em vaig llançar d’un tren que estava en marxa i a més que anava de putíssima mare però va valer la pena.

Com a artista, necessitava desvincular-me de la marca Berri Txarrak i treballar en un disc que jo em devia a mi mateix, des de feia temps. Necessitava també demostrar-me que era capaç de fer-lo. Ara s’han donat les circumstàncies.

L’has tret per sorpresa, sense avisar, a traïció.

Aquest disc és una mena de reacció a la societat en la qual vivim. Tots ens sentim sols, desemparats, perduts i confosos. I estressats. Tots estem estressats. A Hasiera Bat ofereixo un disc que mereix una escolta més atenta, més tranquil·la, més pausada. Sé que demano un impossible, però per demanar que no quedi [Riu].

En el meu cas, ha funcionat, et vaig escoltar obsessivament per preparar l’entrevista i ara no puc desenganxar-me’n.

És que val la pena provar-ho. Queda malament que ho digui jo, però Hasiera Bat et recompensa amb bones sensacions i, a més, et convida a un viatge sensorial molt ben parit. Ara bé, si no tens temps o no et va aquest rotllo, tampoc passa res. El missatge seria una mica aquest: celebro la tranquil·litat de saber que no passa res. Tampoc pretenc agradar a tothom.

Mai m’has semblat algú que fa les coses per agradar a tothom.

És un disc pel qual hi he posat tot el meu amor. I el fet que sortís per sorpresa va ser també per una qüestió de posar el debat sobre la taula sobre com consumim música. El mateix verb ja t’ho diu tot: parlem en base a consumir, en comptes d’escoltar [Riu]. Tela.

Tothom treu les novetats el divendres, pensant en el playlist. Jo vaig pensar que en aquest cas volia treure el disc qualsevol dia menys divendres. Vaig demanar per favor que no fos un divendres [Riu]. Tenia claríssim que no volia entrar en aquest joc. Que tampoc ho critico, eh, que jo també hi he caigut i probablement algun dia també ho torni a fer. Però amb Hasiera Bat per mi era important no fer trampes. A vegades em fa la sensació que el hype és més important que la mateixa cançó. A mi aquestes coses em posen nerviós.

I quin dia vas llançar el disc?

El vam treure tot íntegre un dilluns de gener. Era l’antidata. Vaig aconseguir el meu objectiu, que va ser no entrar en cap playlist [Riu]. D’altra banda, crec que he aconseguit que la gent que ha escoltat les cançons ho ha fet d’una forma atenta, sense cap mena de condicionament previ.

Això és cert, portaves un temps desaparegut.

Clar, pensa que feia quatre anys que estava fora de focus, i de cop reaparec amb un àlbum sota el braç, i diferent a tot el que venia fent últimament. Volia preservar la fascinació o aquell misteri. Henry Moore considerava que l’art sense misteri no té cap mena de sentit. Penso que hi ha un excés d’informació prèvia que va en contra, d’alguna manera, a l’ànima de la música. Jo he volgut portar la resposta a aquest frenesí a l’extrem, publicant deu temes un dilluns, quan ningú s’espera res, amb un disc del qual ningú sap tampoc res. Aquesta idea de sorpresa m’atreia molt.

Hi ha un component nostàlgic, en aquesta decisió? Proposes un model desintoxicat de les xarxes i el soroll mediàtic, una mica com tornar a escoltar els àlbums com els escoltaven els nostres pares.

No sé si estic d’acord amb que sigui un exercici nostàlgic. Molta gent em diu “ah, has tret un disc pensat per escoltar-lo com es feia abans”. No crec que estigui reivindicant una regressió al passat, sinó que ho interpreto més com una proposició de no potinejar les cançons abans d’escoltar-les. Fixa’t que la meva obsessió amb aquesta decisió va ser tal que, quan va sortir Hasiera Bat, vaig estar uns dies sense dir-ne absolutament res, sense concedir entrevistes, ni postejar a xarxes, per tal de facilitar que cadascú tragués les seves conclusions, però també els seus particulars singles.

“Hasiera Bat” és una festa sorpresa.

Al començar la gira tampoc vaig avançar amb qui o com faria els directes. La gent no sabia si sortiria a l’escenari sol o acompanyat. El primer concert va ser al·lucinant perquè ningú sabia absolutament res. De cop entres a la sala i descobreixes el line-up, qui està tocant, amb quina formació. Perquè, al final, el directe en aquest cas és una relectura del disc, no és exactament el disc. Insisteixo, he volgut conservar la màgia i mantenir intacte l’enigma. És com un halo de secretisme. Necessitava que el públic sabés el mínim possible del projecte abans d’enfrontar-se’n, i després, que cadascú ho el llegís com li rotés, sense que ningú li digui com l’ha de sentir i què n’ha de dir.

Tornant a la nostàlgia, no veig tot això com un tret nostàlgic, sinó com quelcom inusual. A la gent l’ha sorprés. Algú m’ha arribat a dir que era una mica suïcida, i ara, amb una mica de perspectiva, sí que veig que potser ho era, però al mateix temps hem aconseguit un impacte. Hauré perdut escoltes i visibilitat, però he guanyat amb un oient real i atent.

“Vull preservar la fascinació i el misteri”

On ha quedat, la teva ràbia?

Hi ha ràbia, però es manifesta d’una altra manera. Sentia que el so de Berri Txarrak ja estava fet, ja havia fet moltíssims tipus de cançons i tenia un sentiment com de dependència amb la banda. Com a compositor i lletrista necessitava avançar, i escriure des d’altres marcs i llocs. En algunes cançons ho he aconseguit en més que d’altres.

És un disc que respira, molt cru i orgànic, on hi ha molts silencis. Tot això no és simplement un criteri estètic, sinó que hi ha una decisió política al darrere. Proposo silenci, pausa i veritat. No m’he recolzat en grans artificis i em mostro bastant vulnerable.

Parlem d’aquesta vulnerabilitat.

Això fa que el disc sigui més sòlid. Els que venim del punk, del rock, del hardcore o del metal sempre caiem en la trampa que tot es transmet millor a través del soroll, la velocitat i la distorsió, i això no és cert, és un mite. Hi ha moltes altres formes que propicien la transmissió de descontentament. La ràbia, la soledat, el desemparament o l’apatia vers un món advers es pot traduir sonorament. Jo ara estic explorant tot aquest paisatge sònic.

Has repudiat i rebutjat els teus sons anteriors, doncs?

Impossible. La distorsió està al meu ADN. Tornaré a agafar guitarres electrificades perquè m’omple moltíssim. Però ara toca ser honest amb mi mateix i presentar un disc que m’abandera com a individu en aquest instant. S’acosta bastant al que jo volia dir en aquest moment.

No crec tampoc que sigui una ruptura radical. Crec que té a veure amb el que havia fet amb anterioritat. Aquest disc en solitari és un pas més endavant en la meva carrera. Hi ha una vinculació i hi ha una narrativa vital. M’he desfet dels sorolls i he apartat barreres i parapets on abans m’amagava. Ara m’exposo d’una manera més completa, m’ofereixo nu, sense barrera ni intermediaris. Això requereix una maduresa artística que m’ha costat anys assolir.

T’has empoderat?

Sí, ara sí m’atreveixo a fer això que abans no havia estat capaç d’aconseguir.

Com ha estat la resposta del teu entorn, davant l’exposició?

La gent m’ha dit que és un disc molt Gorka. No sé exactament què vol dir, això [Riu]. Però em sembla fantàstic que es pensi així. El que em defineix és algú que fa cançons. Després, com les vesteixi o com les faci és el quid, aquí la diferència. On intervé el procés creatiu o la producció, que sí ha estat diferent abans. Per la resta, moltes cançons d’aquí podrien estar en un àlbum de Berri tranquil·lament, amb una altra pàtina, és clar.

De fet hi ha un savoir faire líric que és inconfusible, que és Gorka en essència, i que també trobàvem a la discografia de Berri.

Amb Berri Txarrak tens un llegat. El grup va començar al 94, imagina’t. Sociològicament era una altra cosa. Berri és fill del seu context i, per conseqüència, els seus integrants també ho vam ser. Jo ja no tinc disset anys, sinó que en tinc trenta més. Soc la mateixa persona però no soc la mateixa persona. Potser algú s’esperava alguna cosa més semblant, però aleshores no hauria tingut sentit baixar-me de Berri, no?

Les de lletres són com haikus, en el sentit que, amb una càrrega minimalista, aconsegueixen evocar escenes, paisatges i instantànies.

Continuo amb la meva lluita amb les líriques. Sí que hi ha la idea de l’economia de la paraula, de dir amb els mínims elements possibles i transmetre el màxim possible. Però això és molt fàcil de dir, i molt fotut fer-ho. Com a lector, sempre m’han fascinat autors com Raymond Carver, que és la literatura que més gaudeixo. És molt difícil perquè s’ha de sostenir la lletra, s’han de dir coses però també m’agrada jugar amb les el·lipsis, amb el que no dius que sovint fins i tot és més important que el que s’hi diu explícitament.

Cites Camus, fet que ratifica la teva vena literària. Llegeixes molt?

No sé si em consideraria un lector empedreït, però sí, m’agrada molt llegir. Si vols escriure, convé llegir una mica [Riu]. En aquest disc, a banda d’Albert Camus, també hi ha una cita de Libe Goitia, una jove poeta que em toca molt; i una frase de Beloved, una novel·la de Toni Morrison que em torna boig. Em van encaixar molt bé, de forma gens forçada. És cert que sempre hi ha hagut metaliteratura, a les meves lletres. El meu major repte és aquest, millorar com a lletrista. És el que més m’obsessiona. Musicalment, tinc més confiança en la meva capacitat. El marge i l’espectre a l’hora de fer una lletra és bast i amplíssim. Dir alguna cosa profunda o transformadora que arribi a la gent és complicadíssim. Fer bona literatura és molt fotut. Molt.

Creus que t’hi has acostat, a aquesta alta literatura?

Hi ha cançons de les quals estic més content que d’altres. En algunes m’he apropat més al que volia fer, com “Etxe bat”, per exemple, que descriu una escena domèstica on sembla que no passi res, però que, en canvi, tracta l’inevitable avançament del temps, la por, el no saber valorar el moment, el present, o la desfonfiança encegadora fruit de pensar que en algun moment tot se n’anirà en orris. Molta gent ha connectat amb això. L’ha rebut com una abraçada, com una sort de flotador salvavides i ha agraït la pau interior i la calma que intento expressar amb aquest disc.

Símptoma que necessitem aquesta abraça i aquest flotador salvavides.

Estem cardats. Com a autor, mola saber que la teva música té certa utilitat, o que t’has colat en el cotxe d’algú, en el mòbil d’algú i en la quotidianitat de la gent. És molt gratificant. Però, a la vegada, com bé indiques, vol dir que no estem bé.

Anaves a cegues?

Sí, mai saps ben bé què estàs fent o com ho estàs fent. És un disc, d’altra banda, molt cru, que parla d’una fragilitat individual. No sabia quina resposta general tindria. És material sensible, i no sabia fins a quin punt el públic hi connectaria. Moltes persones m’han confessat que no necessitaven, que els ha donat un espai de reflexió, gairebé un exercici de meditació. Això em fa molt feliç.

Als directes instal·lem una bústia on la gent pot escriure el que vulgui en unes targetes. Després llegeixo el que hi diuen. Estic veient moltes reaccions boniques i positives.

Vas dipositar confiança en les teves cançons. Vas sentir por?

Acostuma a ser un moment molt delicat per un artista. Quan treus alguna cosa a la llum t’exposes, et mostres, i aleshores, almenys a mi em passa això, et sents com que estàs flotant, que toques el terra. La creació artística és un exercici que s’assembla una mica a enviar un missatge en una ampolla. Mai saps on arribarà, ni a qui. Crear és creure. I dubtar també és primordial. Jo defenso molt el dret a dubtar, reivindico el dubte tota l’estona. Veig artistes que ho tenen tan clar que una de dues, o no m’ho crec perquè és fals i hipòcrita o no són tan bons artistes. Ningú té les respostes, dubtar és important i necessari.

Ara bé, tampoc cal obsessionar-se amb el dubte, ni amb com es rebrà una obra teva. Cal abstreure’s i agafar distàncies perquè si no, la por t’impedirà fer res. Jo dubto amb tot però, al mateix temps, soc fidel a la meva intuïció musical. A la meva vida personal no soc tan valent com ho soc amb la música. Crec a mort en aquest instint. Això no treu que hagi estat fent voltes constants. Feia quatre anys que produïa altra gent, i també que provava sons i estils, o que experimentava amb les meves pròpies cançons. Però fins que no ho vaig tenir cent per cent clar, no ho vaig voler treure fora. En aquest procés, tot el que em va néixer de forma més natural van ser aquests deu temes que conformen Hasiera Bat.

…

Sobretot, volia evitar el típic disc de cantautor trist fet per un tio que acaba d’abandonar un grup de rock i fa un grup en solitari. No volia caure en aquest clixé musical, ni fer qualsevol cosa.

En quin moment vas decidir que aquest era el bon camí?

Quan vaig tenir quatre o cinc idees vaig tenir clar que allò era el que buscava. Aquí hi ha una mica un mix. Hi ha riffs que són molt antics, i d’altres que han nascut ara recentment.

Mai podria teoritzar a priori sobre els meus discos i la seva gestació. Mai sé de què parlaran, ni com seran. Sé el que no vull, això sí, però no com serà un àlbum. En aquest disc, en Jordi Matas no em va deixar ni assajar. Em va dir, vine, no toquis massa les cançons. Tornem al misteri, a la frescor i a la puresa del material i les textures.

Parlem de la teva gravació al Teatre de ca l’Eril de Guissona, amb en Jordi Matas i en Joan Pons.

Pensa que venia de Berri, que érem stakhanovistes [Riu]. Portàvem a l’extrem una cultura de l’esforç previ a entrar a l’estudi. Assajàvem moltíssim per arribar a la gravació amb un material sòlid. Aquí ha estat el contrari, i al principi em va costar. M’hi jugava molt i de cop, en un principi, vaig pensar que havia de gravar amb gent que no coneixia de res. I a més, aquesta gent no vol ni assajar. Havia de prendre decisions a l’estudi molt determinants, amb un vuit pistes. Era una gravació molt diferent del que jo estava acostumat, em va generar un vertigen, al principi, perquè significava un salt sense xarxa.

Però hi vas confiar.

D’una forma completa i absoluta, perquè els considero uns músics excepcionals. I no solament vaig confiar en ells, sinó que també ho vaig fer en les meves cançons. Tot i això, mai saps què dimonis passarà. La incògnita era enorme tota l’estona. Va ser una qüestió de fe.

Ara amb en Jordi publiquem un llibre que es diu Kaier Bat i que explica tot el procés. Hi apareix una entrevista a en Jordi i en Joan on diuen que quan vaig arribar jo amb les cançons, ells van tenir clar de seguida que hi havia un disc de puta mare mentre que jo estava allà plantat, insegur i dubitatiu. Per mi escriure un disc és una moguda tan bèstia que perds la noció de l’espai-temps i de la importància que tenen les coses. Arriba un moment en què no discerneixes si el que fas està bé, o és el de sempre, o és mediocre. Ells em van animar moltíssim, van saber comunicar-me que hi havia cançons bones, i això em va donar seguretat i fortalesa.

Per als melòmans catalans el Teatre de Ca l’Eril és una espècie de meca oculta, un estudi mitològic que genera molta curiositat.

Això ho he anat descobrint ara, fent promo aquí a Catalunya. És una mena de home studio amb un encant increïble. Aquí he descobert la importància que tenen, i he estat investigant sobre el pop metafísic i tot plegat. Jo feia temps que era fan d’El Petit, té un so molt immersiu, molt sexy, i algun cop havia fantasiejat en fer algo amb ells.

Els vas anar a buscar a tu per gravar “Hasiera Bat”?

Sí. Els vaig anar a veure en directe, i va ser quan vaig constatar que no era cap truc d’estudi, sinó que sonaven així i que tenien un públic molt entregat. Després em van convidar a veure l’espai i quan el vaig veure vaig tenir clar que era el lloc idoni. Després van anar-hi els Big Thief, imagina’t. L’espai i la producció han marcat l’estètica minimal de l’àlbum, la seva cruesa, la supressió d’efectes i capes. Això significa un element tan clau com les lletres o la composició.

Parlant d’estètica, quin quadre, el de la portada de Heather Horton.

És fort perquè el disc sorgeix d’aquí.

Com?

Jo el 2020, en plena pandèmia, arribo a aquesta pintura de casualitat. Li escric a la Heather i li dic que soc un músic que vol que aquesta obra seva sigui la portada d’un disc per al qual encara no tenia les cançons, ni tenia res. Va flipar [Riu]. Vam arribar a un acord i em va acabar cedint els drets per a utilitzar la pintura. Als dos o tres anys la vaig tornar a contactar “Recordes allò que et vaig dir? Doncs ja tinc el disc” [Riu]. Va ser com començar la casa per la teulada, però va significar la primera peça d’allò que jo volia que fos, visual i musicalment parlant. Si el mires, et transmet aquesta necessitat de cura, d’harmonia, de temps de qualitat, de pau. Cada vegada que l’observo, penso “què estem fent amb les nostres vides i amb el nostre món?”.

També connecta amb la concepció d’un disc com a refugi, com a hivernacle on cerca oxigen.

Vull que sigui un disc al qual la gent acudeixi per fer més lleuger el seu dia a dia. Aquesta utilitat és la que em faria feliç. No vull parlar d’evasió, perquè crec que és un mot trampós, en el sentit que no vull que la gent s’evadeixi del món perquè això implicaria, potser, que oblidés que hi ha un genocidi a Gaza. No vull una anestèsia per a la gent, però potser sí una connexió amb el món que ens envolta més plaent, no tan accelerada i caòtica. M’agradaria que Hasiera Bat fos una zona on sentir-se aixoplugat, a cobert.

Igual suposo que voldràs que siguin els teus concerts.

Sí, evidentment. Sempre insisteixo molt en l’experiència. Reganyo a la gent i li dic que deixin els mòbils i de moment m’està fent prou cas. Després apareix alguna story, però tampoc és una cosa massiva, el públic es controla una mica més [Riu]. Hi ha una tendència horrible sobre això. Si vols un souvenir d’acord, filma un tema, però no estiguis tot el puto concert amb el telèfon, perquè això meu no va d’això. Hi ha molts altres concerts que fins i tot agrairan que tothom gravi l’experiència, en el meu bolo, m’agradaria evitar-ho.

En el primer concert, a Donosti, això va ser molt clar. Quan vaig dir que res de mòbils, la gent s’ho va prendre tan bé que es va generar una mena de litúrgia. L’endemà no hi havia quasi res a internet, és com si allò només passés en el moment en què va passar. Em va encantar. Al final, amb els concerts posteriors, tot es va acabar filtrant i s’ha perdut el misteri, que ja està bé, perquè també vull presumir de banda [Riu].

Com transportaràs tot això al directe?

Se’m va obrir el cel quan en Jordi Matas i en Joan Pons em va dir que volien girar amb mi. En el moment de gravació, estava tan immers en l’estudi i la producció que no pensava gaire en els concerts. Recordo quan ja estàvem acabant amb les mescles quan els hi vaig dir: “un concert, almenys, farem, no?”. Em van respondre: “Com que un?” [Riu]. No et creuries lo alleugerit que em vaig sentir en aquell moment. Aquesta gent va de debò, s’implica. Ja després vam quadrar agendes i tota la resta passa sol.

“Soc fidel a la meva intuïció musical”

Suposo que era molt important que en Jordi Matas i en Joan Pons forméssin part de la banda en directe.

Aquest disc l’hem acabat entre els tres. L’equip titular van ser en Jordi, al baix i a la producció, en Joan com a coproductor i a la bateria. Després, en Ferran Palau i l’Ildefons Alonso s’han partit la resta de bateries. La possibilitat de tocar amb ells dos, en Jordi i en Joan, de gira, volia dir tenir mitja feina feta, perquè coneixen el llenguatge i entenen el concepte. No només s’ha d’executar el repertori, sinó que crec que va més enllà i s’ha d’entendre el que es vol dir. Hi ha un període d’absorció musical que m’he estalviat perquè ja Jordi i Joan estan impregnats per les seves cançons. A la formació en viu també hi serà l’Amaia Miranda, a la guitarra, i la Mariana Mott, a l’altra bateria. He volgut proposar el directe amb dues bateries, una idea que em va sorgir després de veure Lisabö o Tortoise, i que em flipava perquè invoca dos motors percussionistes que invoca una espècie de locomotora. Aquest disc es presta a això perquè els beats són molt senzills.

Tornem a la senzillesa.

Tot sembla senzill però la senzillesa és només aparent. Costa més del que ens pensem fer les coses senzilles, i això és perquè no és tan fàcil aconseguir una simplicitat. Als temes s’integren els arranjaments, els efectes i moltes capes. Ha costat molt compactar-ho tot per donar aquesta sensació minimal.

Pots explicar-me alguna cosa de la gravació a estudi?

No era qüestió de tenir els temes a punt, i d’entrar a tocar i gravar directament, sinó que una mateixa cançó anava creixent, dilatant-se, i mutant en el mateix procés de la seva concepció. És una feina tremenda d’escoltar, repetir, veure què funciona i què no, treure o afegir, etc. El cervell acaba fregit. Era molt especial quan acabàvem una cançó, però l’exercici era extenuant. Potser estàvem tot un dia amb un tema, i quan finalment agafava la forma definitiva, anàvem a sopar, fèiem una birra, i ens tornàvem a tancar per gravar-la. He après moltíssim.

Va ser una gravació exigent però molt plàcida. Jo amb els productors intento deixar-los marge de maniobra, perquè si no no té sentit acudir a algú en concret. És una relació recíproca, de confiança mútua. És important deixar-se portar. Tampoc vam fer una reunió prèvia per definir el disc, tots vam entendre realment que aquestes cançons demanaven emoció i austeritat. Aquesta era la premissa, i això va sortir natural, tampoc vam pactar res. Vam tenir clar que havíem de portar la cançó a la mínima expressió. Això va facilitar molt la feina, i no vam xocar gens. De fet, va ser emocionalment molt intens, perquè vam gravar en directe, i al final d’algunes sessions, quan acabàvem un tema, en més d’una ocasió algú acabava plorant. És una cosa molt catàrtica, l’espai també va contribuir a aquest clímax.

Se’t veu feliç.

Hi ha molt bon ambient. Quan les coses van sortint com vols te n’alegres, naturalment. El disc ha nascut i ha arribat a la gent. Tots estem molt ficats en el projecte. Estic gaudint molt dels concerts. Pensa que portava quatre anys sense tocar, i si t’haig de ser sincer no trobava gaire a faltar les gires. Estava bé sense tocar, sabent que el cap de setmana no havia de marxar a no sé on. I mira que m’agrada, al final soc músic. Però no ho enyorava perquè he estat un temps gaudint de la música des d’un altre punt. Produint, veient concerts, col·laborant. Ara que el disc està fora, sí em venia de gust compartir-lo per veure què som capaços de fer amb una banda integrada per músics molt superiors a mi i que estan molt implicats amb Hasiera Bat.

“Janela Bat” és la meva preferida.

És de les especials. Crec que les cançons que millor han quedat es defensen soles, com és aquest cas. “Janela Bat” té poc, però molt alhora. No sé com explicar-ho. Genera un espai i, senzillament, succeeix.

És fort veure aquesta delicadesa, que contrasta amb el teu passat més hardcore.

Venia d’un món amb moltíssima energia testosterònica i n’estava una mica cansat. Em calia canviar d’etapa i de registres, cercant nous llenguatges, no només musicals sinó també narratius. Aquest és un disc cheesy, en el sentit que és tan bonic que podria caure en una exageració. Però crec que s’acaba salvant perquè hi ha una contenció que ho evita i permet escapar-ne. És un disc que reclama a la bellesa. Molt sensual, no?

Potser el fil que traspassa totes aquestes cançons, disposades com píndoles autònomes, però amb un lligam clar que les uneix, és l’amor.

El missatge és aquest, sí. A banda de parlar d’amor, he parlat des de l’amor, i hi he abocat tota l’escalfor i carinyo del món.