Es busca un Jordi Wild català (preferiblement d’esquerres)

Entre eleccions, investidures i embassaments al 25%, la vida continua. Concretament, la vida a internet. Durant els últims anys hem aconseguit normalitzar —si és que es pot normalitzar del tot alguna cosa en aquest país— la presència de creadors catalanoparlants a les xarxes. Avui és relativament fàcil fer que l’algoritme de TikTok ens presenti contingut diari i divers en català, tenim referents, tendències i llenguatges propis i de mica en mica van entrant calés i tot es va professionalitzant. Podem estar prou satisfets i ser optimistes. Només hi ha un però: encara que tinguem humor, moda, gaming, safareig i que la Mushkaa i companyia treguin talls de cançons en quantitats industrials, el debat polític i d’actualitat el continuem limitant a la bombolla de Twitter, l’articulisme i les tertúlies dels mitjans convencionals. Sí, hi ha gent, hi ha coses, però cap suficient per evitar que la politització digital del jovent avui en dia passi forçosament per vídeos, pòdcasts i comunitats en castellà (o en anglès, en el millor dels casos) on la perspectiva catalana és nul·la o directament hostil.

En resum, falta contingut polític en català. Aquest és el diagnòstic que fan des de La Fera, la fàbrica de creació digital en català que va organitzar dijous passat, a la nova seu de la Fundació Carulla, un Miniaplek per parlar justament d’aquest tema. La conversa —de la mà de Quico Miralles i Andrea Kruithof (del pòdcast Greuges Pendents), entre Manel Vidal i Ot Bou, amb presentació i moderació de l’Albert Lloreta— va ser en essència una pluja d’idees sobre les possibles causes, efectes i solucions a l’anomalia. No soc cronista, Déu me’n guardi, però crec que val la pena compartir des de la bombolla de l’articulisme les quatre idees que em van quedar al cap.

Sobre les causes: falten diners. Això és el primer que pensem tots, i encara que ens forcem a trobar motius menys evidents és inevitable topar amb la qüestió econòmica. La tesi republicana segons la qual l’autosuficiència econòmica és condició indispensable per a la llibertat és certa. Cap creador es pot permetre generar contingut i opinar lliurement sense una base material que li ho permeti: subscriptors, publicitat, col·laboracions, feines externes… Aquí, és clar, cal parlar de la CCMA. L’heliocentrisme de l’audiovisual català fa que tot giri al voltant de la nostra i derivats concertats, de manera que qualsevol producte exitós és ràpidament cooptat per una senzilla qüestió d’incentius. Polititzar-se —o polititzar-se en unes idees concretes— pot significar perdre l’accés a la gallina dels ous d’or que és la corpo. El problema dels diners, però, és que també limiten i censuren, de manera que els equilibris entre subsistència i autonomia, entre centre i perifèria, no són mai fàcils de trobar sense que t’engoli la dependència o et margini la precarietat.

El dilema no és tràgic, les opcions hi són. El repte és construir un mainstream de debat polític sòlid al marge dels grans mitjans, amb recursos i influència. Això no vol dir necessàriament no col·laborar amb el sistema, sinó que fer-ho requereixi ser conscient del càlcul i abandonar les jerarquies aspiracionals que hem heretat: l’èxit audiovisual no pot passar per tenir un programa a TV3. Tampoc tothom ha de ser un enfant terrible —més aviat ens en sobren—, ni tot el contingut polític ha d’aïllar-se forçosament. És veritat que Catalunya és un país petit i és el mateix poder el que t’aïlla si dius el que no agrada. Però al final parlem d’internet, de mercat, i el mercat català hi és i està disposat a donar un suport desmesurat a allò en què creu. De fet, passa precisament el contrari: la gent s’allunya dels mitjans convencionals buscant allò que surt de la norma (tant per la forma com pel contingut), la gent busca veus i formats que el sistema no és capaç de digerir sense que el desbordin o facin angúnia. Aquest és el camí a seguir.

Citar La Sotana aquí seria trampós perquè exemplifica una excepció meravellosa, difícilment imitable, però buits com el que han ocupat ells es poden trobar també en desenes de temàtiques i formats diferents. Estem parlant de videoassagistes, opinadors, polemistes, espais de debat… Necessitem una ContraPoints, un HasanAbi o un Jordi Wild —que és de Manresa, però ja ens entenem. Necessitem comunitats de Telegram i Discord, espais de debat que no siguin nius de Josep Maries. La llista de referents és enorme, i això pot generar un sentiment doble: per una banda, la desolació davant tot el terreny perdut contra el castellà i l’anglès; per l’altra, l’optimisme de tenir una autopista amb tres carrils buits per recórrer en llibertat. Si parlem de política, l’audiovisual català encara és un far-west inexplorat. La idea bàsica, explica Lloreta, és que el mateix impuls que ens porta a passar-nos hores a twitter discutint sobre eleccions, polèmiques i ideologia s’hauria de poder canalitzar a través d’aquests buits digitals, amb un impacte i una rendibilitat molt més grans.

El que està en joc és una cosa banal i crucial alhora. Els meus germans, els meus companys d’equip i la majoria dels meus amics no tenen Twitter, no miren La Turra, no llegeixen els meus articles ni són patreons de Casablanca. A les últimes eleccions no van votar o ho van fer per inèrcia, a un partit del qual saben poc o res. Ara bé, tots ells tenen inquietuds polítiques i l’únic que les pot satisfer és una militància no sempre accessible ni atractiva o el consum de contingut audiovisual —ara mateix monopolitzat per Jordi Wild, cryptobros i propagandistes fatxes. L’extrema dreta és de bon tros qui millor ha entès i explotat aquesta oportunitat, com explicava Laura Tapiolas fa unes setmanes. Alvise Pérez, amb un canal de Telegram amb mig milió de subscriptors, podria entrar al Parlament Europeu, Vox té més seguidors a TikTok que tota la resta de partits junts i les xarxes van plenes de discurs reaccionari contra l’esquerra, el feminisme woke i Catalunya. S’ha d’oferir contingut polític autocentrat en català urgentment per mar, terra, aire i fibra òptica, no només perquè és la cosa més natural del món, sinó també perquè tot el que no fem nosaltres, ens ho faran ells.