El pessic de Roger Mas

La meva mare es llegeix tots els meus articles i un dia em va dir “vols dir que no en parles massa, d’aquest home? Al final es pensarà que no estàs bé”. Però és que tots els articles són pocs articles quan parlem de Roger Mas. La gràcia és que tots es poden començar amb un parell de sentències mullacalces sobre la seva veu greu, però als qui fem servir el cantautor de salvavides cada dia, el que ens ha seduït fins al final no és la veu. Roger Mas ha rebut el premi Difusió que es lliurarà a La Setmana, però jo el faria rei dels Verns, compte de Mataplana, governador de les forces de la terra, senyor dels boscos, de les nimfes i dels elfs, emperador de les muntanyes, carlí màgic, cavaller de la cultura popular, cap espiritual dels trabucaires, ressuscitador d’orgulls nacionals i musicador a l’altura de Verdaguer, de Maragall, de Martí i Pol. Fa uns dies li vaig enviar els Goigs de la Mare de Déu del Claustre al noi que em fa mitja gràcia i em va dir que la cançó semblava “música de trobadors i de pubilles”. “De trobadors, de pubilles, i de tot el que no saps”, vaig pensar. Roger Mas no és només una veu greu i un accent de transició. Roger Mas té un món propi que t’atrapa perquè n’acabes volent desxifrar tots els misteris. Té una boira que hipnotitza i mena als prats secrets del seu univers, si tu et deixes.

La primavera passada vaig ser al Santuari del Miracle impartint una xerrada sobre descoberta espiritual –cristiana, concretament–. El Miracle és un Santuari a Riner, al Solsonès, amb un retaule i una Mare de Déu que en Raül Garrigasait descriu a País Barroc com un tubercle. Hi vaig anar amb cotxe i vaig escollir Roger Mas en aleatori a Spotify perquè ens acompanyés el trajecte. Volia veure com casava la seva música amb el seu paisatge i si el lligam que Mas té amb aquest indret és comprensible per a qui no el té. És un exercici que no m’havia demanat mai cap altre músic, sobretot, cap de català. Però Roger Mas té un llenguatge privat que, per a qui vol comprendre’l, gairebé demana un acte de fe. I no és causal que sigui així. Solsona és capital de diòcesi, coneguda aquests últims anys pels escàndols amb el seu bisbe, però Garrigasaït descriu la ciutat a Una divagació ultralocal sobre Roger Mas com “disset quilòmetres quadrats de catolicisme deposats a la Terra”.

Mirava els camps i el vent acaronant el verd des de la finestra tot pujant al Santuari i vaig pensar en el meu avi. Em sembla que no va trepitjar mai Solsona. Desconec si sabia qui era Roger Mas o la Mare de Déu del Claustre, però en aquell moment em va semblar que la veu greu, el cripticisme, el paisatge i la melodia m’estrebaven a petites batzegades cap a una nostàlgia desdibuixada. Era un pessic sentimental difícil de definir, però Roger Mas, des de l’ultralocalisme, parla de l’immaterial de la nació i descobreix la tradició com una columna vertebral oblidada. El pessic era la consciència d’un lligam atàvic, ancestral. No havia vist mai aquelles esplanades ni aquells pobles, però tot el que em sacseja de Roger Mas ha nascut d’allà. La presència del lligam amb aquest indret en l’obra de Roger Mas, la indestriabilitat d’ell i del lloc d’on és, el reconeixement de l’herència que n’ha rebut i la manera com se n’ha impregnat em va fer pensar en els meus lligams, en els meus llocs i la meva herència. Roger Mas pot arribar a aquest nivell de privadesa amb qui l’escolta des de la seva privadesa perquè ambdues comparteixen el mínim comú de la catalanitat, fins i tot quan el cantautor sembla que no argolla una paraula amb l’altra. Admirant un territori desconegut i escoltant Roger Mas vaig pensar en tot el que conec, en tot el que m’ha fet, en tot el que m’ha fet i que no conec i en tot el que fa que, en parlar dels orígens, una persona de Solsona parli també dels meus.

És un mecanisme difícil d’explicar, però la carnisseria centenària del meu poble i Roger Mas em toquen la mateixa tecla. Entrar a l’església del Monestir de Montserrat –mentre els ulls se m’acostumen a la foscor i busquen la Moreneta– i Roger Mas, em toquen la mateixa tecla. Pensar en la història del meu besavi durant la Guerra Civil i en la ferida que el meu avi va carregar tota la vida i Roger Mas, em toquen la mateixa tecla. Un bosc en època de bolets, arribar a la plana de Vic i veure els Pirineus nevats, la primavera embolcallant l’ermita de la Damunt a Folgueroles –el poble de Verdaguer– i Roger Mas, em toquen la mateixa tecla. És una estrebada profunda, cap endins. Un moment de silenci en què el cap s’encarrega de presentar-me tot allò que no he conegut, però que sé que m’ha fet com si fos un record. És una nostàlgia de tot el que duc a dins, però que no puc reconèixer, o no puc reconèixer del tot, però que sé que hi és. Roger Mas canta des de la geografia que li ha fet el caràcter i posa llum sobre la geografia que t’ha fet el caràcter. Canta des d’una tradició i et fa seure dret, conscient que tens una tradició vertebrant-te. Canta a la Mare de Déu del Claustre, una devoció solsonina de gent que en molts casos ha abandonat la fe en Déu Pare i Déu Fill, perquè descobreixis la fe plovent sobre la cultura i el cultiu que et configura encara avui, a tu i també a la cultura popular. Roger Mas es lliga les espardenyes de set brencs i trepitja l’escenari amb la força de qui invoca les forces tel·lúriques del país. Doneu-li el premi Difusió i les claus de Catalunya, tingueu la bondat.