“Volem apoderar-nos dels clàssics”

Hi ha poques persones que parlin amb la passió de Blanca Pujals i Isabel Monsó. Les dues són editores de Viena, un segell que compta amb col·leccions diverses, però que està majoritàriament enfocat a la traducció de clàssics. Comparteixen també passions literàries, i juntes han creat la col·lecció Club Victòria, que s’especialitza en literatura anglesa del segle XIX. Només compten amb cinc títols publicats, però la rebuda ha estat sorprenent, perquè el victorianisme estava desatès a Catalunya i perquè han estat molt hàbils a l’hora de presentar títols clàssics d’una manera atractiva. Club Victòria no és una col·lecció juvenil, però Pujals i Monsó estan tan convençudes en la tasca d’ampliar el planter lector que han aconseguit que noves generacions abracin Austen i les Brontë com si fossin novetats. Parlem sobre l’elitisme que sovint s’associa als clàssics, sobre la força de les dames victorines i sobre la reivindicació de les tassetes.

Com neix el Club Victòria?

Blanca Pujals: A les dues ens agrada molt aquest tipus de literatura i per això des del principi ens vam caure molt bé i la idea flotava en l’ambient. Un dia em vaig adonar que Seny i sentiment tenia 29 edicions disponibles en castellà i cap en català. Aquella mateixa setmana vaig mirar la pel·lícula d’Una habitació amb vistes i vam adonar-nos que tampoc hi havia cap edició disponible. Va ser llavors que vam veure que ho havíem de fer. Sempre diem que Seny i sentiment va ser un bon títol per començar, perquè publicar clàssics avui requereix molt de les dues coses i nosaltres ens combinem bé en aquest sentit: jo soc el sentiment i la Isabel és el seny.

Isabel Monsó: Vam considerar important que les edicions fossin boniques. La nostra idea és que els llibres perdurin en el temps i combatre la vida tan curta que molts cops tenen. Volíem un disseny acurat, una lletra agradable, la tapa dura… que la gent els regali i els fills els heretin. 

BP: Està tot pensat perquè faci il·lusió veure tots els llibres junts a la prestatgeria. Els motius de les flors apareixen al llom i el títol s’inclou en un tapet que fa referència a la col·lecció El Cercle de Viena, però també a la vida de les protagonistes d’aquests llibres, que passaven el dia cosint… Ens vam fixar molt en edicions angleses: la Isabel un cap de setmana l’any a Londres a inspirar-se. 

Li dieu Club Victòria però vau començar amb dues novel·les que no són victorianes.

IM: No, són els dos extrems. Però quan la gent pensa en victorianisme ho engloba tot. És un referent general, no necessàriament d’aquells anys. 

BP: La idea és acabar publicant un cànon victorià, però primer vam voler començar amb obres inèdites o descatalogades. Si volem que la literatura catalana sigui equiparable a la resta de literatures europees és obligatori que hi hagi certes obres a les llibreries.

De totes maneres, hi ha títols que són reivindicacions deliberades.

BP: Sí, vam voler publicar Anne Brontë abans que les seves germanes, perquè estem fartes que sigui la menys coneguda. Tant el fet de començar amb Seny i Sentiment com publicar l’Anne són posicionaments de diferent tipus. 

IM: Frances Hodgson Burnes és coneguda com a autora del Jardí secret i de literatura infantil, però aquí ningú la coneix com a autora de literatura per a adults.

BP: I autores conegudes com Daphne du Maurier beuen directament d’ella. 

IM: Totes aquestes autores tenen en comú que venen de 200 anys enrere, però sonen com si les tinguéssim a prop. Això no és tan fàcil de trobar en autors homes de la mateixa època, amb els quals noto més distància. Walter Scott i els gòtics de l’època sembla que hagin de mostrar constantment els seus referents, escriuen d’una manera més ampul·losa. Elles no s’han de justificar, escriuen com els surt, i això les fa més properes.

Si volem que la literatura catalana sigui equiparable a la resta de literatures europees és obligatori que hi hagi certes obres a les llibreries

Creieu que tenim la mateixa percepció amb les autores d’aquí? Ara tothom reivindica i s’inspira en Rodoreda i Català.

BP: Sí, estem reproduint exactament la mateixa estructura. La Víctor mai va haver de demostrar tot el que sabia, perquè era bona. 

Però en el cas anglès, més enllà de reivindicar-les ara, hi ha moltes autores del XIX que han estat sempre reconegudes. 

BP: Aquesta és la lectura que fem ara, però en el seu moment qui funcionava bé eren els gòtics i elles estaven als marges. Però sí que és cert que van saber llegir la situació social. Els homes preferien la novel·la històrica i la novel·la gòtica, i això a vegades quedava allunyat per a les lectores o per a una persona de classe treballadora. Però també va haver-hi referents femenins en aquests gèneres. En la novel·la social hi ha Dickens, però també Elizabeth Gaskell, que té novel·les com Nord i sud (que tindrem al Club Victòria), on fa unes anàlisis de la societat capitalista industrialitzada que encara ara sonen actuals.

IM: El segle XIX anglès és molt interessant perquè va haver-hi molts canvis socials importants. Es passa d’una societat agrària a la industrial, hi ha el colonialisme. És un segle genial per observar la història econòmica aplicada a la vida de la gent. 

BP: És evident que totes aquestes autores tenen una perspectiva de gènere. Però també els autors que incloem a la col·lecció, com Forster o Thomas Hardy (que publicarem més endavant) es poden considerar feministes. Considerem que això és important, perquè als lectors d’avui, sobretot els millennials i generació Z, que tenim una perspectiva social potent, a vegades ens sentim incòmodes llegint clàssics o llibres del segle XX on hi ha misogínia, classisme o racisme evidents. Per tant, triem autors i autores que han aguantat bé el pas del temps.

És evident que una d’elles havia de ser Jane Austen. Les vendes dels seus títols van despuntar durant el confinament, però el vostre projecte ja venia d’abans.

BP: Jo passo moltes hores a Instagram i sabia que hi havia moltes lectores (sobretot noies) catalanes que segueixen el món victorià i l’estètica anglesa des de fa temps. Em sabia greu que haguessin de llegir els llibres en anglès o castellà. Per tant, es va ajuntar una necessitat d’editores amb una de lectores. A Anglaterra sempre s’ha venut molt i cada adaptació televisiva que se’n fa ho peta. La nova pel·lícula d’Emma estava programada des d’abans del confinament, per exemple. De totes maneres, és cert que va ser una lectura adient pel confinament, perquè és reconfortant. Durant la Primera Guerra Mundial, Austen va ser molt llegida perquè els soldats s’enduien els seus llibres a les trinxeres. També és una autora que s’utilitza molt per tractar l’estrès posttraumàtic. 

IM: Però és cert que aquí a Catalunya hi ha hagut sempre el prejudici que Austen i tota la literatura de regència és antiga i cursi. Per això la gent se sorprèn quan s’adona que parla de diners i de l’entorn social.

BP: És un prejudici absolutament misogin perquè l’únic motiu que hi ha per pensar això és que l’escriptora és una dona. L’argument que diu que els seus llibres contenen històries d’amor no és vàlid perquè ¿Dostoievski no parla d’amor? Això només ens ha passat aquí, perquè els soldats la llegien i Churchill demanava que li llegissin llibres d’Austen en veu alta quan estava malalt. 

Fa un temps Yannick Garcia m’explicava que gairebé us vau trepitjar amb la Bernat Metge Universal per la publicació d’Orgull i prejudici.

BP: Sí, ens van dir que l’anaven a treure i vam decidir canviar el calendari. Som un país molt petit i cal companyerisme entre editorials. 

IM: Però de la mateixa manera que hi ha moltes versions en castellà, no passa res si n’hi ha unes quantes en català. És un llibre que hi ha de ser al Club Victòria, si no hi hauria un buit massa important. 

BP: Home, vindrien les dames victorianes a tirar pedres a la seu del Club Victoria si no el publiquem! (Riu). Vam canviar la programació i aquest Sant Jordi tindrem Jane Eyre amb traducció de Marta Pera. També tenim el Ferran Ràfols traduint Cims borrascosos.

IM: Aquests sí que estan disponibles, però creiem que s’han de renovar les traduccions que han quedat antigues. Les traduccions són importants a l’hora d’acostar els clàssics.  

BP: De fet, nosaltres volem demostrar que els clàssics són accessibles. Volem recuperar el sentit original de clàssic: un llibre que ha agradat molt a molts lectors. 

Una altra cosa que vam parlar amb en Yannick Garcia són les crítiques que a vegades rep un tractament de Jane Austen “híperfeminitzat”. La faixa de l’edició de la Bernat Metge, per exemple, diu que és el clàssic que tots els homes haurien de llegir. Estic convençuda que esteu d’acord amb això, però ho defenseu amb tasses i flors.

BP. És que què volen, que posem cotxes i pistoles a la coberta? Si un home no vol llegir Austen, no la llegirà, li posem el que li posem.

IM: I per què les flors són femenines? Per les cobertes, nosaltres ens inspirem en els papers de paret de l’època i les armilles que duien els senyors. De fet, el principal dissenyador de papers de paret és William Morris, un home. 

BP: Si algú té una masculinitat tan fràgil que no pot acceptar una coberta perquè hi ha flors, el problema no el té Austen. La tetera del logo respon al fet que hi havia articles a Jotdown i companyia que deien “cine de tacitas”, com a títol despectiu. Nosaltres vam decidir abraçar el concepte. Que no t’agrada el cinema de tassetes? Doncs aquí teniu les nostres tasses! És misogin rebutjar la feminitat. A més, nosaltres no creiem que els llibres siguin femenins: són cuidats. Que les coses cuidades, delicades i estètiques es consideren femenines? Doncs d’acord, millor per a les dones. 

IM: I es comença a notar que estem al segle XXI, i majoritàriament la gent s’ha acostat al Club Victòria per la seva edició.

Que les coses cuidades, delicades i estètiques es consideren femenines? Doncs d’acord, millor per a les dones

De Jane Austen, n’heu publicat dos títols. El més recent és Mansfield park, que no és tan evident precisament perquè l’heroïna no és tant heroïna com les altes.

BP: També estava descatalogat i encara ens en queda un altre al sarró. Mansfield park és important perquè, després d’haver creat protagonistes tan perfectes com l’Elinor Dashwood o l’Elizabeth Bennet, que són molt segures i molt iròniques, Austen es va proposar crear una heroïna amb uns atributs que no fossin els que realment agraden: ella és tímida, bleda, devota, parla poquet… Però té una força de caràcter i una bondat excepcionals. Austen mai culpa els personatges, sinó la societat que no els ha educat per tenir una brúixola moral, però la protagonista la té i al final acaba exercint una força magnètica a la resta dels personatges.

IM: Sembla una lectura molt inofensiva, però és una obra molt complexa, que amaga moltes coses. És un personatge que es manté fort i no es deixa convèncer pel seu entorn.

BP: A més, el llibre fa referència a temes d’esclavitud. Quan Austen va escriure aquesta novel·la, hi havia molts terratinents i persones de l’església que s’enriquien gràcies a l’esclavitud a les colònies. Un lord va fer una llei que deia que un cop els esclaus trepitgessin terra anglesa eren lliures, fet que va desencadenar totes les lleis abolicionistes. Aquesta llei es diu “rule of Mansfield”, perquè ell era el lord of Mansfield. A més, aquest acollia a casa seva la Belle, que era filla de pare anglès i mare esclava, i la seva història és molt semblant a la que es descriu a Mansfield park. És una obra molt complexa, sembla que Austen sempre repeteixi les mateixes estructures i no és així. De fet, Austen creia que aquesta seria la seva gran obra. 

Per què no ho ha estat?

BP: Perquè aquesta novel·la és per a un lector més avançat en literatura victoriana. A més, les crítiques a l’esclavitud i l’església van causar boicot a l’obra. Per això creiem que cal reivindicar-la. 

També esteu salvant Anne Brontë del boicot que va patir a mans de la seva germana Charlotte?

BP: L’Anne, la Charlotte i l’Emily tenien dues germanes més, que van morir, i un germà, que tothom creia que era un geni i que estimava especialment l’Anne, però aquest va caure en les drogues i l’alcohol. Quan les germanes comencen a escriure, l’Anne escriu Agnes Grey, l’Emily, Cims borrascosos i la Charlotte El professor. Van presentar les tres novel·les a l’editor, però aquest només accepta Cims borrascosos i Agnes Grey. Llavors Charlotte Brontë comença a escriure una altra obra que serà Jane Eyre. Hi ha males llengües que diuen que aquesta novel·la és una imitació del que havia funcionat en les novel·les de les seves germanes. Al cap d’un temps, l’Anne publica La llogatera de Windfell Hall, on el germà que tota la família porta entre cotonets queda retratat. La crítica va dir que era la millor de totes les obres. Ell, l’Anne i l’Emily agafen tuberculosi i moren, i queda la Charlotte al càrrec del patrimoni literari dels tres. Hi ha diverses coses que la Charlotte no perdonava a l’Anne: que fos la germana preferida del Branwell i que fos considerada la millor escriptora. Va vendre una imatge distorsionada de les germanes: deia que l’Emily no sabia què feia quan escrivia Cims borrascosos, i a l’Anne l’anomenava “the beautiful gentle Anne”, com si fos menor en edat i en qualitat literària. Per això la reivindiquem, perquè és igual de bona que les altres encara que hagi quedat amagada. La Charlotte va vendre una imatge de les seves germanes que les deixava com dametes victorianes que no sabien res de la vida, mentre que eren unes dones que sabien perfectament el que escrivien i que havien viscut moltíssim. 

IM: I tot això passa abans que arribin als 30 anys! És un fenomen literari sense comparació en la història universal, el de tres dones amb una formació correcta però tan limitada com podia ser aleshores la formació d’una dona, escrivint una al costat de l’altra tres llibres que seran tres hits del moment.

Vivim en una societat molt influenciada pel món anglosaxó, i si no coneixes els clàssics tot t’impressiona molt i no t’adones que estan copiant estructures

Una altra cosa interessant és el tractament de la masculinitat que fa Anne en comparació amb les seves germanes. 

BP: A Agnes Grey hi ha molts personatges que representen la masculinitat tòxica i ella els presenta com a personatges negatius. La seva literatura és feminista, però des d’un feminisme reposat i reflexiu. En canvi, l’Emily i la Charlotte descriuen herois romàntics que encarnen una masculinitat tòxica sense criticar-los com ho fa l’Anne. Ella contraposa els personatges masculins tòxics amb un heroi (que és un religiós) que representa una masculinitat ideal com la imaginem ara, que és bondat i ni tan sols és important el seu físic. Podria aparèixer a Fleabag, ell és el hot priest original! 

IM: De fet, els vicaris del segle XIX donen per molt! (riu). Si tenies un estatus mitjà, la manera d’aconseguir un bon partit era molt difícil i un vicari és una aposta segura. A més, l’Austen i les Brontë són totes filles de vicaris, que era gent ben formada tot i no tenir una classe social molt alta. 

Jo també vaig pensar en Fleabag amb la història d’Agnes Grey. Hi ha moltes referències pop actuals que venen de les novel·les victorianes?

BP: Clueless és una adaptació d’Emma, Bridget Jones ho és d’Orgull i prejudici… La famosa escena d’Orgull i prejudici, quan els dos protagonistes es toquen la mà per primera vegada, no l’ha escrit Austen a Orgull i prejudici, sinó que està escrita a Agnes Grey. Vivim en una societat molt influenciada pel món anglosaxó, i si no coneixes els clàssics tot t’impressiona molt i no t’adones que estan copiant estructures.

Hem parlat molt de la part Victòria però no tant de la part de Club. No heu creat només una col·lecció sinó tot un univers: us dieu les Dames Fundadores, heu fet tasses a conjunt amb les cobertes… i la resposta ha estat entusiasta. De fet, teniu una constel·lació de persones que us donen suport, com les noies del vermut literari, la Carlota Freixenet de la Carbonera, la Marta Cava o el Marc Giró. Creieu que heu cobert un buit que hi havia?

BP. Aquestes comunitats de lectura existeixen arreu del món i aquí la gent ho estava demanant a crits. Durant el confinament, la gent no deixava d’etiquetar-nos demanant quan publicaríem Austen. Feia patir, perquè el projecte ja estava en marxa, però encara no havia sortit. Però va ser maco comprovar que ens veuen com a referents d’aquest tipus de literatura. El dia que vam publicar les dues cobertes els mòbils treien fum!

IM: El que és interessant és que com més ens hem alliberat, millor ha estat la resposta. Si ens haguéssim quedat a mitges, no hi hauria hagut tant entusiasme. Per Sant Jordi ens va agafar per fer les tasses, gairebé no teníem temps i ens hi vam posar en un rampell. Però és cert que, d’entrada, la gent del sector no va acollir gaire bé la idea de la col·lecció. Van ser més aviat els lectors que es va abraçar a la idea i ens vam sentir de sobte comunitat. 

Moltes vegades vas a la llibreria i et veus tan atabalat davant la novetat que s’agraeix un vincle amb una editorial

Més enllà de l’interès per la literatura victoriana, crec que això també es deu al fet que les vostres edicions donen una imatge de la lectura com a fenomen també estètic i social, que està molt estès a Tiktok i altres xarxes socials i aquí semblava que no existís. Això connecta amb els Petits Plaers, una altra col·lecció de Viena que apareix a moltíssimes fotos d’Instagram.

BP: Les xarxes són una imatge que vols donar de tu mateix, i també vols que un llibre parli per tu.

IM: Això passa especialment amb els Petits Plaers, que són lectures breus, els llibres són petits i tothom se’ls pot endur a tot arreu. Els Petits Plaers són breus i t’il·luminen amb poques hores de lectura.

BP: A part queden molt bé! Un llibre també és un complement més del look, hi ha gent que em diu que els deixa a la taula del menjador o a llocs visibles perquè són macos… Hi ha molta gent que critica això de comprar-se els llibres només per la coberta. És evident que no és l’únic important, però per què no? Vivim en un context precari i si t’has de gastar diners en un llibre, com a mínim que sigui bonic. Com a editores, ens costa el mateix fer-ho bé que fer-ho malament. Volem apoderar-nos dels clàssics. I si això vol dir que la gent hi arribi per la coberta, doncs genial. Tots podem llegir Txèkhov i Turguenev, només hi hem d’arribar.

Des d’una mirada àmplia al món editorial, creieu que s’està recuperant una confiança cega en les editorials com a prescriptores? 

BP: Això ja existia als noranta, amb Jaume Vallcorba i Quaderns crema o Columna i Àlex Susanna. El que ara passa és que gràcies a les xarxes socials hi ha un contacte directe amb el lector i és molt fàcil explicar tota l’energia que posem els editors. Això ha creat un vincle que permet que hi hagi gent que es compra els Petits Plaers o el Club Victòria a cegues. Moltes vegades vas a la llibreria i et veus tan atabalat davant la novetat que s’agraeix un vincle amb una editorial. És per aquest motiu que sempre triem llibres que a nosaltres ens agraden. La feina d’editor és recomanar llibres a amics que no coneixes i ens intentem mantenir molt fidels al nostre criteri. A mi m’és igual el que digui l’acadèmia, a vegades s’ha de dir que no a autors boníssims perquè no ens encaixen. I com que estan tots morts, tampoc els importarà (riu).

IM: Sí que s’havia perdut una mica aquesta tasca de prescripció, però perquè és difícil mantenir-la sempre. Això els Petits ho solucionen, perquè són lectures breus i exquisides i això fidelitza el lector. El Cercle de Viena, per exemple, té molt més ventall. Hi ha des de Proust, que agrada…

BP: A proustians, que són una altra espècie. Tu no ho pots dir, però ja ho dic jo (riuen).

IM: Però també hi ha El llibre de la senyoreta Buncle i altres lectures good-feeling que agraden molt a tothom.

En realitat, el conjunt de col·leccions dona unitat a Viena. Traduïu clàssics en diferents formats.

BP: Sí, estem fragmentant els clàssics. El festí de Babette el vaig pispar a la Isa, perquè originalment era del Cercle de Viena, Jane Austen podria haver entrat al Cercle… Hi ha molts vasos comunicants. 

IM: Les col·leccions es retroalimenten. Tenim dos Dinesens als Petits i un al Cercle. Això vol dir que algú que la descobreixi als Petits, potser després arriba a les seves memòries africanes més fàcilment. Jo fa molts anys que soc al sector editorial i des dels Petits i el Club Victòria que torno a tenir la sensació que hi ha un recanvi lector. 

BP: Nosaltres hem decidit no competir amb altres editorials, sinó amb Netflix, Tiktok i Instagram. Estem lluitant per parcel·les de temps lliure i ens interessa rescatar el públic que fa vint anys hauria pogut ser lector però que ara no ho és perquè està distret amb altres coses. En aquest sentit, el Club Victòria funciona bé, perquè la literatura victoriana és visual i els arguments enganxen, que són els atributs d’una sèrie.

En aquesta voluntat de captar públic jove també us juga a favor el fet que molts dels llibres que editeu als Petits Plaers i al Club Victòria són reconfortants?

IM: Hem publicat llibres foscos, però és cert que a les dues ens agrada la idea de lectura com a gaudi. Això també és important per enganxar nous lectors: Una habitació amb vistes és la joia de viure i si dones això a un nou lector és possible que vulgui recrear aquesta sensació.

BP: Nosaltres tenim llibres publicats on passen coses molt dures, però el que tenen en comú és que no es recreen en la misèria. La ballarina o L’amor d’Erica Ewald van sobre desenganys, però no parlen des del rancor o la misèria. A cap de les dues ens agrada la sordidesa ni els senyors que estan molt contents d’escoltar-se a si mateixos. I crec que això és bastant compartit a Catalunya, ningú té especial interès en la sordidesa ni el sadisme (que molts cops duu a la misogínia). Això es nota amb els resultats entre públic jove. La llibretera de l’Espolsada em va dir que l’any abans de la covid, el llibre que més demanaven els adolescents era After, una novel·la que romantitza el maltractament. Diu que aquest any ha estat Seny i sentiment. Això vol dir que s’està formant un planter de lectors potents. Un miracle victorià a Catalunya! Estem esperant la carta de la reina que ens faci ladies (riu). No es pot culpar a la gent de no llegir. El sector editorial és el un dels més potents a Espanya. Per tant, perquè la gent llegeixi llibres bons, només s’han de vendre bé. I per a això, s’ha d’abraçar el màrqueting, Instagram, Twitter, anar als podcasts… 

IM: I deixar enrere la idea que només poden llegir els escollits. A les nostres xarxes es nota que hi ha alegria i no elit cultural. La gent ens proposa títols. 

BP: Qui vulgui fer la lectura acadèmica la podrà fer igual, però nosaltres volem democratitzar la lectura i esborrar un elitisme que fa més mal que bé.