Carola Ortiz: “Quan estimes la música, tant fa on siguis”

Allò de no és or tot el que lluu en certa manera es pot aplicar a la coberta i el contingut de Pecata Beata, el tercer disc de Carola Ortiz, després de Sirin, 2016, i Spirala, 2019. Des de la coberta de l’àlbum ens observa una dona jove vestida de blanc, de mirada neta, asseguda a taula. Sobres les estovalles hi ha una fruita dolça, unes figues, i, al costat, sobre un plat, una figa de moro. Les aparences poden enlluernar. En aquest cas, la realitat és millor.

“La figa i la figa de moro, una és dolça i suau, l’altra punxa i és dura. Representen la dualitat de la dona, la pecata i la beata. I totes dues són mediterrànies i presents en la cultura”, explica Carola Ortiz (Terrassa, 1986) que presenta el seu nou disc al Tradicionàrius, el divendres 14 de maig.

Per atendre l’equip de Núvol, la cantant escull un pis de Ciutat Vella, de sostres alts, espaiós, amb una distribució laberíntica. És el pis d’un amic seu, pintor, l’obra la qual podeu veure al vídeo que acompanya aquestes línies. Des d’una finestra se sent el xivarri del carrer i es veu el Palau de la Música.

El concepte poètic i musical de ‘Pecata Beata’ s’obre de bat a bat. “Jo ho soc tot. Tinc aquesta cara de bona nena, però després… és la significació d’aquesta dualitat en què vivim les dones. Si ets massa bona te la foten, i si vas de fresca, doncs això… –conté les paraules i somriu– ets una fresca. Per mi, l’àlbum representa això. És un disc que mira al passat. S’entén millor quan es veu l’espectacle”. Explica l’escenografia i el fil narratiu de la funció, que presentarà al Tradicionàrius, que no revelarem. Rebla decidida: “És un cabaret”.

La conversa transcorre entre quadres, eines i estris per construir, desconstruir i repensar. Com passa amb la música, davant un pentagrama es viuen situacions similars. On altres s’estavellen, la terrassenca triomfa. La seva veu ofereix a la poesia d’Anna Gual, Mercè Rodoreda, Rosa Pou, Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Carme Guasch o Caterina Albert un coixí equilibrat i vibrant de melodies i harmonies. La paraula musicada d’aquestes dones es debat entre el desconsol, el desfici i l’esperança. 

“La cançó és el format i la melodia. El jazz és l’harmonia i la improvisació; i la contemporània és la textura, la llibertat”. Resultat: si es disposa de talent, els elements s’agermanen, com és el cas. Però si es veuen les costures es revelen. La compositora s’esmuny com una anguila, enmig d’un sextet que sap com treballar amb les tonalitats i les textures. Els seus companys de viatge son: Heloïse Lefebvre, violí; Sandrine Robilliard, violoncel; Bartolomeo Barenghi, guitarres; Pau Lligadas, contrabaix, i Aleix Tobias, percussions. Tots conformen una sorpresa que mereix els honors del reconeixement.

Llicenciada el 2011 a l’ESMUC, Carola Ortiz és docent al Taller de Músics, on dona classes de veu, clarinet, improvisació, combos de jazz i combos de world music. “Em vaig inventar una assignatura que es deia presència escènica”. Es defineix apassionada, curiosa i viatgera. “Estudio molt. La meva veu va fent una evolució. He estudiat cant flamenc, música turca (maqam) i kurda”.

Carola Ortiz Rodó reflexiona sobre la seva educació musical que passa per un pare músic de jazz, ben conegut a Terrassa. I una mare enamorada del teatre. “La mare va estudiar escenografia i vaig créixer envoltada de gent del teatre i veient teatre des de petita. Potser per això m’agrada tant anar més enllà d’una cantant a l’escenari. Personificar i representar les diferents dones que apareixen en les poesies. El pare és contrabaixista de la Jazz Cava de Terrassa i pintor. Vaig créixer en un ambient artístic i bohemi, on l’art i la cultura en general han estat molt importants”. 

Una amiga que escriu poesia la va captivar per la seva manera que té de recitar. Justament abans de la pandèmia, la poesia catalana la va atrapar. “L’interès per la poesia se m’ha despertat ara.” A “Ala, Bat!, Sí, Adeu”, de la poetessa i cantant Rosa Pou, també amiga seva, la vocalista regala pessics d’emocions. També ho trobareu al vídeo. 

Esquelet sedàs d’oblit/ Res d’inèrcia ensopit
Vessament de dona lliure/ Que seu i vol escriure 

Va vestida de Roberta Modena, elegant i sòbria; és a dir, una manera de fixar que té una ànima cosmopolita. Pecata i beata. Ortiz salta d’una cosa a l’altra. Admet que ha viscut més temps a Berlín, on estudiava, que no pas a Nova York. “Era una necessitat sortir fora i veure món”. Es considera una ciutadana del món que ara redescobreix el seu petit país. Alhora s’enlluerna parlant de Nova York, on té amics, entre ells John King, compositor, guitarrista i violinista que li ha fet els arranjaments de corda. “Va ser molt important treballar amb ell. Vam treballar en línia. La textura de La rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit és d’ell. Toca contemporània”.

El coneixement, la intuïció, la capacitat de captar la sorpresa i el magisteri d’altres veus fa que tingui referents diversos. Cita els noms de Gretchen Parlatto, la brasilera Luciana Souza, que la portarà a conèixer, i treballar, amb la directora d’orquestra de jazz Maria Schneider, la primera dona en rebre un Grammy Award for Best Large Jazz Ensemble Album, el 2020, per Data Lords, des que el 1961 la indústria musical entrega aquest guardó. Els ulls d’Ortiz brillen només de recordar la trobada amb la compositora i arranjadora nord-americana.

Continua amb Sara Vauhgan, Dianne Reeves, Sherley Horn i Carmen McRae. Com a clarinetista, no dubta, Anat Cohen. “La clarinetista del jazz. És l’única”. Amb Ortiz, que també toca el clarinet baix, ja fan dos.

L’admiració per les dones s’estén a la violoncel·lista Sandrine Robilliard, una catalana arribada de Lyon, anys enrere, alumna de Lluís Claret i, també, docent, que juga un paper determinant a la carrera de Carola. “Sandrine és una amiga. És un pilar musical i emocional. Em coneix molt”. En l’àrea musical, mostra una convicció sense màcula. “És una superprofessional. És una joia de dona. Compartir amb ella és un goig. És una persona molt treballada. De fet, és l’únic músic amb qui segueixo gravant discos”.

Mentre preparen les peces a interpretar intercanvien unes breus paraules. En realitat es comuniquen amb la mirada. Els ulls també emeten silencis. Més que un exemple, observar-les és un exercici de sororitat. L’afecte és mutu, res sembla impostat.   

Pren un respir i, de nou, torna a la Nova York musical. “Hi ha un munt de comunitats. Els músics assisteixen als concerts. Tenen el concepte i la necessitat de donar suport, de manera ben present. Poden passar de tocar amb Tom Waits i l’endemà amb un bar per un no-res. Crec que és una comunitat que estima molt la música. Quan estimes la música és igual on estàs o on estaràs, i d’on vens… tu estimes la música. On hi ha bona música hi van. Aquí no funciona així”.

Carola Ortiz és una dona viatjada. Però sembla que no en té prou. Ho diu amb la boca petita. En un extrem del món, com l’Índia, l’adoren. Valora molt la capacitat d’encís de l’Índia. “Profunditat, transcendència, espiritualitat. Tenen molts valors que et donen suport. L’Índia és la mare de la cultura”.

La clarinetista embolcalla la paraula rimada amb jazz i contemporània, sense escarafalls, amb una veu clara i convincent, uns arranjaments primorosos i un sextet en estat de gràcia. La presència de la violoncel·lista Sandrine Robilliard juga un paper destacat a l’hora de quadrar swing, groove i textures. La peça instrumental, la ballable “Carmeta” i la sensual “La rosa als llavis”, de Joan Salvat-Papasseit en són una bona prova.

Les arestes femenines nien a l’estiuenca “Sirena”, de Mercè Rodoreda, com a l’amorosa “Amat i Amic”, de Carme Guasch. La cantant fon tots els elements exposats per desplegar un visió inclusiva d’una poesia desencadenada i creada per dones, que troba en el concepte musical de la compositora una nova projecció, com passa al romanç “El testament d’Amèlia”, a l’elèctrica “Corro per la nit” d’Anna Gual, que obra l’àlbum o a l’evocadora “Avui les fades i les bruixes s’estimen” de Maria Mercè Marçal.