Grand Opéra sintetitzada

Ja comença a ser una tradició que, pels volts de Sant Narcís, els operòfils gironins ens veiem forçats a desplaçar-nos a Figueres per veure òpera, una tipologia d’espectacle que sembla no tenir cabuda en la mediàtica Temporada Alta que té lloc a Girona en aquestes dates tan assenyalades per a la ciutat. Cal recordar, però, que des de la inauguració del Teatre Municipal el 1860 (amb La traviata de Verdi), el gènere operístic no faltava per Fires, com la roda o el cotó de sucre, fins i tot en èpoques relativament recents.

Roméo et Juliette, la grand opéra de Gounod, es va representar el passat diumenge 5 de novembre al Teatre Jardí de Figueres. Enguany ha estat el títol triat per la Fundació Òpera Catalunya (FOC) per encetar la seva 41ena temporada i 36è cicle itinerant, portant els seus espectacles arreu de la nostra geografia, una tasca que creiem no està suficientment valorada (i subvencionada) des de les elits culturals del nostre país.Això encara és més remarcable quan, temporada darrera temporada, ens arriben a “províncies” uns espectacles de gran qualitat i amb un nivell artístic sempre notable, malgrat l’escassetat de recursos.

El gran triomfador d’aquestes funcions (que finalitzaran aquest divendres 10 al Teatre de la Llotja de Lleida) no hi ha dubte que ha estat el mestre Daniel Gil de Tejada, que ha sabut mantenir la desigual partitura de Gounod sempre amb interès, fluida, i amb un admirable treball dels plans sonors amb una orquestra, la Simfònica del Vallès, en una de les millors prestacions que li recordem, malgrat unes cordes massa anèmiques, qui sap si per la imposició d’un nombre reduït de components per a aquesta gira catalana.

La parella dels desgraciats amants shakesperians va estar encarnada pel tenor Albert Casals i la soprano ucraïnesa Yulia Merkudinova, segon premi Viñas d’enguany. Mentre que la veu de Casals sonà forçada i absent dels matisos que hom espera d’una part tan seductora, romàntica i apassionada com la de Roméo, la veu de la soprano, en canvi, ens semblà ideal com a Juliette, amb aguts fàcils, una coloratura precisa i un bon sentit del fraseig. Potser a la seva interpretació li falta encara un xic més d’implicació expressiva, però és un aspecte que segur anirà aconseguint amb el rodatge del paper.

Al voltant d’aquesta parella, Òpera Catalunya ha aconseguit reunir un grup de cantants prou important per donar vida a les parts secundàries, sempre tan compromeses en la grand opera malgrat la seva curta durada. Destacaren especialment les veus femenines, com l’excel·lent Gertrude de Gemma Coma-Alabert, de veu robusta i una gran actuació escènica, com també el simpàtic Stéphano de Rocío Faus. L’apartat masculí no estigué al mateix nivell, malgrat sobresortir el notable Mercutio de Pau Camero, amb una remarcable balada de la reina Mab i una gran desimboltura escènica, com també l’imponent Jeroboám Tejera com a Duc de Verona. Al seu costat, la veu Gonzalo Ruiz sonà interessant però encara per desenvolupar en un paper força compromès, especialment en els conjunts, com el de Frère Laurent. El tenor Marc Sala com a Tybalt quedà massa diluït en les seves curtes aparicions i el Capulet d’Enric Martínez-Castignani ens arribà amb una veu forçada, potser assumint una part que no s’adapta a les seves possibilitats actuals.

La participació del Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell fou prou destacada en les seves múltiples participacions, malgrat algunes febleses del sector tenoril.

Portar a terme la producció d’una grand opéra (la forma tradicional com s’interpreta actualment aquesta obra de Gounod, que va tenir diferents versions) té un hàndicap afegit als d’una partitura extensa, la necessitat d’un cor robust i un repartiment extens: la prestació escènica, que sempre ha de ser enlluernadora, com ho és la música, el ballet (aquí tallat) o el cant. Aquesta quarta pota s’eliminà, però malgrat tot, l’espectacle funcionà a nivell escènic. Si l’escenografia era inexistent, Pau Monterde va saber donar prou joc a les actuacions dels cantants, amb l’ajuda d’una climàtica il·luminació de David Bofarull i un bellíssim vestuari de Montse Figueras (malgrat la ridícula bragueta del pobre Roméo). Potser la coreografia d’Agustí Ros podia haver estat una mica més imaginativa o els moviments d’esgrima ideats Rubèn Jordan més treballats, però el resultat final va ser prou satisfactori. No enyorem aquelles escenografies monumentals faraòniques però més buides en concepte que les parets del fòrum o les bambolines d’aquesta producció minimalista.