Alba Gómez Gabriel: «La ficció serveix per humanitzar allò que la ciutat deshumanitza»

Després d’una carrera professional lligada als reportatges i les entrevistes a escriptors, i amb la llicenciatura en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada sota el braç, Alba Gómez Gabriel (Sant Pere de Ribes, 1983) guanya el 44è Premi BBVA Sant Joan amb la seva primera novel·la, Jo soc l’última Plaça, que narra les vivències d’uns quants veïns de la Plaça del Sol de Barcelona, vistos des dels ulls d’una dona que ha perdut l’habitatge.

El tema central de la novel·la del col·lapse és presentat a través de les diverses veus, mirades i vivències dels personatges d’aquest ecosistema coral que és la plaça. Quin objectiu té aquesta estructura tan original?

Jo volia fer servir la literatura, que és el llenguatge que conec, per parlar de les vides que tenen lloc a la ciutat. Com que no em veia en cor de narrar una ciutat encaminada al col·lapse, vaig imaginar com podria ser aquest col·lapse en un retall petit de ciutat, en una petita finca d’una plaça urbana, la Finca groga. La novel·la narra aquest equilibri delicat en què una petita comunitat està a punt de desintegrar-se, sense saber-ho. Volia fer un petit homenatge a les vides que tenen lloc als espais, però que no hi poden arrelar: són vides viscudes, anys viscuts que ningú pot ni té dret a esborrar. Vaig intentar narrar aquesta finca des de fora i des de dins; des de dalt i des de baix i, per fer-ho, necessitava una estructura coral que creués les vides dels diferents veïns i veïnes i això em va dur a fer servir diferents narradors. La plaça fins i tot va prendre la paraula i va estructurar la història.

Mostres les dificultats per trobar un lloc on ser algú dins una ciutat com Barcelona, un lloc on poder arrelar dins la roda i no quedar marginat. Visquem dins o fora del sistema, tots som vulnerables a aquestes dificultats? Som fràgils perquè el sistema s’ha tornat depredador per sobre de classes socials, races i altres elements abans diferenciadors?

Per mi, la vulnerabilitat té dues arestes: hi ha una vulnerabilitat intrínseca al fet de viure, que ens fa perdre coses i ens força a anar-nos reconstruint, com els passa als personatges, però també hi ha la vulnerabilitat a què el capitalisme salvatge ens sotmet a tothom. Evidentment, hi ha molts graus de vulnerabilitat: hi ha qui no té cap mena d’aixopluc i hi ha qui pot anar vivint fent equilibris. La novel·la intenta reflectir estadis diferents d’aquesta fragilitat, però posa el focus en aquelles persones que ni s’imaginen que la seva vida també pot girar com un mitjó. Crec que cada dia més persones, especialment a les grans ciutats, es troben a la corda fluixa.

Pensant en La finestra indiscreta de Hitchcock (però també en el cinema viu i d’intenció social d’Agnès Varda) planteges un discurs actualíssim a partir del personatge de la Bel, una noia que coneix tots els detalls de la plaça i l’observa amb prismàtics des de l’habitació d’un hotel a mig construir, després de ser desnonada de la Finca Groga. Em sembla un recurs molt original en literatura catalana. Com et va sorgir la idea de veure el món a través d’uns prismàtics? Prismàtics i «cigarrets-dels-bons», cal dir-ho també…

Hahaha. Jo vaig imaginar la Bel com una veïna més de la Finca groga, tot i que ella no hi viu perquè en va ser expulsada. Crec que si has viscut en un lloc, encara que el mercat te n’expulsi, pots seguir-hi pertanyent. La Bel se sent veïna de la Finca groga i sent que la Plaça també és seva. Espia l’edifici perquè se’l sent seu. Ella no ha marxat. I aquests prismàtics, una mica descarats, m’agradaven per dibuixar el joc de mirades que es creuen entre la gent que habita dins i la gent que habita fora d’un espai. També m’agradava que fos ella, esborrada de la mirada dels altres, qui espiés els veïns amb prismàtics perquè els altres són incapaços de mirar-la.

Voyeurisme, curiositat humana, la societat vista com un espectacle i el tema de la invasió de la privacitat des d’un microcosmos que permet que el lector construeixi el trencaclosques. Com Hitchcock, explores com l’acte de mirar sense ser vist pot ser tan inofensiu com pertorbador, plantejant qüestions ètiques sobre l’observació i el judici?

La Bel espia i sap molts detalls íntims dels veïns de la Finca groga, és voyeur, però també és vigia, com aquells whatchimans americans que vetllen les mansions dels rics. Quan vaig començar a escriure la novel·la, ara fa vuit anys, em preguntava què veu una persona que ha estat esborrada de la mirada dels veïns i veïnes. I volia creuar dos tipus de mirades, separades pel llindar d’una porta, les de qui mira des de dins la finca i les de qui mira des de fora la Plaça i els seus no-llocs, que són dues maneres d’estar al món. La convivència d’aquests dos mons no sol ser plàcida i cada personatge l’encara de manera diferent. Quan tenia gran part de la novel·la escrita me’n vaig adonar, però, que encara hi ha una tercera mirada, la de qui mira els espais, la finca en aquest cas, de lluny, sense fer soroll, amb un afany especulatiu. I aquesta mirada, encara que invisible, és important.

Un matí, un inquilí nou i misteriós s’instal·la al banc de la Plaça. La Bel l’ha clissat des de la finestra de l’hotel. Per què ha vingut aquí i per què passa la nit al terrat de la Finca groga? Quin element de misteri pretenies incorporar? Per què el bateja com l’Home-Pou?

Aquest personatge enigmàtic és ben bé un fantasma, per això no li dono veu estrictament. Vagareja per la plaça i té alguna connexió especial amb l’espai. Jo volia que hi hagués un fil, un petit enigma que fes avançar l’acció més enllà del retrat emocional dels veïns, i aquest personatge és una mica això, és qui lliga diferents històries. També és qui trenca la normalitat dels veïns. Té una veu molt fonda, com de pou, per això la Bel l’anomena així. També és un pou per tot el que acumula i ella no pot veure des de la superfície. La Bel, com el seu nom explica, té una visió força velada d’aquest personatge.

Cadascuna de les tres parts de la novel·la comença amb un capítol narrat en boca de la pròpia plaça del Sol, que es defineix com «Màgica. Mítica. Emblemàtica. Autèntica. Modèlica. Una joia. Pura vida» però en paral·lel «plena de borratxos. I de baralles. I cada dia més degradada». La plaça del Sol és ella i alhora moltes places?

La plaça de la novel·la és Plaça del sol, però també vol simbolitzar altres places i paisatges urbans que, de mica en mica, van perdent allò genuí. La plaça és un personatge més i parla en nom d’una ciutat que es va perdent. M’interessava que el paisatge de la novel·la fos una plaça perquè em sembla el millor ecosistema que tenim a la ciutat: un lloc que era de trobada i ja gairebé no ho és, habitat per veïns i veïnes, passavolants, criatures, turistes, comerciants… I que es va transformant. Un lloc on ja no hi pots ni seure per veure passar la vida.

Hi ha un procés paral·lel de declivi. La ciutat s’està desfent com a tal i els personatges de la novel·la, fràgils, també. Em sembla una observació brillant, la de posar el contingut i el continent dins del mateix judici.

Gràcies. Sí, aquesta era una mica la intenció: tots els personatges estan perdent alguna cosa, o alguna cosa se’ls està esquerdant, hi ha malalties, dols, problemes econòmics… Però, en el fons, el que s’està perdent és més fondo: és la finca, però és també la ciutat. La novel·la és un ventall de pèrdues, però també de moments de tendresa, que ens fan tirar endavant.

La Bel fa una afirmació filosòfica i molt metafòrica sobre la plaça del Sol: «Aquí el temps és gelatina». Som uns expulsats permanents del suposat paradís o és que el paradís com a tal ja ni existeix?

El paradís és una mena de quimera, crec! Quan la Bel diu que el temps és gelatina a la seva plaça ho diu perquè ella el modela al seu gust, ho pot fer perquè viu una mica al marge de les rutines del temps. Ella creu que els seus veïns són ninots tristos, i ella se sent més lliure. Però tornant a aquest tema del paradís que comentes, potser el paradís al que hauríem d’aspirar és al de viure més vinculats, més mirats pels altres, menys aïllats, no?

Menys aïllats i més units. Ara et faré una pregunta que tu mateixa vas preguntar: Si passem desapercebuts, quin tipus de vincle tenim amb la vida? 

Una pregunta difícil, eh? Hahaha. Amb la novel·la jo he provat de donar veu a personatges que el sistema exclou i passen desapercebuts sense intentar retratar fidelment cap realitat social, sinó per explicar des de la literatura que aquestes persones tenen una mirada pròpia del món, de la llibertat, de la vida. Tothom té somnis, necessitats, desitjos i pors, oi? Potser la ficció ens serveix per humanitzar una mica allò que la ciutat deshumanitza.

Pots comprar el llibre aquí.