Abrahamsen i Mahler inauguren la temporada a l’Auditori

L’Auditori de Barcelona, divendres 30 de setembre, va inaugurar la temporada 2022/2023 posant en diàleg una obra de principis del nostre segle, amb una altra de finals del segle XIX. Ambdues connectaven estretament amb els conceptes directors de la temporada que s’iniciava: la mort i el retorn, la culminació de la vida. L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) es posà en mans de Ludovic Morlot, que debutava com a titular de la formació. Robert Brufau, director de l’Auditori, lloà la folgada trajectòria i prestigi del director, que es posà de manifest al llarg del concert, on exercí una batuta mesurada però puixant.

Composta fa aproximadament deu anys, Let me tell you (2012-2013), del danès Hans Abrahamsen (Copenhaguen, 1952) és la transformació dels versos shakespearians d’Ofèlia de Paul Griffiths. Es tracta d’una peça sorprenent, que des del present, sol·licita una explicació («deixa’m explicar-te») sobre la memòria, l’amor o la música. El text s’articula al voltant d’una melodia delicada, encisadora i magnètica, que pausadament dubta. Construeix una atmosfera esquitxada per intervencions que brillen, sobretot de la secció de vent-metall. La soprano Audrey Luna aconseguí encarnar el contínuum d’una obra de tres parts que, seguint molt bé el joc de la partitura, li feia tremolar i elevar el so a les parts altes de la tessitura.

L’orquestra també va saber sonar amb una forta càrrega poètica. Tant cordes com metalls, confegien una atmosfera màgica, a cops plena i brogidora, a cops serena i cristal·lina. La percussió i els carillons intervenien en el moment precís, com espurnes. Es va establir molt bona cohesió amb la cantant, ressaltant tant els moments evocadors i lírics, com els més volgudament caòtics. «Va haver-hi un temps, recordo, que no teníem música». Amb comptagotes, la música construí un escenari tenebrós, on s’identifiquen de manera clara el paper de l’arpa, el fagot o el contrabaix. Sobre una orquestra mínima, sobretot metàl·lica, una melodia més tonal sonava. «Què és la música sinó temps?». Per un moment semblava que assistíem a la construcció d’una petita eternitat (amb el permís de Jeanne Hersch).

La segona part de la peça incorporà moments de tensió creixent, que es resolien amb esclats orquestrals, on intervenien desordenadament tots els instruments. Despertava tota l’admiració veure com es compassava una partitura tan irregular. No podria prendre un discurs més vital: tot s’esdevenia alhora, però tots els colors tenien el seu moment. L’orquestra semblava que dibuixés una agradosa pluja, i seguidament componia un contundent mosaic, fragmentari. M’agradaria destacar les difícils i bones execucions de trompetes, trompes i trombons, juntament amb els oboès i les flautes travesseres.

Let me tell you és d’aquelles peces que no només demanen ser escoltades, sinó que llencen un fil de pensament a l’oient. La música fa una proposta tot movent-se al límit de la tonalitat. La darrera part de l’obra començà amb un mesurat i suau fregament de violins i timbales, bressolant el cant. A prop de la sensació d’ingravidesa, Audrey Luna descrivia poèticament un paisatge hivernal. L’orquestra mantingué un bon pols fins al final, quan el so minvà progressivament.

La Simfonia n. 4 en Sol major per a soprano i orquestra (1892) de Gustav Mahler (1860-1911) conformava la segona part del programa. Mahler construí tota la peça a partir de l’últim moviment, el lied, inspirada en una cançó infantívola que lloava els tresors celestials. Després de la mort, el retorn, una exploració del més enllà de la vida. Pels primers compassos, però, van fer-nos tocar de peus a terra: sonà el característic cascavell, trompes i cordes puntejaven i la melodia va prendre una velocitat lleugera i juganera.

Les seccions de vent-metall i de cordes es van passar dialògicament la melodia, que a vegades desembocava en un orquestral tutti corprenedor. El compositor, però, no abusà del so total de la formació, sinó que desplegà els colors dels instruments en joc. L’OBC tocà amb precisió i encís, tenint cura del so. Durant el primer moviment, fou inevitable pensar en algun moment en un vals vienès. El segon moviment arrencà amb un ritme desimbolt, amb la brillantor de l’arpa, les timbales o la celesta. La corda provocà molts moments lírics i serens, que feien pensar de nou en una dansa (aquesta vegada, Mahler evocava el länder, un ball tradicional austríac). El solo del primer violí també despertà una espurna de màgia, afinat un semitò més alt.

El tercer moviment va ser el més pausat de la simfonia, molt dolç i sentit. Els violoncels interpretaren primer la melodia, un exercici veritablement poètic. Nostàlgia i dolor és el que desprenien les frases de violins, oboès, flautes i clarinets. El so s’anà eixamplant fins a emplenar l’orquestra i la sala de concerts. La tensió es resolia una simpàtica conversa instrumental, però després l’orquestra esclatà de manera potent i exuberant, fins a empetitir-se i preparar al públic per la darrera part. En aquest moment, gairebé del no-res, va aparèixer la soprano Carolyn Sampson, posada del tot en el paper. El moment del lied va reprendre algunes melodies conegudes al llarg de la simfonia. La veu de la soprano, petit, no destacava especialment sobre l’orquestra, que s’hi fonia, com si es tractés d’un instrument més. Un andante jovial enceta els primers versos que clouen amb el cascavell. Mahler canta a la natura, a l’aliment i a la música. El so fou molt polit i concís, líric. Després de la tragèdia, el compositor i els intèrprets ens duen cap a un viatge espiritual, pel de colors i ric. Era el nucli de la Quarta simfonia.