Viure la seva vida

Vet aquí que noia jove s’enamora del seu professor de literatura a l’institut. “Les seves mans, el tacte, sentir-me una dona. Jo era la millor, l’elegida, jo era al poema”. Un argument així avui sol derivar en la denúncia d’un abús emocional sobre un adolescent o en una diatriba de l’amor romàntic. Però en mans d’Alba Sabaté, que esquiva aquesta fàcil temptació, és el punt de partida per una història d’amor que travessa tota una vida, des de l’any 1979 fins a l’actualitat.

L’Eulàlia,  protagonista i narradora d’aquesta novel·la, defuig la victimització i es deixa endur pel vaivé d’una memòria que flueix però és esquiva com l’aigua, una memòria porosa que encara no s’ha calcificat en records fabricats sinó que brolla i fa aflorar un passat tumultuós que demana ser endreçat. No és pas la memòria d’una dona dubitativa sinó la d’una veu que té la certesa d’haver estimat un home però que necessita entendre les emocions que l’han anat redibuixant com a persona adulta i que al cap dels anys, quan ja es troba ella mateixa al llindar de la jubilació com a professora d’institut, vol fixar en una llarga carta adreçada al seu fill, l’Enric.

A nivell formal, aquest doll de vida tamisada per la memòria es tradueix en un ús de la parataxi. Aquí no abunda la frase subordinada perquè no hi ha prou certesa per dictaminar grans causes sinó més aviat desassossec. La meva història és la història d’un amor (Columna) segueix un curs cronològic lineal però és alhora un relat circular, que gira sobre si mateix i sempre retorna al mateix punt, puntuat per acotacions en cursiva adreçades al fill, en un desplegament i replegament constant de la memòria. Una memòria que torna a través dels sentits, les olors, els colors, el tacte. “De fet potser no he estat mai gaire nostàlgica, potser també per falta de memòria”, diu l’Eulàlia al seu fill.

L’acció de la novel·la es triangula entre Girona, Barcelona i París, la ciutat dels somnis, que esdevé refugi i alhora descoberta de tantes coses. Sabaté ensenya les cartes en un relat esquitxat de referències culturals sense ser mai pedant. La novel·la dibuixa l’arc d’una educació sentimental emocionalment conseqüent amb uns referents literaris, musicals i cinematogràfics: Vivre sa vie, de Jean-Luc Godard esdevé aquí la pel·lícula fetitxe, que ens ajuda a entendre moltes coses. L’Eulàlia s’identifica amb Anna Karina, una jove prostituta, “com si fos de tothom i de ningú i incapaç d’articular res”. La novel·la parteix d’aquesta desorientació vital per anar confirmant que l’únic que pot fer com a dona és viure la seva vida.